Espai de Dissidència

Nota: Article publicat al Suplement L’Aula del Diari de Girona

Potser és veritat que, com explicava aquell cèlebre culebrón mexicà, Los ricos también lloran. En el cas català, i gràcies a Mas Collell, ben segur es deuen fer un bon tip de riure. L’espessor a fons dels pressupostos generals per a l’any 2014 presentats per un conseller d’economia cada vegada més pròxim a la seva caricatura del Polònia, deuen provocar la hilaritat dels residents de la banda alta de la Diagonal. Mentre una quarta part de la població està privada del seu dret constitucional i estatutari a la feina, mentre la pobresa infantil s’estén entre el 24,3% dels nostres alumnes, mentre hi ha 17.000 nens que s’han quedat sense beca de menjador, mentre s’està expulsant alumnes de classe treballadora de la universitat per la multiplicació de les taxes, mentre es dispara la taxa de desigualtat social (el 0,33 del coeficient català de Gini ens col·loca en el grup de Moldàvia, Romania, Malí o Bulgària en distribució interna de renda)… hi ha qui respira a fons veient que el seu enriquiment no tindrà límits ni limitadors. I si algú protesta, que no es preocupi, que ja demanaran a Gallardón prohibir vagues i manifestacions, i muntar una legislació repressiva pròpia de Corea del Nord. Això sí, molt democràtica i constitucional, com pregona la FAES. 

Els rics, que a Catalunya no ploren massa, més aviat inunden les botigues de luxe i veuen multiplicar els seus ingressos mercè a la butlla fiscal i a la pasta que s’estalvien en salaris rebaixats, això sí, tenen una certa tendència històrica a somiquejar. Darrerament, més de l’habitual, i disfressats de classe mitjana, se’ls veu plorar a la secció de cartes al director de La Vanguardia on es lamenten del retorn de l’impost de patrimoni ( que paga menys de l’1% dels catalans) i  del de successions (que, segons la pròpia Generalitat, només afecta al 6% de la ciutadania, 1 de cada 17 catalans). Queixar-se per aquests tímids intents de recuperar la progressivitat fiscal com a la gran catàstrofe econòmica és presentar candidatura a seu de l’olimpíada del cinisme. La gran catàstrofe econòmica que vivim es deu a una desocupació insuportable, a una pèrdua salarial del 30% entre els sectors pitjor remunerats, a les retallades brutals als serveis públics, a la multiplicació dels impostos indirectes i la imposició dictatorial de taxes, a l’encariment decretat dels serveis bàsics (especialment energètics) i a la sobreexplotació d’uns treballadors que, en treballar menys per més, engreixa les llistes de l’atur. El gran drama, que els pressupostos de 2014 presentats per la Generalitat seran marcats com un ferro roent damunt la pell de la majoria social, car en renunciar a recaptar diners entre els catalans rics, empobriran col·lectivament a la Catalunya treballadora. O, malauradament, a la Catalunya a qui aboquen a EROs, rebaixes salarials, i robatori de drets. No voler picar a la closca dels amics d’en Duran Lleida (que van ser els qui van pressionar per suprimir aquests impostos) implica el suïcidi com a nació.

Altres coses interessants que revelen aquests pressupostos per al 2014, pel que fa a educació, és que implica una despesa un 12% inferior per alumne que el 2007, que contrasta amb el 30% del PIB dedicat a tapar el forat dels negocis privats de la banca. O pagant un deute la majoria del qual il·legítim. Perquè els catalans ho puguin entendre diàfanament, el rescat a Bankia implica que els catalans hem regalat al senyor Rato 4.400 milions, mentre que el pressupost de 2014 per a Ensenyament, segons la pròpia Generalitat, és de 4.157 milions.

Com es tradueix aquest drama? Docents que tenen un 25% més d’hores de classe, un 20% més d’alumnes per professor, amb pèrdua d’un terç de capacitat adquisitiva i miserable malbaratament del temps el temps en un conjunt d’activitats burocràtiques absurdes de plans d’avaluació, auditories que enriqueixen auditores, seguiment d’indicadors inútils, i com a premi de consolació, algun copet l’esquena. Com destacava l’informe recent de la Fundació Jaume Bofill, malgrat tot, els resultats milloren en base a l’ingent esforç d’un professorat immensament més responsable que la seva classe política. Malauradament, i com demostren experiències similars en altres països, això té data de caducitat. El sobreesforç ja està passant factura. Ja es registra un deteriorament de la salut docent. Ja es coneixen casos de persones que, havent anat a treballar malalta per no deixar alumnes desatesos, han acabat hospitalitzats per complicacions greus. El desànim creixent, pot acabar amb una desmoralització difícilment reversible. Un cop les retallades s’han traduït en un robatori de recursos materials, aviat acabaran per prendre l’ànima a les escoles. Aleshores, els diversos Ratos, Brufaus, Werts o Merkels, un cop captiva i desarmada l’educació, hauran assolit els seus darrers objectius. Hauran guanyat la seva guerra contra els serveis públics de qualitat.

El que més emprenya de tot plegat (encara l’escola catalana destina només un 4% del seu PIB enfront del 5,4% de la mitjana europea i del 6% que recomana la UNESCO), és la hipòcrita ploramicada de qui es queixa que augmentin impostos de patrimoni i de successions, o que amenacin amb marxar si apugen impostos als milionaris. Ara, parlaré com a historiador. La majoria de les grans fortunes catalanes, amagades rere SICAVs, societats pantalla, i mitjans de comunicació, com deia Balzac, es fonamenta rere grans crims. Bona part dels cognoms de qui teledirigeix la política catalana són vells coneguts del comerç d’esclaus, l’explotació als telers, el treball forçat dels republicans, l’especulació, l’estafa, l’engany i el col·laboracionisme amb el règim franquista. És d’aquí, doncs, d’on ha de sortir els diners per als menjadors dels nens empobrits, per crear feines de qualitat per als seus pares, dels recursos per a les escoles i beques per a l’alumnat. Els diners dels rics que no ploren, tacats per segles de patiment de tanta gent, ha de servir per educar a noves generacions en els valors de la llibertat, la igualtat, i una solidaritat que, francament, és una assignatura suspesa pels perpetradors dels pressupostos.