Espai de Dissidència
La Bitàcola de Xavier Diez
Normal
0
21
false
false
false
ES
X-NONE
X-NONE
<!–
/* Font Definitions */
@font-face
{font-family:”Cambria Math”;
panose-1:2 4 5 3 5 4 6 3 2 4;
mso-font-charset:1;
mso-generic-font-family:roman;
mso-font-format:other;
mso-font-pitch:variable;
mso-font-signature:0 0 0 0 0 0;}
@font-face
{font-family:Calibri;
panose-1:2 15 5 2 2 2 4 3 2 4;
mso-font-charset:0;
mso-generic-font-family:swiss;
mso-font-pitch:variable;
mso-font-signature:-1610611985 1073750139 0 0 159 0;}
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-unhide:no;
mso-style-qformat:yes;
mso-style-parent:””;
margin-top:0cm;
margin-right:0cm;
margin-bottom:10.0pt;
margin-left:0cm;
line-height:115%;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:11.0pt;
font-family:”Calibri”,”sans-serif”;
mso-ascii-font-family:Calibri;
mso-ascii-theme-font:minor-latin;
mso-fareast-font-family:Calibri;
mso-fareast-theme-font:minor-latin;
mso-hansi-font-family:Calibri;
mso-hansi-theme-font:minor-latin;
mso-bidi-font-family:”Times New Roman”;
mso-bidi-theme-font:minor-bidi;
mso-ansi-language:CA;
mso-fareast-language:EN-US;}
.MsoChpDefault
{mso-style-type:export-only;
mso-default-props:yes;
mso-ascii-font-family:Calibri;
mso-ascii-theme-font:minor-latin;
mso-fareast-font-family:Calibri;
mso-fareast-theme-font:minor-latin;
mso-hansi-font-family:Calibri;
mso-hansi-theme-font:minor-latin;
mso-bidi-font-family:”Times New Roman”;
mso-bidi-theme-font:minor-bidi;
mso-fareast-language:EN-US;}
.MsoPapDefault
{mso-style-type:export-only;
margin-bottom:10.0pt;
line-height:115%;}
@page Section1
{size:612.0pt 792.0pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:36.0pt;
mso-footer-margin:36.0pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>
/* Style Definitions */
table.MsoNormalTable
{mso-style-name:”Tabla normal”;
mso-tstyle-rowband-size:0;
mso-tstyle-colband-size:0;
mso-style-noshow:yes;
mso-style-priority:99;
mso-style-qformat:yes;
mso-style-parent:””;
mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt;
mso-para-margin-top:0cm;
mso-para-margin-right:0cm;
mso-para-margin-bottom:10.0pt;
mso-para-margin-left:0cm;
line-height:115%;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:11.0pt;
font-family:”Calibri”,”sans-serif”;
mso-ascii-font-family:Calibri;
mso-ascii-theme-font:minor-latin;
mso-fareast-font-family:”Times New Roman”;
mso-fareast-theme-font:minor-fareast;
mso-hansi-font-family:Calibri;
mso-hansi-theme-font:minor-latin;}
Ahir per fi vaig poder veure la pel·lícula de Miquel Huerga, i produïda per
Jaume Roures, Salvador. Quan fou
estrenada, fa dos anys, el fim va causar una certa polèmica. Com és lògic, atès
que no vaig poder veure la pel·lícula, no em vaig pronunciar en el seu moment.
Entenc que en alguns mitjans anarquistes hi hagués crítiques al projecte
cinematogràfic, perquè, sovint, a parer seu, la història individual no permetia
oferir una imatge més en profunditat de la lluita, no antifranquista, sinó
bàsicament anticapitalisme. En el camp oposat, alguns pseudoprogres, que en el
seu moment es van rentar les mans en l’assassinat del jove barceloní, pensavan
que enaltia la violència i que el “pobret” policia de la Brigada Político
Social hauria d’ésser l’únic mereixedor de l’homenatge.
