llegir-escriure

Blog a dos teclats. Per la república de les lletres, Boris Wernof. Pel geni de la llengua, Xavier Manuel.

castellà fàcil – català difícil: canvi i caiguda de preposicions

0
Publicat el 26 d'abril de 2013
Un altre mite del castellà fàcil-català difícil és el de les preposicions. El castellà manté les preposicions sempre, tant davant de l’infinitiu com davant de la conjunció que, i fins i tot no té cap problema a sumar-ne dues.

– Lo amenazan con expulsarlo
– Queremos ir a Cadaqués en lugar de a Roses

El català, com el francès i l’italià, és més restrictiu. Davant dels infinitus només acceptem dues preposicions: a i de. Per tant, canviem en i amb per aquestes dues.

– L’amenacen amb l’expulsió
– L’amenacen d’expulsar-lo
– La proposta consisteix en la incorporació del concepte de videoclip
– La proposta consisteix a incorporar el concepte de videoclip

D’altra banda, davant de la conjunció que la preposició cau.

-Em sent molt honrat que el Sr. Pujol pensi això de mi

-Va insistir que li donessin les claus del pis

Igual que passa en francès i italià:

-Je suis très honoré que M. P. pense cela de moi
-Insistette che gli dessero le chiavi di casa

Però no en castellà:

– Me siento muy honrado de que el Sr. Pujol piense esto de mi
– Insistió en que le diesen las llaves del piso

Cal distingir entre el que conjunció (àtona en català oriental i e tancada amb l’occidental), i el què pronom relatiu (e oberta, accentuat). Aquesta distinció en la pronuncia el castellà no la fa.

Quan la preposició introdueix el complement d’un verb (ex.: amenaçar amb, insistir en), si la desaparació de la preposició dóna com a resultat una frase sobtada, introduïm una paraula comodí, normalment fet, però en poden ser d’altres, com idea, possibilitat, suposició… o un verb, com aconseguir, fer, dir

– L’amenacen que l’expulsaran
– L’amenacen amb la idea que l’expulsaran

Com fan en italià: i francès:

– Mi sento molto onorato per il fatto che il signor P. pensi ciò di me

– Il a insisté sur le fait qu’on lui donne les clés de l’appartement

Els exemples en castellà, francès i italià estan estrets de la Gramàtica del català cotemporani, dirigida per Joan Solà (Volum 2, pp. 1718-1726. Ed. Empúries. Barcelona, 2002).

No són regles difícils ni d’entendre ni d’aplicar. Davant d’infinitiu no hi ha excepcions. I el resultat no és pas estrany.

Davant de la conjunció que tampoc hi ha excepcions. Això sí, s’ha de tenir en compte no confondre el que conjunció amb el què pronom. La distinció és senzilla: l’un és àton i l’altre és tònic. I el pronom relatiu és pot substituir per el qual, la qual, els quals i les quals.

Albert Pla Nualart a Això del català posa alguns exemples de frases habituals en la llengua parlada, i escrita, i en canvi no normatives segons les regles exposades. Veiem-ne algunes. Sobre el canvi de preposició (p.107):

1a. La qüestió de fons és si un passat d’aquest tipus és compatible amb mantenir una posició de referència ètica o intel·lectual.

1b. La qüestió de fons és si un passat d’aquest tipus és compatible a/de mantenir una posició de referència ètica o intel·lectual.
1c. La qüestió de fons és si un passat d’aquest tipus és compatible amb el manteniment/el fet de mantenir una posició de referència ètica o intel·lectual.

2a. Em sembla que el somni del líder de la Lliga consistia en això: en poder ser un estadista espanyol.

2a. Em sembla que el somni del líder de la Lliga consistia en això: a poder ser un estadista espanyol.
2a. Em sembla que el somni del líder de la Lliga consistia en això: en el fet de poder ser un estadista espanyol.
3a. Cal no confondre canviar de president de banc amb canviar de camisa.
3b. Cal no confondre canviar de president de banc a/de canviar de camisa.
3c. Cal no confondre canviar de president de banc amb un canvi de camisa.
Sobre la caiguda de la preposició (p.108):

1a. La redempció no consisteix en què Crist “pagui un preu” al Pare (…)

1b. La redempció no consisteix que Crist “pagui un preu” al Pare (…)
1c. La redempció no consisteix en el fet que Crist “pagui un preu” al Pare (…)
2a. Aquest fet es deu a que el tabac (…)
2b. Aquest fet es deu que el tabac (…)
2c. Això es deu al fet que el tabac (…)

