Espai de Dissidència

Assistim avui al tancament de Canal Nou. Policies fan aplicar la llei que han creat expressament les autoritats valencianes… per saltar-se la llei. Els legisladors ordeixen un teixit legal per tal que res ni ningú no se’ls pugui escapar de la repressió. Criminalitzen la dissidència amb normatives fotocopiades de Bielorússia i maneres que recorden a Corea del Nord. Això sí, amb una retòrica de democràcia, liberalisme, i els béns per a la humanitat que revela algú que duu una botella al seu DNI.

Per un moment, veig passar davant meu, els seixanta. No els seixanta idealitzats pels babyboomers, ni els Beatles, ni tan sols el Volkswagen Escarbat. Veig els seixanta en blanc i negre de misèria, repressió i impunitat dels franquistes. Veig els franquistes com han deixat anar la tela imaginària que els permetia creure’s els emperadors de la democràcia. Els franquistes peperos del “Usted no sabe con quién està hablando”, els franquistes de les humiliacions quotidianes, els franquistes fatxendes amb els febles i submisos sota els forts. Púrria que, de tan inferior en tots els aspectes, ha interioritzat un complex de superioritat que espanta. Malfactors mafiosos que s’han acostumat a la impunitat de qui t’envolta. Pelacanyes que acaben fent de contramestres dels amos. Inquisidors que tenen ETA a la boca cada cop que es troben amb qui no es plega a la seva vanitat.

No fa gaire m’hi vaig passar una estona mirant un d’aquests programes xarons que passen a un canal privat. ¡Qué tiempo tan feliz, on una desfilada de garrulos evocaven els anys de la seva joventut. Si bé la nostàlgia no és el que era, que deia Brassens, no hi ha pitjor nostàlgia que l’edulcoració del passat. Si bé aquella corrua de rosses de bote no feien altra cosa que evocar cantants, actrius i referents de perruqueria, obviaven la misèria moral, material i espiritual d’una Espanya tatuada a sang i foc per l’estigma del franquisme. Aquell règim corrupte i corruptor que ens van impedir superar i que la Transició va soldar al present. Imagino bona part de peperos de base, tan garrulos, tan xarons i tan miserables com els que prenen cafés-con-leche-en-Plaza-Mayor enyorant aquells seixanta inventats… i sobretot els reals, aquells en què l’usted no sabe con quien está hablando , deixava ben clar qui eren els addictes al règim, i qui no.

Els seixanta que van viure la majoria de persones fou infeliç. Una combinació d’uniformes, sotanes i estúpids funcionaris de Valladolid que tractaven de recordar els imperis antics. Una època d’escoles reaccionàries, de nacional catolicisme, de diferències abismals, d’emigració, d’esclafament dels dissidents. Aquest és l’ideal del PP. L’indret que pretenen ressuscitar, reconstruir com un Frankenstein, a còpia de lleis a mida, fatxenderia còsmica, i un odi terrible per tot allò “no espanyol”.

Un dia com avui és trist. Tanmateix resulta una lliçó pràctica sobre la necessitat de desmantellar Espanya. Crec que ha arribat el moment de declarar unilateralment, no només la independència, sinó la “Confederació Catalana” que pugui acollir amb els braços oberts al poble valencià, que serà lliure de voler-se confederar (o no) amb nosaltres. Tanmateix, de la mateixa manera que la independència catalana no és trencar amb Espanya, sinó amb aquestes espècies parasitàries que controlen Madrid, els valencians comencen a ser conscients que, amb Espanya, no hi ha altre futur que l’extinció.