L’ortografia del català té unes quantes lletres d’aquelles que s’escriuen i no es diuen. La primera que ens ve al cap és la h, la lletra muda. Per saber quan l’hem d’escriure o sabem llatí o llegim molt i tenim bona retentiva (la tercera via, omplir fulls d’exercicis, només s’aplica si algú t’hi obliga). Són paraules com ara ham (hamus), hereu (heres heredis), heroi (heros), heura (hedera), hivern (hibernum), home (homo hominis), hort (hortus), hospital (hospitalis, al seu torn de hospes, hoste), hotel (del francès hotel, que ve de hospitalis), humil (humilis, que ve de humus, terra), humor (humor humoris, líquid), humà (humanus)… Sempre a començament de paraula. Cal recordar que la h en llatí no era muda, sinó que representava un so aspirat, o bufat. També n’hi ha algunes més en què apareix intercalada, per exemple: subhasta (subhastare, format a partir de la frase sub hasta vendere, vendre sota l’asta), vehicle (vehiculum, de vehere, portar a sobre, transportar), anihilar (annihilare, reduir a no res, de nihil, no res), exhaurir (exhaurire, buidar, eixugar una bassa, de haurire, poar, treure aigua)… Com es pot apreciar, la majoria són mots compostos, en què la h aspirada estava a començament de paraula. En paral·lel al que en català vam fer amb tothom, compost de tot i hom. L’excepció, perquè sempre n’hi ha d’haver alguna, és menhir, que ens ve del bretó a través del francès.
Els romans també van fer servir la
h per representar algunes lletres gregues que no tenien en llatí. Així, la
ph de philosophia era la transcripció de la lletra fi, Φιλοσοφ?α, i la
th, de la theta de θεοςλογía, per posar dos exemples. Aquestes
h etimològiques són habituals en el català medieval, i van desaparèixer definitivament de la nostra ortografia amb la reforma fabriana, substituïdes per la
f i la
t. En anglès, en canvi, encara les mantenen,
philosophy, i també en francès i alemany,
philosophie.
Barrejades amb les h etimològiques, n’hi havia unes altres d’origen català, com les de bosch (de bosko, probablement indoeuorpeu), poch (paucus), rahó (ratio)… que no responen a l’ortografia del llatí. Aquestes h, hereves de la tradició medieval, van desaparèixer amb les Normes ortogràfiques d’ara fa cent anys. Va ser un dels punts polèmics. De fet, és conegut que Fabra volia eliminar totes les h, com havia fet l’italià. Però el pes del costum va ser més fort. Només s’han mantingut en els cognoms i els topònims, i encara no en tots. Per exemple, el segon cognom de Fabra, Poch. A Masquefa s’hi manté al carrer Crehueta.
Finalment, també hi ha alguns casos de h diacrítiques, és a dir, que tenen com a funció distingir. És el cas dels pronoms febles hi i ho i de les exclamacions ah, eh… uuuuh.
Més lletres que s’escriuen però no es diuen.
Possiblement, la segona més popular és la u, que forma parella indissoluble amb la q, i que també trobem davant de la g, com a guerra, per marcar-nos la distinció amb gerra… Aquesta funció de distingir també la fa la i davant de la g, en el cas de faig, roig, blanqueig… I davant de la x. La i ens marca si la x ha de sonar fricativa, com a caixa, o africada, com a taxi. A més a més que en el lleidatà i el tortosí aquesta i sí que sona.
Tres quarts del mateix passa en els casos de –t, -d, -b i –p a final de paraula precedida per una consonant (especialment les combinacions -mb, -mp, -nd, -nt, -ld, -lt, -rd, -rt): salt, pont, sant, tomb, camp… Cap diferència a l’hora de pronunciar-les com la sal de la cuina o com quan la gallina pon un ou. Les escrivim perquè a les Illes i al País Valencià sí que les fan. I també les escrivim perquè, a tot el domini, quan fem un derivat, i per tant deixen d’estar a final de paraula, tornen a sonar: saltiró, pontet, tombar, campal… o fins i tot sant Antoni.
No és el mateix cas que les paraules acabades amb –ng o -nc: fang, blanc… Si ens hi fixem, ens adonarem que si bé és veritat que no diem la g ni la c, també ho és que no sona igual fan que fang. Aquesta última és més velar, és a dir, que quan la pronunciem tirem la llengua enrere, cap al vel del paladar.
La r a final de paraula és un altre dels sons consonàntics que emmudeix. Però no igual a tot arreu. A les Illes, sempre; al Principat i al nord del País Valencià, la r es manté en alguns casos, sobretot en els monosil·labs. Al centre i al sud del País Valencià es fa sempre.
Més casos.
Si centrem la mirada en el dialecte central (central perquè és al mig, no perquè hagi de ser el centre d’atenció), trobarem una bona pila de a i e que s’escriuen i no es diuen. Són vocals neutres en posició pretònica (això és, abans de la síl·laba tònica o accentuada): barana, berenar, Teresa, carabassa, caragol… que pronuciem brana, Tresa, brenar, carbassa, cargol… Algunes d’aquestes pronúncies estan tan arrelades que l’ortografia ha hagut d’admetre formes dobles, és el cas de cargol i carbassa. Si les busqueu al diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans les trobareu totes dues, però us remetran a caragol i carabassa.
El cas de Tresa, com que és un nom propi, es confon amb un hipocorístic, com ara Biel de Gabriel, Ximo de Joaquim, o Saní de Sadurní.
Pel que fa als noms propis, un cas particular, que s’escapa dels exemples esmentats dos paràgrafs abans, és el de Tàrrega, pronunciada Targa, en què els targarins eliminen la vocal posttònica. També és particular el cas de Puig-reig, que els purreigtencs diuen Pu-reig. Hem de suposar que per la dificultat de pronunciar dues africades seguides. I segur que n’hi deu haver més.
Semblant als casos de -lt o -nt a final de paraula, hi ha les r de prendre i derivats: aprendre, comprendre, reprendre (ep, no pas reemprendre!) etc. Ningú les fa, però les escrivim perquè les trobem en la flexió verbal, com ara en la primera persona del singular del present d’indicatiu: prenc, aprenc, comprenc, reprenc, etc. Però que ningú s’esforci a fer-la, prendre amb dues r sembla un embarbussament d’una sola paraula.
Una altra r que ens fa ballar el cap és la d’arbre (del llatí arbor), que cada cop sento més sovint en converses informals (els presentadors del TN , els locutors de ràdio i la resta de professionals ja saben que no l’han de dir). En aquest cas, si bé la pronúncia és forçada no és impossible com a prendre. És un bon exemple de la força de la llengua escrita.
És un cas semblant a aquest aquests, amb una s muda, que com la t de sant apareix quan fem el femení: aquesta aquestes. Alguns parlants, ja fa anys, van decidir ser coherents avant la lettre i fer el femení segons el masculí: aqueta aquetes. I fins i tot n’hi ha que només van ser mig coherents (si això no fos una contradicció) i fan el plural aquestos.
Un altre cas de consonant que no es diu però s’escriu per raons etimològiques és doncs, amb variants com ara donc, donques i donces. Segons el diccionari Català-valencià-balear, donques i donces són secundàries, la més conforme a l’etimologia és donc, amb l’afegit d’una -s adverbial com la de mentres. Aquí, la llengua escrita no ha interferit en la llengua oral. No tenim cap problema a dir dons i escriure doncs, ¿potser perquè s’interpreta que la c no és oclusiva /k/, sinó fricativa /s/? Vés a saber.
Arribem al final del camí. He intentat no deixar-me cap cas de consonant escrita i no dita, però me’n falten algunes, algunes d’importants, les que representen en Casasses i en Puntí.
El primer, en una exposició (que no he pogut veure, encara, mal que em pesi) Qui’sigut. Un títol que reflecteix totes aquelles lletres que ens mengem al parlar, bàsicament perque no ens fan cap falta. Els catalanoparlants orientals, pel fet de tenir la vocal neutra, en som més propensos. Un altre exemple, l’oració quina hora és? pronunciada quinorés? o fins i tot quinoré?.
El segon, que d’això en fa un joc amb les lletres de les seves cançons, com a Atzucac, de Pepalallarga i… (Picap, 1998):
(…) escanyolit sense banyes…
