Espai de Dissidència
La Bitàcola de Xavier Diez
Article publicat a El Punt a l’edició d’avui.
Enguany celebrem el centenari de la revolució frustrada denominada convencionalment Setmana Tràgica. Tot i els diversos actes i monogràfics previstos, com expressava Antoni Puigverd en un article del passat gener, els esdeveniments succeïts entre el 26 de juliol i el 2 d’agost de 1909 representen un centenari incòmode. Ho és per als mateixos historiadors, perquè representa un conjunt de fets de difícil interpretació. I ho és sobretot per al mateix país, perquè evidencia la fragilitat de la societat catalana en el passat, feixuga herència en el present.
El que començà com una protesta antimilitarista protagonitzada per dones disposades a impedir que els seus familiars fossin enviats a l’enèsima aventura colonial de la monarquia, derivà en una vaga general revolucionària, desviada vers una inútil crema d’edificis religiosos a Barcelona. Les forces socials que protagonitzaren els esdeveniments evidenciaren una manca de denominador comú i expliquen l’escassa coherència del que havia d’haver estat un moviment revolucionari. D’una banda, una classe obrera majoritàriament anarquista, exclosa del sistema polític pel règim corrupte i excloent de la Restauració i explotada per les classes dominants autòctones. De l’altra, grups de republicans que busquen l’atracció del proletariat barceloní per a ús de les seves finalitats partidàries. Entremig, una burgesia catalana moderna, marginada de l’aparell de l’estat, que reivindica el dret a dirigir Espanya i configurar-la segons les seves necessitats. Finalment, un exèrcit, braç armat de l’aparell de l’estat, que vol reivindicar-se després de la humiliant derrota del 98, en el si d’un sistema polític que no dubta a enfrontar tothom amb la intenció de perpetuar-se, malgrat el conjunt d’errors i impotències.
Tot plegat, una correlació de febleses que mostra una societat fracturada per dues falles transversals. Quatre vectors que apunten en direccions diferents i sentits contraris. D’una banda, l’antagonisme entre els més pobres i els més rics, els partidaris de la igualtat social contra els defensors de la llibertat econòmica, conflicte que amb colpidor simplisme alguns confonen amb l’eix esquerra-dreta. D’altra banda, l’antagonisme entre catalanisme i nacionalisme espanyol, entre els qui cerquen un estat per a la seva nació i els qui volen imposar una nació al seu estat. Entremig, totes les contradiccions i conflictivitat possible. Radicals espanyolistes i republicans sobiranistes, llibertaris catalanistes o, com Ferrer i Guàrdia, declaradament hispanòfils. Burgesos benestants que juguen a una i altra banda de l’espectre identitari. Entremig, una violència simbòlica, de formes rituals, que fa de la religió un boc expiatori sota la forma d’una ciutat cremada que, dies després, inspirarà un periodista hispanouruguaià, Antonio Laredo, el sobrenom Rosa de Foc. Una virulència fútil que, en certa manera, respondrà a la impotència col·lectiva d’arribar a un mínim denominador comú, a un projecte mínimament compartit, o a una simple reflexió a partir de les cendres com a evidència d’un fracàs col·lectiu. El poeta Joan Maragall, pertanyent simultàniament als diversos mons en conflicte, fou dels pocs que intentaren extreure’n les conseqüències d’una setmana realment tràgica. Tanmateix, la seva fou una veu silenciada pel Delateu! de Prat de la Riba i contestada per l’afusellament catàrquic d’un Ferrer i Guàrdia qui, paradoxalment, fracassà en el seu intent de participar en els esdeveniments.
Els errors del passat semblen perpetuar-se en el present. No s’ha pogut o sabut resoldre convenientment ni l’encaix social ni el nacional. Quatre vectors continuen apuntant en sentits oposats. Com fa cent anys, l’absència d’idees o l’escassa voluntat d’arribar a llocs comuns es tradueix en la recerca de bocs expiatoris o debats estèrils. És inquietant trobar paral·lelismes entre la demagògia anticlerical de fa un segle i l’exhibicionisme de polèmiques com la qüestió de l’avortament o aspectes de moral sexual (fets assumits amb plena normalitat per l’ampli espectre de la sociologia i la ideologia) com a cortina de fum que permet dissimular l’absència d’una veritable proposta de canvi social. En certa mesura, aquestes polèmiques, atiades per un fals debat maniqueu esquerra-dreta, expressen la nul·la voluntat de resoldre injustícies socials sistèmiques. Com en el passat, les angoixes socials -la protesta contra el reclutament i l’expressió de malestar per les desigualtats- sembla redirigir-se vers carrerons sense sortida. Com en el present, la incapacitat d’aprendre de l’experiència històrica fa de l’estiu de 1909 una tragèdia no tan llunyana
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
The supreme happiness of timberland men’s 6 inch life is the conviction that we are sale timberland loved.There is nothing permanent except change timberland classic There is no such timberland boots uk thing as darkness; only a failure to see. No man is happy cheap timberland boots who does not think himself so. http://www.timberlander.com/