Normal
0
21
false
false
false
ES
X-NONE
X-NONE
<!–
/* Font Definitions */
@font-face
{font-family:”Cambria Math”;
panose-1:2 4 5 3 5 4 6 3 2 4;
mso-font-charset:1;
mso-generic-font-family:roman;
mso-font-format:other;
mso-font-pitch:variable;
mso-font-signature:0 0 0 0 0 0;}
@font-face
{font-family:Calibri;
panose-1:2 15 5 2 2 2 4 3 2 4;
mso-font-charset:0;
mso-generic-font-family:swiss;
mso-font-pitch:variable;
mso-font-signature:-1610611985 1073750139 0 0 159 0;}
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-unhide:no;
mso-style-qformat:yes;
mso-style-parent:””;
margin-top:0cm;
margin-right:0cm;
margin-bottom:10.0pt;
margin-left:0cm;
line-height:115%;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:11.0pt;
font-family:”Calibri”,”sans-serif”;
mso-ascii-font-family:Calibri;
mso-ascii-theme-font:minor-latin;
mso-fareast-font-family:Calibri;
mso-fareast-theme-font:minor-latin;
mso-hansi-font-family:Calibri;
mso-hansi-theme-font:minor-latin;
mso-bidi-font-family:”Times New Roman”;
mso-bidi-theme-font:minor-bidi;
mso-ansi-language:CA;
mso-fareast-language:EN-US;}
.MsoChpDefault
{mso-style-type:export-only;
mso-default-props:yes;
mso-ascii-font-family:Calibri;
mso-ascii-theme-font:minor-latin;
mso-fareast-font-family:Calibri;
mso-fareast-theme-font:minor-latin;
mso-hansi-font-family:Calibri;
mso-hansi-theme-font:minor-latin;
mso-bidi-font-family:”Times New Roman”;
mso-bidi-theme-font:minor-bidi;
mso-fareast-language:EN-US;}
.MsoPapDefault
{mso-style-type:export-only;
margin-bottom:10.0pt;
line-height:115%;}
@page Section1
{size:595.3pt 841.9pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:35.4pt;
mso-footer-margin:35.4pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>
/* Style Definitions */
table.MsoNormalTable
{mso-style-name:”Tabla normal”;
mso-tstyle-rowband-size:0;
mso-tstyle-colband-size:0;
mso-style-noshow:yes;
mso-style-priority:99;
mso-style-qformat:yes;
mso-style-parent:””;
mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt;
mso-para-margin-top:0cm;
mso-para-margin-right:0cm;
mso-para-margin-bottom:10.0pt;
mso-para-margin-left:0cm;
line-height:115%;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:11.0pt;
font-family:”Calibri”,”sans-serif”;
mso-ascii-font-family:Calibri;
mso-ascii-theme-font:minor-latin;
mso-fareast-font-family:”Times New Roman”;
mso-fareast-theme-font:minor-fareast;
mso-hansi-font-family:Calibri;
mso-hansi-theme-font:minor-latin;}
Pel que fa a la darrera qüestió, formar part de la Brigada Político-Social
és com ser de les SS. La innocència és impossible, i la mort, comprensible.
Aquí no hi ha ombre de dubte. Els dolents eren (i em fa l’efecte que encara
són) a Via Laietana. Bons? No sé si n’hi ha. Tanmateix, als anys setanta pocs
eren els que gosaven combatre obertament la dictadura, o aquest fabulós sistema
econòmic que roba als pobres per donar-ho als rics.
Ara bé, si parlem cinematogràficament, he de reconèixer que “Salvador” m’ha
agradat. Entenc, de tota manera, que l’autor se centra en la dimensió humana
del personatge a l’espera de la mort, en una història de solitud i idealisme, i
sobretot, de relacions d’afecte al voltant de la família. Com a drama humà, el
film treu bona nota. L’ambientació, versemblança i rigor històric, penso que
també se’n surt prou bé, tot i que em fa l’efecte que aquesta no era la
intencionalitat. La bansa sonora de Lluís Llach, magnífica. El protagonista,
soberbi, alguns personatges del MIL grinyolen una mica, així com alguns
diàlegs. Tanmateix, el producte és prou bo i exportable.
Entenc també la intencionalitat del film. Cada vegada estic més convençut
que Jaume Roures, una vegada la riquesa li està donant una projecció, al meu
entendre, mai buscada, vol passar comptes amb aquests borinots clenxinats que
ens van vendre a preu de saldo al llarg del procés de la Transició. Intueixo
que les seves iniciatives (la Sexta, Público, les seves intervencions com a
tertulià, la pel·lícula) apunten a una mena de Rockefeller d’esquerres, o
potser un Georges Soros capaç de plantejar iniciatives interessants. Per
explicar-ho d’una altra manera. M’encantaria que fos capaç de muntar un partit
republicà d’esquerres capaç de deixar en calçotets la monarquia i els seus
suports socialistes. De tota manera, Roures és prou intel·ligent per evitar
fer segons quines coses per no acabar
com a Rússia. Al cap i a la fi, les nostres esquerres i dretes ja han demostrat
que no tenen cap mania a tolerar o promoure el garrote vil a tot dissident.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Acabo de llegir el teu apunt després de penjar el meu i observo, amb una certa sorpresa, que són bastant semblants en la forma i en el fons. No pensis que t’he copiat ni una línia.
