Espai de Dissidència

La Bitàcola de Xavier Diez

3 de març de 2014
4 comentaris

Terribles errors diplomàtics europeus

A ningú no se li escapa que el control de la política europea correspon, de facto, a Berlín, i no pas Brussel·les. Això passa, en primer lloc, perquè la capitalitat econòmica correspon a Frankfurt, seu dels bancs que han imposat una dictadura austerocràtica a la resta del continent, i perquè són els financers, i no pas els fabricants, els qui manen. I, en segon lloc, per incompareixença de qualsevol adversari –els britànics sempre són amb un peu a fora de la UE i els francesos, com ha passat al llarg de la història, s’han arronsat davant herr (sic?) Merkel. Per tant, la major part de moviments diplomàtics exteriors (l’actitud enfront Síria, Iran i darrerament Ucraïna en són bona mostra) han tingut un accent prussià.

Amb una Alemanys triomfant estenent la seva hegemonia no pas amb els tancs, sinó amb una mena de blietzkrieg d’euros fugint de les butxaques de la ciutadania i circulant veloços vers els bancs i paradisos fiscals, també es van desenterrant els vells somnis geopolítics germànics.

A ningú no se li hauria d’escapar que Ucraïna i l’Europa oriental ha estat dibuixat per molts acadèmics i polítics alemanys com a una mena de lebensraun, un espai, més que vital per ésser colonitzat per aris, unes regions per ésser subjugades mitjançant una explotació econòmica. De fet, els experiments grecs, xipriotes o estonians ens ofereixen diferents pistes dels nous instruments d’expansió germànica. I de fet, especialment de fets tangibles, hi ha la traumàtica annexió de l’antiga República Democràtica Alemanya, una regió de desertització econòmica i demogràfica induïda per les elits capitalistes de la República Federal. No, no penseu que exagero. Només cal mirar-se alguns assagistes prestigiosos (i poc sospitosos de resultar esquerranosos impenitents com l’acadèmic nord-americà Robert D. Kaplan i el seu darrer llibre The Revenge of Geography)

Tanmateix, això, a banda de resultar moralment discutible, resulta terriblement inquietant. La diplomàcia alemanya, si s’ha caracteritzat per alguna cosa, és per una arrogància i incompetència que ha portat el seu país a cometre tràgics errors. Només al llarg del segle XX, espies i diplomàtics no van saber calibrar les conseqüències de mobilitzar tropes que propiciaren l’esclat i extensió de la Primera Guerra Mundial. O a enfonsar vaixells civils nord-americans com el Lusitania. O a perpetrar una “brillant” operació d’espionatge (portar Lenin en un tren blindat a la Rússia prerevolucionària) per afavorir una revolució soviètica que comportà la divisió del món al llarg de set dècades. L’operació Barbarossa es va fonamentar en tràgics errors de càlcul que comportaren la pràctica destrucció del seu propi país. I anar seguint. Nació bipolar, sovint els governs alemanys passen de la culpa a la insensibilitat amb massa pressa, de la introversió a l’intervencionisme sense transició. De la depressió a l’eufòria sense recances. I això, des del punt de vista de les relacions internacionals, és suïcida.

Un exemple actual és Ucraïna. Li diuen Brussel·les, i tanmateix és Berlín. La diplomàcia alemanya ha donat suport a una part d’una nació dividida i inestable, amb la amb prou feines dissimulada intenció d’estendre la seva àrea d’influència vers l’est, i alhora humiliar a un Vladimir Putin que, pot ser com és, encara que tanmateix ha estat un dirigent amb capacitat d’ordenar el caos infringit per occident després de la teràpia de xoc dels noranta.

Ucraïna no acabarà gens bé. Es veu d’una hora lluny que es tracta d’una situació potencialment explosiva, amb massa components incontrolables (heterogeneïtat, ressentiment, absència de cultura democràtica, pobresa, ambicions estrangeres i l’FMI cercant nova sang a xuclar). El problema és que nosaltres formem part d’una Unió Europea, que, ara per ara, és un govern titella, farcit de Quíslings, sota el comandament dels polítics de Berlín i els financers de Frankfurt. I amb uns espies tan brillants com els qui van tenir la pensada de tancar Lenin i una cinquantena de revolucionaris en un tren blindat!

  1. I no cal oblidar-se dels votants -tant aci com a Grècia o a Itàlia- que regalem la nostra dignitat al primer pasavolant, i aleshores donem la culpa tota a la Merkel a a la banca internacional (en mans, aquests, dels pefids jueus uspastardanya!). Perquè al cap i a la fi, la responsabilitat única del govern que un pais tingui és dels electors del propi pais.

    Atentament

  2. Efectivament, hom pot pensar que els alemanys no tenen ni diplomacia, ni política exterior, ni interessos. Pero això seria considerar-los un món a part. Ja veig que no ho consideres, pero en el fons, el teu article parteix d’una certa grima, d’un cert neguit al que no es alié, ni el lloc (centre-europa/Ucraïna) i la política dels dos Reich. Fins ara, sembla que la Merkel, que es va asseure fa poc al costat de Putin per celebrar la derrota del III Reich a Moscú, no es que sigui gaire admiradora del militarisme. Ves per on, els Bancs, tenen una política que com a mínim no fan morts a punta de baioneta, encara que en facin d’altres maneres. I vet ací on crec que el teu article falla. Putin es el producte destilat del nacionalisme eslau rus, després d’haver-se filtrat pel marxism-leninisme. I això, malgrat que va ser assesor de Ieltsin, aquest gran destilat en tots els sentits, també participà  del “descontrol” temporal del seu pais per lligar-l’ho amb mà de ferro i de convertir-se en l’imatge i quelquom més, de la Russia actual.  Trobo a faltar que en comptes de tornar a parlar dels alemanys (des de 1989 en parlem sempre – mur de Berlin, Iugoslàvia, etc..-), parlis del nacionalisme eslau, de com Russia considera Ucraïna una propietat en pugna amb Polònia, i de com l’URSS va entregar Crimea a la República Socialista Ucraïnesa considerant que l’URSS, era en el fons, Rusia. En definitiva, de diplomàcia, de vots, de seguretat, de drets nacionals, de llibertat i democràcia, encara que sovint tot plegat, es devalui. Sigui per uns finacers conxavats o per una ideologia anclada a la guerra freda.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!