llegir-escriure

Blog a dos teclats. Per la república de les lletres, Boris Wernof. Pel geni de la llengua, Xavier Manuel.

‘Los detectives salvajes’, de Roberto Bolaño

0
Què queda de nosaltres en el record de qui ens va conéixer? Possiblement, una petita part de nosaltres i una gran part de qui recorda. Possiblement, per a la persona que recorda només som la mosqueta morta flotant en el cafè amb llet dels seus records, i aquests són els importants.

Un dietari i un seguit d’entrevistes, orals, enregistrades, per explicar-nos qui eren Ulises Lima i Roberto Belano, mexicà i xilè, realvisceralistes, atrapats entre la vida i la poesia. I entremig tantes històries, tantes vides… algunes de retallades, d’altres abocades d’una tirada: l’austríac Heimito Kunst per Israel, el crític Iñaki Echavarne amb qui es bat en duel, l’afortunat Andrés Ramírez, el llatinista Xosé Lendoiro i el nen perdut a la cova, la secretària Clara Cabeza de Don Octavio Paz, el desgraciat d’Hipólito Garcés per París…

La novel·la comença amb un protagonista que no ho és però encara no ho sabem que no ho és. García Madero, un nouvingut, s’introdueix i ens introdueix en el món de Lima i Belano. A partir de la seva ingenuïtat, de la seva falta de personalitat, aixequem els personatges, perquè aquesta és una novel·la de personatges. I és que García Madero, que fins i tot en aquest nou món no pot decidir com li han de dir, no té personalitat fins al final de la tercera part, quan es converteix en el guardià del secret de Lima i Belano i tot seguit desapareix, sense deixar cap rastre, com si volgués substituir Cesárea Tinajero, escrivint un dietari en quaderns de tapes negres.

Gran diàleg entre Lupe i Maria Font, amb García Madero de convidat de pedra, començat a peu de carrer i acabat a la taula d’un bar. No sé si seria possible en català; potser canviant la puta per un putero d’un poble petit del Penedès.

-Se la cargaron los tiras -dijo Carmencita.
-¿Y se ha hecho algo? -dijo María.
-Nelson -dijo Carmencita-.¿Para qué? La ruca estaba lurias con sus historias secretas. Le entraba a Todano, así que ni modo.
-Pues qué triste -dijo María.
-¿Y a ti com te va en la uni? -dijo Lupe.
-Más o menos -dijo María.
-¿Todavía te balconea el toro ese?
María se río y me miró.
-Aquí la carnal es bailarina -dijo Lupe a sus amigas-. Nos conocimos en la Danza Moderna, la escuela que está en Donceles.
-Bájale de pasas a tu cake -dijo Carmencita.
-Es verdad, Lupe rolaba por la Escuela de Danza -dijo María. 

De tots els entrevistats, per dir-ne així, m’he enamorat de l’Amadeo Salvatierra, del seu tequila Los Suicidas i de la seva feina d’escriptor al servei dels qui no escriuen i amb prou feines llegeixen. Potser segueixo una ancestral fascinació pels borratxos. Em penso que en Bolañó també se’n devia enamorar, perquè li reserva el paper d’obrir i tancar Los detectives salvajes. 
 

blog – bloc

0

Quan amb en Boris vam començar a parlar d’escriure una pàgina web de llengua i literatura, ens vam haver de plantejar tant si com no el dilema que dóna títol a aquest apunt: blog o bloc? A la xarxa hi ha totes dues versions. Totes dues són bones? 

La primera referència, no cal dir-ho, és l’edició digital del Diccionari de la llengua catalana de l’IEC (DIEC). Cap dels dos no hi surt. Per tant, ampliem el camp de consulta amb el Diccionari de la Llengua Catalana d’Enciclopèdia Catalana (DEC), i aquí sí que hi apareix:

 bloc m INFORM Pàgina web, generalment de caràcter personal, amb una estructura cronològica que s’actualitza regularment i que presenta informació o opinions sobre temes diversos.

 Continuem la cerca amb el Termcat, el centre encarregat de fixar la terminologia, i també hi apareix:

 bloc  Pàgina web, generalment de caràcter personal i poc institucional, amb una estructura cronològica que s’actualitza regularment i que presenta informació o opinions sobre temes diversos.

 Una característica del Termcat és que en moltes entrades proposa sinònims complementaris. En aquest cas, per al català no en dóna cap. En les traduccions, per al castellà dóna blog i bitácora; per al francès bloc, bloc-notes, blogue i carnet Web, i per a l’anglès blog i weblog.

Continuo la cerca per la xarxa, ara en mitjans de comunicació i altres webs de referència, i em trobo que l’edició digital d’El Periódico de Catalunya, El Diari d’Andorra, Vilaweb i el cercador Google.cat fan servir bloc.

