Espai de Dissidència

Poc abans de morir,
l’historiador Tony Judt ens recordava l’extraordinària importància que tingué
l’estat del benestar per construir una societat viable i en pau. Ell mateix es
posava d’exemple. Gràcies a una educació pública potent fou el primer de la
seva família a arribar a la universitat, a l’elitista Cambridge. Històries com
la seva, en què algú de classe baixa podia parlar de tu a tu a aristòcrates i
acabalats homes de negocis, devia suscitar una reacció per part de qui
considera que l’estat és al servei dels seus interessos, i que cal mantenir les
distàncies entre els de dalt i els de baix. És només des d’aquesta perspectiva
social com es poden entendre les polítiques neoliberals, dominants en aquest
moment, i lesives per al conjunt de la societat.

De la mateixa
manera que els brokers utilitzen
sofisticats sistemes de manipulació per obtenir guanys a partir de
l’empobriment col·lectiu, qui avui determina les polítiques educatives europees
manipula el llenguatge a la manera orwelliana a fi de perseguir uns objectius
reals que es contradiuen amb les finalitats teòriques. Allà on parla
d’excel·lència, es busca exclusivitat. Allà on diu autonomia, es pretén desresponsabilització
estatal. Allà on reclama austeritat, ens diuen empobriment. En realitat, hi ha
una estratègia global, dins la Unió Europea, que cerca erosionar a llarg
termini  l’educació pública, pilar
fonamental que sustenta l’edifici de la societat del benestar i el qüestionat valor
de la igualtat.

Aquesta és una de
les conclusions a les quals es pot arribar després d’assistir a la Conferència Europea contra l’Austeritat, celebrada el
passat dissabte a Londres. Dos centenars llargs de persones provinents d’arreu
del continent explicaven les seves experiències nacionals, que segueixen un
patró comú. Jo vaig fer una intervenció sobre la dura experiència de les
mobilitzacions contra la LEC i la paradoxa de les retallades en un període en
què la desena part més rica de la societat catalana continua acumulant poder i riquesa
a ritmes espectaculars. Els anglesos  van
parlar de l’obsessió per l’autonomia (en realitat indiferència de
l’administració per l’educació), del sistemàtic falsejament dels resultats
educatius a les avaluacions nacionals (atès que l’obsessió pels resultats acaba
suposant objectius perversos) i del suport polític a les «Academies», allò que
nosaltres coneixíem fa temps com a escoles concertades, i que cerquen la puresa
social i ètnica en una societat desestructurada i multiètnica, que esclatà en
greus disturbis fa dos mesos. Itàlia i França defineixen la seva situació amb
una paraula clau: «Menys». Menys escoles, menys currículum menys docents, menys
salari, menys perspectives per als alumnes. I això en el context de dos països
que continuen tenint índexs de creixement econòmic acceptables. Finalment,
l’estrella de la Conferència, els més aplaudits i qui més mostres d’afecte i
solidaritat van rebre: els grecs. Uns grecs que ens expliquen que en els
darrers tres anys han tancat 1.000 escoles. Que el seu poder adquisitiu ha
baixat entre un 30-50%. Que es detecten un nombre creixent de suïcidis. I tot
plegat, per què? Per satisfer els banquers europeus a partir del pagament d’un
deute no causat pels serveis públics, sinó pel frau fiscal de l’empresariat hel·lènic,
les rebaixes impositives a les classes altes i la cobdícia dels especuladors.
Que quedi molt clar. La contracció econòmica a la qual els financers sotmeten
els nostres germans mediterranis comença a superar l’ocasionada per l’ocupació
nazi durant la segona guerra mundial. De fet, el que està succeint arreu
d’Europa és la guerra. La guerra contra l’estat del benestar. I, tot recordant
de nou Tony Judt, països com Holanda o Noruega van veure reduït el seu PIB durant
l’ocupació alemanya percentatges similars al que pateixen els grecs durant l’ocupació
del FMI i la troika comunitària.

Com diria el gran
filòsof portuguès, José Mourinho, Per què?
Tant de patiment i humiliació ha de tenir un objectiu. La secció
d’Internacional dels diaris ens donen discretes pistes. La política educativa
comuna del continent està buscant un model educatiu xilè. No oblidem que Xile
fou un país on el neoliberalisme educatiu s’aplicà manu militari. Un sistema privatitzat on les només les famílies amb
recursos poden permetre portar els seus fills a la universitat. I on la resta
només tenen l’opció d’endeutar-se durament per tal de disposar les mateixes
oportunitats que, quaranta anys enrere, va tenir l’historiador britànic citat
en aquest article. Entre el silenci mediàtic sobre les protestes de la
comunitat educativa del país llatinoamericà, hi havia el colpidor testimoni
d’una mare que denunciava que havia de triar quin fill podia permetre que
estudiés. Perquè una de les tendències creixents (ja implementada a Anglaterra
o Estats Units) és el sistema pervers de crèdits per finançar el que és un dret
fonamental. El dret al coneixement i a la formació. I de fet, si els espanyols
acaben confiant en personatges com la sinceríssima Esperanza Aguirre, les
famílies hauran de passar d’hipotecar-se de per vida per un habitatge de preu
abusiu a fer-ho per tal que els nostres fills tinguin una mínima oportunitat. A
hores d’ara els nostres Botín es deuen fregar les mans davant les noves
oportunitats del mercat.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!