Espai de Dissidència
La Bitàcola de Xavier Diez
Els escàndols sexuals han fet que enguany, la Setmana Santa s’hagi viscut com una mena de calvari per al Vaticà. Les notícies sobre alguns casos d’abús a menors a Irlanda, Alemanya o els Estats Units han incomodat les altes jerarquies de l’església catòlica que viuen amb incomoditat la societat de l’espectacle en què s’ha transformat l’opinió publicada. Els cardenals de Roma s’han defensat com han pogut, (sense gaire traça, tot s’ha de dir) enmig la tempesta mediàtica.
Ara bé, no manca un pòsit de raó en els seus arguments. Certament, és versemblant que els atacs rebuts responguin a una campanya orquestrada que busca afeblir el posicionament de l’església en l’actualitat. En alguns casos he llegit que la censura per part de Joan Pau II a la invasió de l’Iraq ha fet que els administradors dels Hedge Founds i els especuladors internacionals, principals instigadors de la guerra, es vengin sense massa contemplacions. També és més que probable que aquests atacs responguin a una estudiada estratègia d’afebliment dels grups de poder vaticà per part dels sectors més reaccionaris i ultracapitalistes, un cop d’estat, dins de l’església, en què l’Opus Dei es faci definitivament amb el poder terrenal de la màxima organització espiritual. De fet, aquesta hipòtesi és més que probable tenint en compte els diversos moviments en el sí de l’església tot preparant una successió a la cadira de Sant Pere.
El fet que sorgeixin precisament ara els escàndols, i a llocs on determinades sectes ultracapitalistes acumulen poder i influència (Irlanda i els Estats Units) afegeix versemblança a aquesta suposició. El tema dels abusos era un secret a veus, que fa dècades es coneixien, i resulta sospitós que només ara es debatin públicament. Per què ara, doncs? Tanmateix, tot i que els casos descrits pertanyen al món de la monstruositat, hi ha altres qüestions que són molt més greus, i que en canvi no apareixen als articles d’opinió. Per posar un exemple, la qüestió del segrest de nens, de fills de republicans a Espanya, força estudiat. O de la connivència amb el règim genocida de Franco. O la tolerància i col•laboració del Vaticà amb les dictadures llatinoamericanes. En alguns casos, sobretot pel que fa al segrest de criatures, implica responsabilitats criminals.
Malauradament, tota defensa vaticana resulta més que complicada. Precisament la Setmana Santa és, o hauria d’ésser, un període de meditació, una invitació a reflexionar sobre la transcendència o el sentit de la vida o la mort. Al cap i a la fi, el cristianisme acull un seguit de principis ètics universals i humanistes, del tot justos. La religió cristiana representava una rebel•lió contra la brutalitat del món antic, la ignomínia de l’esclavatge i la immoralitat de la desigualtat. Precisament perquè la Setmana Santa convida al recolliment interior, al pensament profund, fa mal contemplar com tot plegat ha derivat en una carcassa teològica, una ritualitat cada vegada més desposseïda de contingut. És així com les institucions eclesiàstiques han bastit la seva vulnerabilitat.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
I no diguem que l’Església catòlica, apostòlica i romana representa al cristianisme… em fa l’efecte que ni tant sols representa a la majoria dels bategats per l’Església catòlica.
Atentament