Espai de Dissidència

Acabo d’escoltar l’emotiu comiat del periodista Antoni Bassas. Es tanca el cercle iniciat el 1995, quan el vaig sentir, per primera vegada, a El Matí de Catalunya Ràdio. Al llarg d’aquest període de temps l’he anat seguint amb menor o major intensitat. De vegades m’hi he trobat pròxim, de vegades allunyat. Tanmateix, em queda un immens respecte per la seva figura com a periodista. La independència mai no acaba d’existir en un professional, tot i que jo sempre hi he detectat una gran honestedat per part seva. Crec sincerament, que s’ha guanyat l’estimació i consideració del seu públic.
És evident que les coses que ha revelat, i que molts coneixíem, ens aporta una gran preocupació. La d’un país que veu erosionar les seves llibertats democràtiques, i que no sembla tenir capacitat de reacció davant uns desacomplexats tics autoritaris. 
Si fos accionista de Vilaweb prepararia ràpidament una ampliació de capital per comprar una ràdio, i demanar que dirigeixi els informatius (Vicent, no penso cobrar per aquesta idea, d’altra banda poc original). Seria un negoci ben rodó.
Corren temps difícils. Com en aquesta nit maccarthista que s’endevina, com s’acomiadava el periodista Edward R. Murrow, Good night, and good luck.
Antoni. Rep els meus més sincers respectes. Malgrat tot el que cau, encara hi ha senyors.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!