Per contra, les webs que utilitzen blog són el diari Ara, el Punt Avui, Diari de Balears, la revista El Temps, la xarxa Blog.cat de Racó Català i el portal És a dir de la Corporació Catalana de Mitjans de Comunicació (per tant tv3.cat i 324.cat, entre d’altres), que ho defineix de la manera següent:

blog. Anglicisme. També anomenat weblog. Pàgina web, generalment de caràcter personal, amb estructura cronològica i actualització periòdica, basada en informació i opinions sobre temes diversos. Plural: blogs (o weblogs).

Ho escriurem sense marca tipogràfica (ni cometes ni cursiva).

Optem per no fer servir la forma bloc.

Entre els que no es defineixen per un terme o l’altre hi ha l’enciclopèdia virtual Viquipèdia, que titula l’entrada com a bloc, i de fet t’hi dirigeix si hi cerques blog, però en la definició accepta les dues formes i fins i tot proposa bitàcola (ja en parlarem més endavant, d’aquest terme).

 L’IEC, tot i que no s’ha pronunciat al diccionari, sí que fa servir com a institució el terme bloc: blocs.iec.cat

Una altra referència són les universitats. La Universitat Jaume I fa servir els dos termes. La Universitat Pompeu Fabra i la Universitat de les Illes Balears fa servir bloc. La Universitat d’Alacant, la Universitat Autònoma de Barcelona (blogs.uab.cat), la Universitat de Girona, la Universitat de Lleida (blogs.udl.cat), la Universitat de Perpinyà Via Domícia i la Universitat de València fan servir blog. La Universitat de Barcelona es mereix un comentari a part. Si entreu a les pàgines de cada facultat veureu que a tot arreu en diuen bloc: blocdelletres.ub.edu, blocdedret.ub.edu, blocgeologia.ub.edu, etc. Tot i això, si aneu al portal Sens dubte, gestor de consultes lingüístiques i terminològiques, i hi cerqueu el terme blog us trobareu una anàlisi dels arguments del Termcat a favor de bloc, els punts a favor de blog i una conclusió contradictòria amb l’ús habitual:

Arguments del Termcat:

– És una forma sorgida espontàniament; no és una proposta del TERMCAT sinó dels usuaris.

– És fonèticament igual a la forma anglesa i similar ortogràficament.

Evoca la imatge d’un bloc (llibreta) per fer-hi anotacions, imatge que és una metàfora d’aquest tipus de webs.

A favor de blog

– L’etimologia: el mot prové de l’anglès blog, escurçament de weblog, compost de web + log ‘registre on consten totes les operacions d’un procés’.

– Forma fonètica i gràfica fàcilment adaptable al català.

– Internacionalització de la forma.

– Un blog no és un bloc (llibreta); la forma anglesa no hi té res a veure, però, en canvi, la proposta catalana només s’explica per la similitud amb la forma gràfica i fonètica anglesa.

 Conclusions:

– Considerem la forma blog més adequada tot i que no ha estat l’opció triada pel Consell Supervisor.

Finalment, pel que fa als usuaris, si fem una cerca sobre bloc o blog, entre molt diverses opinions  –moltes de ben poc argumentades, d’altres en la línia que cadascú faci el que vulgui–, hi destaca un article del professor Gabriel Bibiloni en defensa del terme blog a llenguanacional.cat, article que és el centre de discussió en molts fòrums. En aquest article, Bibiloni argumenta que blog és el terme internacional, és transparent etimològicament, és l’adaptació gràfica correcta (diu que escriure bloc és com escriure àcit enlloc d’àcid) i permet distingir conceptes.

Fins aquí, el rastreig de mostra per la xarxa.

 

L’etimologia

En aquest cas no hi ha dubtes. El terme blog té l’origen en el mot anglès compost weblog. El terme es va escurçar donant origen al blog, amb el significat que ja hem explicitat més amunt. El DEC explica l’origen del terme de manerca clara i concisa:

de l’angl. blog, simplificació de weblog, comp. de web ‘xarxa’ i log, reducció delogbook ‘quadern de bitàcola’

 

L’ús en les llengües de l’entorn

El resultat d’una cerca per la xarxa en les llengües de l’entorn del català ha estat el següent: blog és la forma en alemany, anglès, basc, danès, espanyol (amb bitácora), francès (amb blogue, i també cybercarnet), gallec-portuguès-brasiler (amb blogue),  holandès, italià, occità (amb accent, blòg), polonès, romanès, txec…,  a més de blogo en esperanto, blogi en suomi, blogue en asturià, blogg en suec…

Cal remarcar que aquests termes han estat recollits de la xarxa, i per això no es pot saber si són termes inclosos en els diccionaris normatius de cada llengua o no. No s’ha pogut esbrinar com és que el Termcat dóna com a forma francesa bloc.