3a. Sembla absurd donar tant pompositat a l’operació si el resultat final es limitarà a que la Generalitat de Catalunya assumeixi la gestió (…)

3b. Sembla absurd donar tant pompositat a l’operació si el resultat final es limitarà que la Generalitat de Catalunya assumeixi la gestió (…)
3c. Sembla absurd donar tant pompositat a l’operació si el resultat final es limitarà a l’assumpció per part de la Generalitat de Catalunya de la gestió (…)

És evident que de les tres solucions (a, b i c), la que segueix la norma més estrictament, la b, és la pitjor i la a és la que ens sortiria de manera més espontània. Però també ho és que la solució c (introduir el fet o canviar el verb pel substantiu) és acceptable en tots els casos i en el de 2c (Això es deu al fet que el tabac) fins i tot millor que la a.

El problema és que ara tenim una norma clara, sense excepcions (o gairebé), i canviar la norma implica dues coses: primera, acceptar una doble norma, és a dir, que tant es pugui escriure L’amenacen d’expulsar-lo com L’amenacen amb expulsar-lo; i segona, acceptar casos manifestament dolents, d’aquells que fan mal a les orelles, com Si que triguen en arribar avui per Si que triguen a arribar avui, o No hi ha manera de que funcioni per No hi ha manera que funcioni. Els exemples estan extrets del portal És a dir; en teniu l’enllaç al costat.

Per tant, la pregunta és si variant la norma aconseguim simplificar la normativa i fer-la més fàcil o el que fem és embolicar una mica més la troca de la gramàtica.

Finalment, en contra dels qui pensin que això en castellà no passa, perquè la seva normativa és més fàcil i senzilla, els convido a escriure “dequeismo RAE” en qualsevol cercador.

El dequeismo és, segons la Real Academia Española (RAE), “el uso indebido de la preposición de delante de la conjunción que cuando la preposición no viene exigida por ninguna palabra del enunciado”. I n’enumera sis casos. Com que se’m faria una mica llarg, em limitaré a posar sis exemples, a veure si deduiu quins són els bons i quins els dolents:

-Me preocupo que no os falte nada
-Me preocupo de que no os falte nada
-Mi intención es de que participemos todos
-Me alegro de que seáis felices
-Me alegra de que seáis felices
-Me fijé de que llevaba corbata
 
L’enllaç a l’article del RAE és el següent:
http://www.rae.es/dpd/srv/search?id=vTr05If13D6tGOqCWV
El dequeismo i, de rebot, el queismo podrien ser un bon exemple del que podria passar en català: amb la intenció de simplificar una norma la complicaríem més. No seria el primer cas que el remei seria pitjor que la malaltia.

‘Retrobar l’ànima’, d’Esteve Miralles

0
Publicat el 19 d'abril de 2013

Un dietari personal, amb un plantejament clar. “Nit del 6 al 7 d’agost de 2009. Ens hem embarcat en un ferri modest que ens porta a la Toscana. Ella fa l’intent de dormir, i jo intento arrencar aquest quadern de notes. M’he fet el propòsit de retrobar la meva ànima, i he decidit que l’he de retrobar escrivint;”. Així arrenca el llibre. I per no acabar fent cercles sobre el mateix, es marca un any. Durant aquest any es reinventarà i es buidarà, i al final, farà balanç.

Un llibre atrevit, valent i sincer, i ben escrit, que se surt de la tendència dominant. Hauria de ser el segon llibre que tothom es comprès aquest Sant Jordi per començar-lo a llegir a l’agost i fer coincidir la lectura amb els dies o, si més no, per llegir-lo sense pressa, sense el neguit d’una trama que t’empeny a acabar.

Esteve Miralles entrevistat per Xavier Manuel a la Biblioteca de Masquefa. Foto: Marga Olomí.


“17 d’agost
Nens que criden perquè els arriben els gelats, i estaven jugant a amagar-se. (Quan ens amaguem, ¿volem que ens trobin, que ens deixin sols, que ens trobin a faltar?).”

“18 d’agost
(…) hi ha també una seducció de dominació, que és un joc en què algú pot posar en joc estratègies de la seducció lúdica, i les pot pervertir, amb l’objectiu d’obtenir un profit individual de l’altra persona, que a més (si pot ser) ha de quedar convençuda que ha fet el que ha fet per voluntat pròpia.”

