Espai de Dissidència

Article publicat al Diari de Girona

«Denunciada
l’escola X per haver falsejat els resultats de les avaluacions». Aquest és un
titular habitual a la premsa britànica. Des de la reforma tatcheriana i la seva
continuació laborista. l’educació anglesa va caure en una espiral de
competitivitat empresarial, amb instituts i escoles qualificats d’acord amb una
terminologia semblant a la dels  productes financers. Fins i tot, des de
finals dels noranta, l’estat podia «intervenir», com en el cas de Grècia, a
aquells centres amb mals resultats habituals i refundar-los sota fórmules
privatitzades (tot i que aquesta pràctica es va acabar deixant de banda perquè
el remei solia ser pitjor que la malaltia). Aquesta obsessió resultadista,
aquesta anomalia mental que implica tractar la comunitat educativa segons
paràmetres empresarials, propicia que l’engany, la manipulació i el frau en
l’avaluació sigui un recurs més que habitual en les periòdiques avaluacions
estatals als escolars d’Anglaterra i Gal·les.

El problema,
tanmateix, va més enllà del pacient anglès, en qui tant s’emmirallava
l’exconseller Maragall. El domini britànic de les organitzacions econòmiques
internacionals com l’OCDE ha permès projectar les seves obsessions
privatitzadores en l’agenda educativa europea. A banda del procés de Bolonya,
on Europa ha fotocopiat el sistema universitari britànic, l’invent més
emblemàtic d’aquesta política són els informes PISA. Aquests informes,
literalment “Programa Internacional per a l’Avaluació d’Estudiants”, es dedica
a qualificar els sistemes educatius d’acord amb unes sofisticades tècniques
estadístiques. El resultat, tanmateix, és que finalment PISA esdevé com una
mena d’agència de qualificació a l’estil de les qui han actuen deshonestament
en el món empresarial i econòmic. PISA, al cap i a la fi, tracta d’influir en
els governs sobirans per forçar canvis en els sistemes educatius, d’acord amb
la nova ideologia corporativa, dominant en el món anglosaxó, i que podria
resumir-se en el lema; l’escola, com una empresa, per al servei de l’empresa.

La prova més
fefaent són els desiguals resultats entre països. PISA sobrevalora aquells
estats que han obert el seu sistema educatiu a l’empresa privada (Holanda,
Suècia, Anglaterra, Irlanda) i subvalora estats amb una gran tradició
pedagògica i qualitat educativa (Alemanya, Itàlia, França o Catalunya) i que en
canvi no acaben de sotmetre els seus sistemes a l’agenda privatitzadora i 
«empresacèntrica». Entremig, apareixen per despistar estats amb condicions
singulars, amb gran cohesió social, com Finlàndia, Noruega o Suïssa. Tanmateix,
si mirem amb deteniment els propis estudis, la base 500 que s’empra, maximitza
les diferències per espantar les societats que es resisteixen a implementar
sistemes a l’anglesa. Així, una diferència en lectura de 50 punts entre Itàlia
i Finlàndia pot semblar molt gran. Si fessim servir la base 100, que la gent
entén millor, trobaríem només 10 punts. Suggerir diferències molt grans entre
europeus, no només és fals, sinó que s’acosta al racisme.

Malgrat tot,
és de preveure que en el futur, el sistema educatiu català vagi obtenint
resultats millors i més pròxims a la mitjana. No pas perquè l’educació millori
(que ho farà, sens dubte, si no hi ha més retallades), sinó perquè la pressió
PISA ha empès en la direcció de programar per competències (com els
anglosaxons) i perquè cada vegada són més habituals els «tests» com els emprats
per a les proves PISA. Tindrem millor puntuació, no perquè els nostres alumnes
seran més bons, sinó perquè estaran més ben ensinistrats per contestar una
prova. Ara bé, millorarà realment la qualitat de l’ensenyament?

La pregunta
està mal formulada, perquè el problema és esbrinar quin és el significat de
«qualitat». L’accepció no serà mai neutra. La qüestió fonamental és un debat
que fa anys vam abandonar. Què ensenyar? I per a què ensenyar? Per als PISA i
els amants de sotmetre l’escola a l’empresariat, la qüestió és clara. Per a
aquests grups, com per l’OCDE i per a molts opinarques del país, la qualitat és
sinònim de posar l’escola al servei de les seves empreses, a fi d’aconseguir
treballadors ensinistrats amb eficàcia, capacitat d’adaptar-se a la
flexibilitat empresarial, i amb esperit submís. Tal és el que es troba en la
filosofia de les competències bàsiques. En canvi, no és aquesta la concepció de
qualitat que compartim des del nostre sindicat, ni tampoc la que resulta
desitjable per a la immensa majoria de famílies i alumnes. Com hauria de ser
l’educació pública? El més raonable és esperar formar ciutadans conscients i
crítics, autònoms i respectuosos, inquiets i generosos.  Què es
prioritza?; una economia competitiva, rendible exclusivament per a una
minoria?, o una societat cohesionada, on la riquesa es comparteixi? Què
preferim, el feudalisme de mercat existent darrere la filosofia PISA o la raó
il·lustrada darrere la gran tradició pedagògica catalana?

El problema
és que fa anys que no fem aquest debat, i en canvi ballem al so que se’ns
indica des dels organismes econòmics. Estem massa pendents de les xifres, i no
dubtem a fer servir uns resultats com a arma política, mentre desertem de
l’obligació de pensar com fer de l’educació un espai cívic i ciutadà. Al cap i
a la fi, enfront a la testmania que ens assetja, entront el despotisme del
mercat, cal recordar que allò que més ens convé és una escola ciutadana, per a
la ciutadania, i amb la ciutadania.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!