Ningú no en dubta que la situació política hispànica s’ha posat interessant. Massa interessant… Que Bárcenas hagi confessat finalment els detalls que confirmen el PP com a un entramat político-empresarial corrupte de connivència entre el poder econòmic i l’alta administració de l’estat era un secret a veus. Que la revelació d’aquests fets dibuixen un panorama nou, hauria de ser una conseqüència natural. Que la concatenació de crisis (econòmica, política, nacional) marca una fi de cicle i l’inici d’un nou període, també. Tanmateix, en aquesta etapa de volatilitat política, sorgeixen elements pertorbadors.
Alguns, des del camp ideològic de l’esquerra, des del desig d’una ruptura nacional respecte a un antic imperi decadent i obsolet, podríem sentir la temptació de l’optimisme. Malgrat això, les forces tel.lúriques messetàries ens empenyen a la prudència. Des de la caverna hispànica -i aquí no distingeixo entre esquerra i dreta-, comporten un perill real, autèntic, d’involució a tots els nivells. Personatges com Aznar, Aguirre, Ibarra o Rosa Díez esperen resultar ser els principals beneficiaris d’aquests temps que s’obren. Manta vegades he comparat Espanya amb Turquia o Rússia, societats europees perifèriques d’escassa o nul.la tradició democràtica, i culte a la violència. I, certament, em fa una certa por un horitzó turc. Al cap i a la fi, entre els dirigents populars hi ha tants admiradors de Franco, com de Pinochet o Erdogan. I massa temptacions regeneracionistes en el sentit del “cirurgià de ferro” que les elits intel.lectuals hispàniques reclamaven immediatament després del desastre de 1898.
En aquestes circumstàncies, l’única solució a la tragèdia anunciada és la ruptura nacional. L’acceleració del procés independentista, la pau separada, la fugida endavant. Per això, quan sento la presidenta del Parlament suggerir la consulta “a les calendes gregues” veig covardia, estupidesa, i el pitjor de tot: la consideració del procés sobiranista com a la cortina de fum que faci guanyar temps en aquest despropòsit d’involució neoliberal en què incorre bona part d’una Convergència que, fa molts anys, resultava molt més plural ideològicament. Sovint em fa l’efecte que aquest deixar córrer el rellotge és una fórmula per acabar de privatitzar el poc que queda d’allò públic al nostre país, la “temptació andorrana de les elits de Pedralbes.
Ara per ara, l’oportunitat és única. “Voler fer les coses bé, és una excusa poc decent, que resta credibilitat com a país. Si el Parlament no va trigar més que unes poques setmanes per redactar i publicar unes nocives “lleis òmnibus”, què impedeix redactar una llei de consultes que, a tot estirar, requereix tres o quatre capítols i, a tot estirar, una vintena d’articles?
El temps corre en contra nostra. Ja cal que ens afanyem.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Enric Vila
Una cosa que em fa gràcia del tractament que es fa de l’independentisme és la importància que es dóna als diners. Tothom parla de retallades i d’espoliació, però la reivindicació independentista és un fenomen menys materialista del que es vol reconèixer. Parlem de diners perquè encara tenim por i perquè ens manca un vocabulari ben elaborat per explicar el món en què vivim, i també perquè els diners són la principal preocupació de les classes dirigents. Però només amb quartos no capgires el sistema de legitimitats d’un país en tan poc temps. Sense un gruix de gent capaç de passar-se pel folre les multes que faci falta no organitzes un sidral d’aquestes proporcions. No és tant que la gent s’hagi tornat idealista, com que ha intuït cap a on va el món abans que les elits i que la majoria dels articulistes. Cobi ha mort no pas perquè Maragall marxés a Roma en un mal moment, sinó perquè els últims catalans capaços de sacrificar-se pel federalisme van ser enterrats durant la guerra civil. No vull semblar Torres i Bages però l’independentisme serà una revolució espiritual o no serà. De momemt, tan sols és una reacció contra el victimisme, contra el folklore i contra aquesta caspa cursi que ha empobrit la ironia i la bona educació fent-ne una disfressa per dissimular la manca de principis.
El català està tip de viure emprenyat i esporuguit i vol participar en la creació d’alguna idea universal i positiva. Encara falta gent que pensi, però tot és començar. Aquest país sempre ha sigut avantguardista i intueix que per sobreviure en el món que ve acumular diners, igual que acumular soldats, no serà tan important com evitar de malbaratar el talent i deixar ben assegurat el compromís dels millors amb el país on viuen i la gent que passa pel carrer. Si Occident vol continuar fent progressar la humanitat haurà superar el capitalisme clàssic. La millor manera de competir amb l’enriquiment dels països de base autoritària és destil·lar un capitalisme postmaterialista, més basat en el creixement personal que en l’acumulació d’objectes i bitllets. Snowden és un traïdor però no ha traït el seu país per diners sinó per ser fidel a uns valors que emanen del cor mateix de la cultura nordamericana. El capitalisme, que va servir per combatre la pobresa material, ara hauria de servir per pal·liar la pobresa espiritual. Així, si tot va bé, l’aristocràcia del futur tindrà una vida excitant i treballarà més hores que un rellotge en una feina que li agradi mentre que la tarregada es baixarà pelis d’internet, tindrà seguretat social i servirà cafès.