“20 d’agost
El cunyat del Leo és un mestre de fer volar converses i riem molt. Compartim la ironia com a joc de relació humana; el Leo, com a solter tronera, assumeix el paper de l’ase dels cops, amb molta esportivitat i simpatia. És un joc que em fa sentir a casa. La ironia dolça és filla de la subtilitat, i tenir-la i posar-la en joc (mai en contra de ningú, per molt que a tots ens vagi tocant el rebre per torns) demostra saber que l’important no és el que es diu, sinó el que es viu.”

“21 d’agost
Aquests polsos són un joc pervers, perquè qui té el poder no l’exerceix formalment; al contrari, espera que sigui el subordinat (jo, en aquest cas) qui se l’autoapliqui, qui actuï de tal forma que no faci necessari explicitar que aquella és una relació de poder.”

“15 de desembre
No es pot dir “si ho vols veure així” a algú amb qui pretens tenir i mantenir coses en comú al llarg d’un temps.
   Merda.”

“13 d’abril
En la llista de virtuts que he pogut enumerar més amunt, extreta d’alguns passatges humeans, m’excita que inclogui el discerniment. Com una qualitat moral. I m’excita perquè em sembla una reivindicació pendent.
   Sobretot, una reivindicació defensiva: perquè vivim una època d’apologia de la confusió. O, més precís, d’apologia de la impossibilitat de discernir moralment.”

“20 d’abril
I conclou: “L’ànima humana necessita, per damunt de tot, estar arrelada en diversos ambients naturals i comunicar-se amb l’univers a través d’aquests ambients”. Més: “La pàtria, els ambients definits per la llengua, per la cultura, per un passat històric comú, la professió, la localitat, són exemples d’ambients naturals”.
   Més: “És criminal tot el que té per efecte desarrelar un ésser humà o impedir-li que arreli.”

castellà fàcil – català difícil: el ‘lo’ neutre

0
Publicat el 12 d'abril de 2013

“Lleguemos el lunes…”, sento una noia que li diu a una altra, a la cua del supermercat, i aquesta li respon: “ya, les vi ayer”… I totes dues coses em sonen d’allò més malament, sobretot la primera. I és que jo no les diria mai, i malgrat tot, els castellanoparlants, tant catalans com no, les diuen amb tota naturalitat. I he d’entendre que també les escriuen.

La primera idea és evident. Els catalanoparlants, els qui tenim el català com a llegua materna, familiar, hem après el castellà a l’escola i a la tele, sobretot, i també al carrer, en part. I per tant parlem un castellà estàndard, normatiu, passat pel sedàs de la correcció acadèmica.

La segona idea és que quan busques el català a internet, o en qualsevol llibre de divulgació, en primer lloc i destacat sempre apareix el mapa de l’àmbit lingüístic, i això ens agrada i ens sentim orgullosos de la varietat de la nostra llengua. En castellà, en canvi, amaguen la diversitat dialectal, com si no la valoressin. O si més no, com si no la valoressin com nosaltres.

La tercera idea és la que dóna títol a aquest apunt. És evident que com que parlem un castellà estàndard i rebem a través dels mitjans aquest mateix castellà estàndard, tenim molts pocs dubtes a l’hora d’escriure’l. En canvi, el català que parlem és viu, i tant podem dir vaig o vaic vam anar o vem anar... nosatres o nosatros… Ara bé, això vol dir que l’ortografia i la gramàtica del català són més difícils que la del castellà?

S’està consolidant la idea que la normativa del català és molt difícil, que està plena de normes absurdes i que cal simplificar-la per facilitar la feina d’aprentatge als alumnes. I aquesta teoria es concreta en alguns casos, com ara el lo neutre, el canvi i caiguda de preposicions davant que i infinitiu, els pronoms febles…

Avui començo per un, el més fàcil i senzill de rebatre. El lo neutre.

Darrerament s’han aixecat alguns veus per amnistiar el lo neutre, com diu Albert Pla Nualart. Són les veus de Mar Batlle (A propòsit de l’article neutre, Llengua & literatura, 11. Barcelona, 2000), Albert Pla Nualart (Això del català, podem fer-ho més fàcil? Columna Edicions. Barcelona, març del 2010) i Ignasi Moreta (Lo de l’article neutre. Núvol, publicació digital. Barcelona, abril del 2013), entre d’altres.

