Espai de Dissidència

Divendres passat em van convidar a Canal Català per parlar sobre l’autoritat, en un moment en què la pressió mediàtica, i un cert sensacionalisme carrega contra la pèrdua del respecte contra els docents. Atès que, des d’un principi volia saltar-me el previsible guió que ens hauria de portar indefectiblement a les coples de Jorge Manrique i el seu Cualquiera tiempo pasado fue mejor, vaig haver de reflexionar àmpliament sobre un fenomen si bé visualitzat a les aules, extès en el conjunt de la descomposició social on ens ha portat aquest model de capitalisme neoliberal, aquesta societat líquida baumiana, on el respecte, com a fórmula de relació interpersonal, com destaca Richar Sennet, ha desaparegut.
El dilluns anterior vaig dinar a Barcelona amb una amiga que fa d’editora artística per a una important editorial. La seva feina és impecable. Mai no he vist ni una simple errada tipogràfica als llibres sobre els quals ha treballat, i tinc constància d’un rigor aclaparador. Tanmateix, em va confessar que treballava com a presumpta free-lance, com la pràctica totalitat dels empleats. Abans havia tingut un contracte precari, i la van acomiadar abans que les lleis obliguessin a l’empresa a contractar-la. El panorama, dins el gremi, sembla generalitzable. I, de fet, aquest frau a gran escala ja el coneixia en altres àmbits, amb amics arquitectes (per cert, un d’ells antic “free-lance” d’algú esquitxat pel cas Millet) i enginyers …
En aquestes circumstàncies, com és possible sentir respecte o autoritat respecte algú que es troba en una posició de superioritat? L’autoritat sempre és una relació, encara que desigual, bilateral i simbiòtica, on calen vincles de confiança i ajut mutu. L’empresariat (català o espanyol, és el mateix) majoritàriament ha optat per externalitzar els riscos. És a dir, gaudir de l’aventatge d’esdevenir empresari (guanyar molt més) sense assumir la contrapartida del fracàs i la fallida. L’autoritat, com a concepte social, es dissol per l’eficaç dissolvent del capitalisme neoliberal, i la religió destructiva que s’ensenya a les mederses d’ESADE i l’IESE, i que criden els muetzins des dels minarets del Cercle d’Economia i el Foment.
Els docents han perdut autoritat, i fins i tenen problemes de control, perquè són el cap visible del poder (un poder, d’altra banda, fictici) en una societat alienada, que ja no creu en res, per la corrupció de les classes erigides en lideratges (morals???)
En tota aquesta tràgica dimensió, la setmana passada vaig llegir un fantàstic article de l’escriptora Bel Bosk a la Revista de Girona, que parlava d’una síndrome que es diu PRIA (Passive Resistence to the Incompetent Authority), Resistència Passiva a l’Autoritat Incompetent. En la meva opinió, i tenint en compte que el capitalisme actual resulta tan fraudulent com el socialisme real (on l’autoritat era incapaç de fer complir les seves promeses d’una societat més justa), trobo que tots ens hi hauríem d’apuntar al PRIA. Si ens enganyen com fins ara, on es munten un “tinglado” fraudulent per tal que tots treballem més per alimentar remuneracions astronòmiques i beneficis espectaculars per a uns pocs, cal fer el que ja passa ara: ser més improductius, més incompetents, treballar el mínim possible, boicotejar aquest sistema des de dins,… Una resistència passiva que es vagi estenent arreu.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!