Espai de Dissidència

Els anys recents –la dècada de les decepcions, segons l’historiador Joan B. Culla– serví per transformar de soca-rel la imatge que la majoria de catalans teníem de nosaltres mateixos. País acostumat al psicoanalista, els mals tràngols passats; els insults, les humiliacions, les difamacions, les sentències dels tribunals hispànics,… van acabar per catalitzar un seguit de sentiments complexos, consistents a treure’ns uns quants, de complexos.  En aquest sentit, la primera dècada del XXI recorda la del XX, quan s’articulà políticament un catalanisme difús.
Ara el que s’esdevé és que l’independentisme difús de la societat catalana –detectat millor pels espanyols que no pas per nosaltres– ha pres consciència i substància. I sobretot, ha desaparegut el contradictori sentiment de culpabilitat que portava als catalans més moderats a dissimular els seus pensaments.

Els historiadors hem de començar a valorar i analitzar aquesta dècada de les decepcions, en el sentit que d’una manera desconcertantment ràpida, una majoria social sembla haver sortit de l’armari i expressar públicament allò que ni gosava pensar. El mateix president Pujol, que en aquests darrers anys sembla haver caigut del cavall camí de Damasc. O el filòsof Rubert de Ventós, tan vinculat als seus amics socialistes. O bona part de la Unió Democràtica, com Vila d’Abadal, que cansats de reprimir la seva naturalesa, esmolen l’eina. És clar. El problema, en tot cas, és que els aparells polítics, habitualment maquinàries de poder, al servei del poder (i dels qui els financen) esdevenen els principals obstacles i donar el pas endavant. Una vegada la majoria ha sortit de l’armari, potser cal plantejar fer el pas endavant. I desar en bosses els nostres complexos, i enviar-los al contenidor de la roba usada.