Espai de Dissidència

Aquests darrers dies he passat unes petites vacances a Venècia i la Vall d’Aosta. A Itàlia sempre m’hi sento bé. La gent és agradable i propera, l’estètica omnipresent i un flaire d’humanisme i civilització és present a l’ambient. Reconec que tinc una mica idealitzat el país, que certament és capaç de combinar el sublim amb l’horterada; l’alta cultura, amb Berlusconi; Visconti, i aquelles italianades dels setanta que omplien els forats als cinemes de reestrena.

Quan surto de Catalunya sempre m’agrada submergir-me en una realitat diferent. Llegeixo diaris, miro els informatius i tracto de seguir els debats públics, perquè tot plegat sempre diu molt de l’imaginari d’una societat. I en aquests dies de ferragosto, segueixo una concatenació de notícies que mantenen una unitat de pensament profund, que tracto de furgar per sota la superfície, i que revelen una determinada tendència que sembla que va en la direcció contrària a l’anomenat procés d’unificació italiana (el tema que, recordo, em va sortir a la selectivitat fa vint-i-cinc anys).

Primera notícia. Es revela que en les famoses proves PISA, també fetes per regions, les províncies del sud van falsificar nombroses proves per maquillar els resultats (tot i això, el nord, especialment el Vènet i la Llombardia) obtingué millors puntuacions. Segona, el nombre de jubilacions per invalidesa del sud doblaven les del nord. Tercera, diversos personatges lligats a la Legga reclamen unes escales salarials diferenciades per regions, en funció del nivell de vida. Per acabar-ho de rematar, un ressucitat Umberto Bossi (el dolent oficial d’Itàlia, perquè diu el que molts italians pensen tot i que mai gosarien reconèixer-ho) considera que l’himne oficial, la Marxa Garibaldi, de Mamedi, “de la qual ningú no en coneix ni la lletra” hauria d’ésser substituït per l’antic Va pensiero, de Verdi, i que a les escoles caldria “insegnari in dialetto”, és a dir, en les versions no estàndars de l’italià i les llengües pròpies de la Península (ho faria extensible a l’Alguer?). El fet és que tot plegat –els del sud són més tontos, indolents i aprofitats, que és el que vénen a dir unes agències de notícies dominades pels empresaris del nord- significa clarament que el nord, econòmicament, mediàticament, políticament hegemònic, no sap què fer amb el sud. En un primer nivell d’anàlisi, simplement les classes mitges i altes volen deixar de pagar impostos i eliminar qualsevol política de compensació territorial (fet que corrobora la creença de molts analistes que consideren el nacionalisme com a moviment antifiscal). En un segon nivell,…. I això és especulació pura, ve a dir que el nord no sap què fer amb el sud.

El procés d’unificació del XIX (massa mediatitzat pels mites històrics i no sempre ben conegut), potser no en fou tal cosa. Es podria entendre com una colonització del nord industrial i burgès vers un sud agrari, feudal i camperol. De la mateixa manera que succeí amb la guerra de Secessió americana, es tractava de conquerir un mercat captiu i disposar de mà d’obra barata a qui poder explotar a partir de processos d’immigració (que és el que féu el nord ianqui amb els esclaus afroamericans alliberats). Aquesta estructura funcionà més o menys, sense gaire interès, per cert, d’una veritable unificació, car la persistència de màfies, camorres i n’draghetes posa en evidència l’escàs interès per un veritable estat integrador. Tanmateix, en les darreres dècades està fent fallida. El procés d’unificació europea, on els italians exporten sense problemes (i grans productes) a tot el continent fa que el mercat del sud perdi importància. La globalització, i els processos d’immigració global han reemplaçat els immigrants del mezzogiorno per altres d’africans o asiàtics (per cert, en una allau sobtada i ràpida semblant a l’espanyola). Així, el sud ha deixat d’ésser útil a la metròpoli. Representa un problema que una solució. I si poguessin, se’n voldrien desprendre’n per generar un infraestat com Albània o Macedònia. Tanmateix, és difícil que això sigui possible, tant n’és d’impregnada la cultura nacional. De fet, es conformarien amb deixar de pagar impostos i deixar que es degradés com un barri incòmode, un suburbi global a l’estil de les “vides malbaratades” de les que parla Bauman.

En fi, és el problema quan tots els mitjans de comunicació estan en mans de quatre rics horteres i egoistes.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!