Espai de Dissidència

El conseller i el seu equip han tractat de dissimular les profundes
transformacions que pretenen implantar en l’educació pública mitjançant
eslògans. Així, una «llei de portes obertes» que implica que la gestió
privada i els negocis entraran en escoles i instituts, una «llei de
futur» que amaga un retorn a un passat d’autoritarisme i arbitrarietat
i «una llei de país» que obvia que el conjunt de mesures a aplicar són
les mateixes que arreu del món, en el context de l’agenda
privatitzadora dels serveis públics, han degradat els sistemes
educatius. Els nostres responsables polítics han llegit Orwell, i
dominen a la perfecció la tècnica de pervertir el llenguatge

En realitat, del que es tracta, és d’una llei «contra» el país,
perquè no busca la millora de l’educació, sinó que busca un canvi
radical de paradigma educatiu. Enlloc apareix cap de les mesures que
han demostrat que són eficaces: l’atenció personalitzada, els grups
reduïts, la formació permanent del professorat, la col·laboració
familiar. En canvi, blinda els privilegis d’escoles concertades, imposa
una gestió empresarial, es desentén de trams essencials educatius per
passar la patata calenta als municipis i posa fi a allò que havia
caracteritzat l’excel·lent tradició pedagògica catalana: la
participació de la comunitat escolar en la presa de decisions. Se
subverteix el significat de la paraula autonomia per posar fi a la
d’aula, la de cicle i la de claustre. Tot, a la recerca d’un
professorat i un alumnat submisos, acostumats a acatar acríticament
consignes superiors. I d’unes famílies reduïdes a la condició de
clients. Una involució en els valors que defineixen tota societat
democràtica.

Tot plegat, amb una finalitat. Posar fi a l’escola com a instrument
de promoció social, liquidar la meritocràcia, eliminar la dissidència,
signes del temps de globalització en què l’educació ha passat de ser un
pilar de ciutadania a se un negoci més.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!