 

Dos termes o un

El primer que hem d’aclarir és si són dos termes o no. És a dir, blog és el terme agafat directament de l’anglès i bloc és el terme equivalent en català, o bé blog és el terme agafat de l’anglès i bloc la seva versió catalana.

 
a) En el primer cas, ens trobaríem amb una traducció. Seria un cas paral·lel a twit / piulada. Amb una diferència, blog és una paraula nova i per tant no té una traducció directa com sí que la té el terme twit en el sentit recte. Tot i això, no sembla que s’hagi arribat al terme a través de la metàfora sinó de la semblança amb l’anglès. De fet, les primeres traduccions proposaven el terme diari, en la seva accepció 3:

3 1 m. [LC] [FLL] Llibre, registre, on s’apunten dia per dia els fets esdevinguts. Escriure el diari d’una expedició, d’un viatge. El diari de bord. Escriu els seus pensaments i reflexions en un diari personal.

Però com aquest terme és massa ambigu, l’acompanyaven dels adjectius interactiu personal. A més, el terme s’ha divulgat a través de les sigles DIP. Aquesta proposta no s’ha fet servir gaire: 141.000 entrades al Google.cat per 35.400.000 de blog.

La proposta de bloc (com a bloc de notes) seria un cas paral·lel, si bé no idèntic, a la campanya en castellà de popularització del terme bitácora. Amb aquesta campanya es vol recuperar un arcaisme per donar-hi un ús actual. De fet, un quadern de bitàcola és el diari del capità d’un vaixell. En al cas de la RAE, no hi surt ni blog ni bitácora en el sentit de què parlem aquí. Fins i tot, bitácora només és defineix com un armari, i d’allà et remet a cuaderno de bitácora: Mar. Libro en que se apunta el rumbo, velocidad, maniobras y demás accidentes de la navegación. El més calent, a l’aigüera. En aquest cas, traduir blog com a bitàcola en català sembla una traducció directa del castellà. 

b) En el segon cas, ens trobaríem davant d’una adaptació ortogràfica. Com va comentar l’escriptor Quim Monzó en un twit (o piulada), seria com escriure show o xou. És a dir, blog terme original en anglès i bloc adaptació a l’ortografia catalana.

Aquesta idea és la que defensa el DEC, perquè introdueix el terme no dintre de l’entrada bloc, sinó en una accepció diferent. És a dir, que no és un bloc de notes en la seva versió digital. És el mateix cas que os  i ós, en què paraules de diferent origen coincideixen per atzars de la llengua en una mateixa forma: del llatí ossum i ursus respectivament. En aquest cas, com que la fonètica és diferènt, l’accent diacrític ens els diferencia.

En aquest cas, però, l’adaptació ortogràfica de blog és innecessària, perquè en català ja hi ha mots acabats en –og, tot i que no gaires. Les terminacions en –oc són majoritàries al DIEC, 118 entrades per 14. D’aquestes 14, hi ha dos casos de mots d’origen anglès en què l’IEC ha mantingut la terminació en –og: buldog, adaptació de bulldog (bou gos) i grog, nom d’una beguda alcohòlica.

 

Derivats

El terme blog obliga a fer els derivats amb la g. Així, per exemple, termes recollits a la xarxa són: blogaire, bloguista o bloguer, blogosfera…

El terme bloc pot fer els derivats amb c o amb g, com groc groga grogor o com poc poca pocatraça, però no amb totes dues formes. Per tant, els partidaris de bloc han d’especificar, i no sempre ho fan, si construeixen els derivats com els esmentats al paràgraf anterior o fan blocaire, bloquista o blocosfera. Aquest darrer cas és minoritari: 83.700 resultats a google.cat enfront de 497.000 de blogosfera, només en pàgines en català.

 

Conclusions

De tot el recull de dades que he fet a la xarxa, en trec les conclusions següents:

 1. La distinció de bloc com a terme adaptat al català ha creat una confusió entre els usuaris: bloc com a terme català enfront de blog com a castellà. En tot cas, no ens hem de confondre amb un fals debat: blog no és castellà, és la forma majoritària, gairebé única, en les llengües de l’entorn. Cal treure la bandera de catalanitat a bloc.

 2. Tant bloc com blog són dues versions d’un terme anglès, i per tant cal decidir quina adaptació en fem. No em sembla gens convincent l’argument que bloc és un terme català per traduir-ne un altre d’anglès, en la mateixa línia que diari o bitàcola.
 