Cordialment,
Jordi
Comparteixo els teus comentaris en l’essencial. Crec que la pel.lícula, que he vist dues vegades i mitja, es un bon producte per explicar “una mica” al personal d’avui, que va haver-hi gent que no va encaixar amb el discurs de l’oposició democràtica que va pactar finalment la transició amb els caps polítics de la BPS (els “socials”).
El MIL va ser un invent d’una gent que els va unir una opció de lluita frontal contra el capitalisme (es curiós que les seves accions fossin d’expropiació a entitats financeres, mentre que l’enfrontament amb els cossos de seguretat era no buscat sino trobat). Segurament eren un grup de proveiment de fons econòmics per a sectors anticapitalistes) sostinguda ideològicament, per l’anticapitalisme revolucionarista més avançat de França. Barcelona i Tolosa en van ser els centres geogràfics, pero els ideològics arrelàven en el consellisme, el comunisme combatent, i ves per on, un avantguardisme revolucionari, que per molt que els “anarqusites” s’en vulguin apropiar en exclusiva, va comportar el desarrelament i la desorientació final. No es casualitat que dins del grup, i la pel.lícula ho mostra una mica, les concepcions polítiques no fòssin homogènees ni monolítiques. La relació entre aquesta gent i l’exili llibertari a França, es conegut pero poc explicat. En canvi sembla clara la relació de la part més “política” del grup, amb “Le Veille Taup”, la llibreria de Paris visitada sovint. També esta poc explicat (pel fugaç del temps) les relacions d’alguns membres del grup i l’independentisme que es volia armat. En tot cas, eren gent que s’ensortien del guió de l’oposició democràtica, i sobretot, del Partit Comunista, eix sobre el que pivotàven no pocs enfrontaments (violents pel que avui podem entendre d’aquesta paraula) de les “esquerres radicals”.
Sembla que Puig era d’aquells que pensàven que si bé no es tenia de deixar (vull dir el que feien), si que es tenia de reconvertir cap un altra prespectiva….. pero tot plegat el va agafar poc abans de la detenció. El Sole Sugranyes, Oriol, també sembla que volia un altra cosa, pero crec que no ho coneixerem del cert.
Una de les coses que no dius en els teus comentaris, es al meu entendre, la “curiosa” relació amb la llengua catalana. El film deixa clar que el català es llengua materna i familiar sotmesa a minorització i repressió, pero els propis protagonistes semblen acceptar que l’àmbit del castellà abasta més enllà que la llengua del represor: l’utilitzen en exclusiiva a la premsa que publiquen, també sovint a les reunions amb altres companys alhora de discutir i segregar ideologia, etc….). Puc afirmar que això era així en aquells anys, de la mateixa manera que als anys trenta del secle passat, molts catalanoparlants alhora d’escriure, escollien el castellà malgrat èsser d’una catalanitat que feia riure. Al meu entendre les segregacions ideolgique dels comunistes d’aquella època (els 70) no tenien gens clara aquesta qüestió, que en tot cas estaba llastrada pel fet de que s’havia imposat l’idea que els treballadors eren, bàsicament, de llengua castellana. I ells?. Ells no eren ben bé treballadors. Ells estàven al servei dels treballadors….. I el comunisme oficial, el de Moscú via Roma, els veia com uns aventurers de poc fiar. Pero es mancaria a la veritat si s’afirmés això únicament, doncs hi havien sectors de treballadors anticapitalistes que mantenien relacions amb el grup, crítiques es clar. Pero tot aquest món, no vivia la catalanitat com avui la podem entendre…….Sort que algú va evolucionar…… pero per a molts d’ells es tot un descobriment. No ho debia ser per Puig, doncs la catalanitat l’hi venia donada de l’àmbit familiar, i aquest pare tant murri…. tant vençut, tant amputat, havia estat d’Acció Catalana.
En tot cas, cal parar compte del TEMPS. Si algú preten traslladar la situació, s’equivocarà, de la mateixa manera que els Vents es van emportar les revoltes dels 60 i 70 del secle passat encara que en restin petjades que ens afecten a tots. El revolucionarisme comunista, anticapitalista i avantguardista (els que s’en reclamen més enllà de la realitat) pot pensar que “Salvador” l’hi fa raó i per això, es sent legitimat per “denunciar-la”. Al meu parer, de forma injusta, poc clara (garbuix ideològic) i amb manca total de realitat.
Joan de CAMI DE CASA.