El primer argument és que el lo no és cap castellanisme, sinó que respon a una evolució natural de la llengua, i que, en tot cas, aquesta evolució natural pot haver estat reforçada pel veïnatge amb el castellà, que és el mateix que dir: si Napoleó hagués guanyat la guerra del francès, el lo neutre en català no existiria perquè el francès no té un article neutre diferent del masculí. Ni tampoc l’italià. Ni el portuguès…

Tot i això, aquest no és el punt principal. També usar o ço són formes catalanes, i no per això les fem servir, si més no parlant. I si em toca corregir un text, tret que sigui un document antic o una obra de creació, canviaré usar per fer servir i ço per això.

El punt principal és que de lo neutres n’hi ha de dues menes, un d’abstracte i un altre de ponderatiu. Del primer, en defensen la catalanitat; del segon no, és un castellanisme clar. Doncs bé, només heu de situar-vos en el moment que el mestre entra a l’aula i una alumna aixeca la mà i pregunta: “és veritat que ara ja podem fer servir el lo, que ja és normatiu”. I el professor se la mira amb cara d’ai mare i li contesta: “en alguns casos sí i en alguns casos no”. Ara llegiu-vos els cinc exemples següents, i digueu-me quins són lo catalans i quins són interferència del castellà:

a. “Lo bé que ens ho vam passar”

b. “En lo bo i en lo dolent”

c. “Lo més bonic del dia”

d. “Lo bonic que era tot allò”

e. “Lo que m’ha dit!”

Ara torneu-vos a situar en el paper del professor davant d’una classe de l’ESO.

Un article neutre, diferent del masculí, podia haver existit en català, Podríem haver creat un sistema de femení (la), masculí (el) i neutre (lo) com en castellà. Igual que podríem tenir un sistema de de tres articles demostratius, aquest, aqueix i aquell. O d’adverbis de lloc: ací, aquí i allí, com va defensar Pompeu Fabra sense èxit. Però no ha estat així. Hem de suposar que perquè l’article masculí ja ens va bé quan necessitem un neutre, que no és tan sovint com en castellà. I aquest és un altre punt clau. El lo en castellà els serveix “para un zurcido y un descosido”. Té una gran varietat d’aplicacions i una forta implantació en la llengua parlada. Això és el que fa tan difícil trobar una solució bona per a tots els casos. Per exemple, el lo que:

“Todos cantaban, lo que me animó mucho”.

En aquest cas, o traduïm el lo que per la qual cosa: “Tots cantaven, la qual cosa em va animar molt”.

O traduïm el lo per cosa: “Tots cantaven, cosa que em va animar molt”.

Tots dos casos funcionen, sobret en el català escrit, però parlant el que diem és: “Tots cantaven, i això em va animar molt”.

De les tres solucions, per mi la darrera és la més natural, però no en condemno cap, tot depèn del context.

Els casos que em provoquen més mal d’orelles són davant d’un adjectiu substantivat amb valor abstracte, com en el vers de J. V. Foix: “M’exalta el nou i m’enamora el vell”. El primer cop que el vaig llegir em va grinyolar. Pensant-hi, la raó bé podria ser què és un ús minoritari -com molt bé diu Ignasi Moreta, propi d’àmbits filosòfics-, i poc habitual en el català parlat, en què no fem la distinció que sí que fan en castellà entre “lo blanco os sienta tan bien” i “el blanco os sienta tan bien”. I no la fem perquè no ens cal.

Sobre altres casos de lo neutre, ara fa un any, el març del 2012, vaig publicar un apunt en aquest blog: ¿lo qué? – que dius que què?

Finalment, passo a comentar alguns casos extrets dels textos esmentats abans, que els autors citen com a proves per admetre el lo:

– “l’important és que vinguis”, “allò important és saludar” i “afirmà públicament que allò lògic seria” són dues solucions que a mi no em sonen bé i que costen ben poc d’arreglar, només cal afegir-hi el més: “el més important és que vinguis”, “el més important és saludar” i “afirmà públicament que el més lògic seria” em sembla que no han de fer mal d’orelles a cap catalanoparlant.

-“He de reconèixer que té raó en el de charnego separatista, però no pas en el de malnacido”. Aquest cas és de jutjat de guàrdia (els traductors automàtics estan fent molt de mal; si no, no m’ho explico). La solució és més complicada perquè no podem calcar-ne l’estructura i hem de fer allò que no li agrada gens a Moreta, marrada: “té raó en això de charnego separatista, però no quan em diu malnacido”. És un cas paral·lel a “lo del teu germà”; en podem dir “això del teu germà”, però també “el que li passa al teu germà…” O com el mateix títol del llibre de l’Albert Pla Nualart. Bé que diu “això del català” i no pas “lo del català”.