 3. A l’hora de fixar la grafia, cal decidir que és millor per a l’usuari: introduir el concepte en una accepció dintre de l’entrada bloc o tenir una entrada nova, blog, per a un concepte nou. En aquest cas, bloc se situa en la filosofia contrària als exemples os/ós: no confondre paraules iguals formalment, però amb etimologia i significats diferents.

 4. El blog és el terme identificable internacionalment, cosa que també facilita la cerca a la xarxa.

 5. Triar un terme també implica triar els derivats, i això s’hauria de fer al mateix temps.

 

‘Firmin’, de Sam Savage

0

Aquest llibre, no sé per què, pel to, per la fragilitat del protagonista, desperta tendresa. La rata protagonista, la més petita de la camada, obligada a menjar paper per sobreviure. Norman, el llibreter, i els seus amics, esclafats pel pla d’urbanisme de l’ajuntament com rates, obligats a abandonar el barri. Jerry, l’escriptor hippy de ciència-ficció amb qui Firmin comparteix casa, menjar, llibres, el piano, les hores… Fins i tot les sessions porno de mitjanit al cinema del barri, el Rialto, per no haver de tancar. Tot. La llibreria Pembroke, els personatges humans, el món vist amb ulls de rata, la decadència de l’espai… En Firmin, un gran lector (passa de menjar-se els llibres a llegir-se’ls) atrapat en la seva vida de rata, no pot comunicar-se. El mateix que els passa als protagonistes de la novel·la de ciència-ficció del Jerry: El niu… 

Un llibre que és un homenatge a la literatura i per tant, en justa conseqüència, una barreja d’amargors, exaltacions, descobriments, revelacions, decepcions i ironies. “Em sembla que, al cap i a la fi, és així com jo veig la vida: cada dia que passa estem més febles i més bojos.” (final del capítol 11). I, en tant que homenatge, també ens ofereix un cànon propi, una relació de les obres rosegades en la seva etapa iniciàtica de devorador de llibres: “Reciteu-los, digueu-los lentament, en veu alta, i us aniran trencant el cor: Oliver Twist. Huckleberry Finn. El gran Gatsby. Les ànimes mortes. Middlemarch. Alícia al país de les meravelles. Pares i fills. El raïm de la ira. El destí de la carn. Una tragèdia americana. Peter Pan. El roig i el negre.  L’amant de Lady Chatterley.” (cap. 2) Una llista tan personal com indiscutible. 

L’obra és plena de pàgines ben trobades, com quan Firmin sap que ha mort un dels seus germans. Un moment de revelació. “Va ser en Shunt que m’ho va dir. Estàvem tots dos a la vorera i em va assenyalar un retall de pell enmig del carrer Cambridge, com una catifa petita. En Peewee no m’havia tingut mai en la menor consideració, però veure’l reduït a allò resultava molt descoratjador. En la meva llista mental, a continuació del seu nom vaig afegir les paraules ridícul i vida”. I m’ha encantat la descripció de les obres segons el gust que tenen. I l’inici de la novel·la, en què comenta els inicis de grans novel·les. I la crítica contra les obres protagonitzades per rates i ratolins. I el final, obert, per fer-te pensar. “Tots som el nostre propi enemic, Firmin. Ja hauries de saber-ho a hores d’ara.” 

llegir-escriure

0
Llegeixo el missatge al mòbil que m’ha despertat: birra ibraves?. Escric ok i em torno a colgar sota els llençols. 

Llegeixo en el paquet de magdalenes noms estranys que ja trobo naturals mentre em prenc el cafè. Escric en un sobre la llista de la compra: magdalenes, cafè… res més? Llegeixo al portàtil els títols dels correus i els noms dels remitents, a la recerca d’alguna cosa que em pugui interessar. Escric al Boris i li adjunto un enllaç a un blog, que fa dies que l’espera per fer no sé què que té al cap, i no tinc temps de res més. Llegeixo al bar els titulars d’un diari en paper, Mas: “No es tracta de trencar amb Espanya, és més una emancipació”, i hi trobo a faltar l’aviat i m’enraveno amb el joc semàntic. Escric quatre guixades al marge abans que la idea se me’n vagi del cap. Llegeixo, a la barra mateix, la novel·la que he agafat per si tenia una estona morta, i quan quedo amb el carallot aquest sempre en tinc. Escric al mòbil q vens? Llegeixo una frase genial a la pàgina 106. Escric Els sons de la terra els portem a dins, i el tecleig dels ordinadors no. O, almenys no encara, i ho penjo al Twiter. Llegeixo en els seus ulls que avui té ganes de guerra, en porta alguna de cap. Escric amb paraules de foc a la memòria que me’n penediré, no sé encara de què i per què, de la conversa d’avui.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari