Espai de Dissidència
La Bitàcola de Xavier Diez
Una vegada, un col·lega historiador escocès em va fer el següent acudit: per als britànics, quines dues diferències essencial hi ha entre Adolf Hitler i Margaret Tatcher? Que Hitler va unir els britànics, i que Tatcher va aconseguir que els trens deixessin de ser puntuals.
Potser resulta exagerat, tanmateix és sovint en els acudits on millor se sintetitza el valor històric de moltes figures històriques. I certament, les dues premisses són àmpliament constatables. Tatcher va destruir per dins la societat britànica a fi de fer, com ella mateixa confessà un cop com si la societat no existís “tan sols, individus i famílies”. I això ho aconseguí amb la destrucció de tot allò que podia esdevenir un llaç que sobresortís de la llar familiar: els sindicats, l’habitatge social, els serveis públics, l’escola entesa com a espai de formació i no de negoci, els barris, els serveis comunitaris, els transports públics, la sanitat… Tot, tot, ho convertí a la lògica de despesa i benefici. Tot, comprable i vedible. Tot allò públic, convertit en valor de canvi. La segona premissa, que els trens esdevinguessin impuntuals, bruts, sorollosos, cars i cada vegada més problemàtics, també representa una metàfora que defineix a la perfecció la seva herència.
Potser resulta exagerat, tanmateix és sovint en els acudits on millor se sintetitza el valor històric de moltes figures històriques. I certament, les dues premisses són àmpliament constatables. Tatcher va destruir per dins la societat britànica a fi de fer, com ella mateixa confessà un cop com si la societat no existís “tan sols, individus i famílies”. I això ho aconseguí amb la destrucció de tot allò que podia esdevenir un llaç que sobresortís de la llar familiar: els sindicats, l’habitatge social, els serveis públics, l’escola entesa com a espai de formació i no de negoci, els barris, els serveis comunitaris, els transports públics, la sanitat… Tot, tot, ho convertí a la lògica de despesa i benefici. Tot, comprable i vedible. Tot allò públic, convertit en valor de canvi. La segona premissa, que els trens esdevinguessin impuntuals, bruts, sorollosos, cars i cada vegada més problemàtics, també representa una metàfora que defineix a la perfecció la seva herència.
El model neoliberal, implementat mitjançant els antiavalots contra miners i l’armada britànica (a costa dels pobres argentins), i assessorada des d’un bon principi del dolent de llibre Milton Friedman i l’abominable Pinochet, convertí la història del ferrocarril britànic en aquesta metàfora de degradació induïda a fi d’acumular beneficis, per part d’uns pocs, a partir del saqueig generalitzat d’allò públic. I que el resultat fos llòbrec, lleig, enfrontat,… en aquesta societat britànica cada cop més anòmica i dividida, en l’infern quotidià descrit amb suavitat i eufemismes per les pel·lícules de Ken Loach.
Sospito que li deuen haver barrat les portes de l’infern. El mateix Llucifer devia tenir por que li privatitzessin les calderes.
Sospito que li deuen haver barrat les portes de l’infern. El mateix Llucifer devia tenir por que li privatitzessin les calderes.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
http://www.youtube.com/watch?v=Nt44ivcC9rg&feature=player_detailpage