En resum, hem de vigilar els calcs a l’hora de corregir el lo, perquè com que és tan extens no hi ha solucions per a tot, i per això hem de confiar en el nostre instint lingüístic. Però no és gaire diferent que, posem per cas, detenir. Segur que ja ho heu sentit alguna vegada, i segurament ho heu vist escrit i tot:

a. “el progrés no es pot detenir”

b. “el porter va detenir la pilota”

c. “la policia va detenir els lladres”

Els exemples a. i b. són del tot incorrectes. Hem de canviar detenir per aturar o parar. No és un problema de normativa, i per tant la solució no és que l’IEC accepti detenir “com a animal de companyia”.

‘El loro de Flaubert’, de Julian Barnes

0
Publicat el 6 d'abril de 2013

Flaubert era un ós, alt i solitari, un ós polar; el lloro només el va tenir poc temps, i no era seu, el va demanar al museu del poble per escriure una novel·la que no he llegit, Un coeur simple. Construir la novel·la al voltant de l’anècdota i revelar el misteri al final, això és el que fa Julian Barnes aquí. La llàstima és que el lloro no té gaire misteri, diguéssim que l’adoba amb espècies picants per donar-li gust. Ara bé, l’ós, aquest sí que tenia una carn gustosa i estellosa, estupenca en diria la sogra, que aguanta tota l’obra. I Barnes s’inventa un professor narrador al voltant del qual escriu la novel·la. Llàstima que aquest professor no pren gaire vida, excepte quan parla de la mort de la seva dona, i jo no puc evitar veure-hi en Barnes al darrere. Dividida en capítols, no segons el contingut sinó segons la manera d’encarar-lo, és una mena de classe magistral construïda al voltant de Flaubert i de les diverses interpretacions que els diversos estudiosos biografistes han donat als diversos episodis de la seva vida. És clar que és una novel·la diversa de forma, des d’un abecadari de la vida de Flaubert (en què fa trampa en algunes lletres, encabides a cop de mall, tot i que s’hauria de veure l’original anglès) o un bestiari amb óssos, lloros i gossos; fins a un diàleg d’una sola veu en un passeig al costat del riu. I esclar com que és un professor l’últim ha de ser un examen.

“SEGUNDA SECCIÓN

Economia

Flaubert i Bouilhet fueron al mismo colegio, compartieron las mismas ideas y las mismas prostitutas, tuvieron los mismos principios estéticos, y similares ambiciones literarias, los dos trataron de convertir el teatro en su segundo género. Flaubert dijo que Bouilhet era su “testículo izquierdo”. En 1854, Bouilhet pasó una noche en el hotel de Manses, que frecuentabans Gustave y Louise. “He dormido en tu cama ¬le dijo Bouilhet¬ y ha cagado en tu letrina (¡qué simbolismo tan curioso!)”. El poeta siempre tuvo que ganarse la vida trabajando; el novelista nunca tuvo que trabajar. Comente el posible efecto que sobre sus escritos y reputaciones hubiese tenido el hecho de que sus respectivas situaciones económicas se hubiesen intercambiado.” (p. 210 de l’edició d’Anagrama, traducció d’Antonio Mauri, que no surt a la portada).

He trobat genial les tres cronologies de la vida de Flaubert, no m’imagino una manera millor d’entrar en el personatge, i també el capítol de l’estudiós nord-americà que descobreix les desconegudes cartes d’una antiga amant…, una molt bona manera de parlar de l’amant sense rebentar la realitat.

M’ha encantat el punt de vista del professor quan valora si Flaubert es mereix el qualificatiu d’ós. Diu que feia 1,80 metres d’alt i que ell en fa 1,82 i no s’ha sentit mai alt com un ós, i que per tant és exagerat dir que amb aquest alçada Flaubert era un ós. És a dir, que seguint la més pura tradició britànica es compara amb si mateix per determinar què són els altres. Quan ho he llegit no hi he trobat cap rastre d’humor britànic, tan subtil.

El capítol 10, dedicat a defensar Flaubert dels atacs que ha rebut, amb mi gairebé ha aconseguit l’efecte contrari, i és que el narrador es va inflant i inflant, pedant i setciències, que al final et vénen ganes d’agafar una agulla esmolada.

Per mi, la millor frase del llibre és de Flaubert: “El mayor sueño de la democracia consiste en elevar al proletariado hasta el nivel de estupidez de la burguesía.” (p. 102). Fa uns mesos, a la ràdio, en Quimi Portet va dir una cosa semblant d’internet.