Espai de Dissidència

Josep Fontana, Por el bien del Imperio. Una historia del mundo desde 1945. Pasado y Presente, Barcelona, 2011, 1.230 pp.

Per Xavier Diez

Què diferencia un bon historiador d’un clàssic? L’ambició, la profunditat d’anàlisi, la capacitat de bastir un relat acceptat col·lectivament, el rastre deixat en les generacions posteriors… i potser la virtut més fonamental de totes, l’atreviment intel·lectual. Josep Fontana (Barcelona, 1931) assumeix aquest paper sense pors ni recances. Si bé ja era tota una referència al llarg dels setanta i vuitanta del segle passat, un dels historiadors amb major domini epistemològic, amb Por el bien del Imperio, treball que l’ha ocupat els darrers quinze anys de trajectòria professional, ens ofereix com a llegat una de les obres fonamentals per comprendre la història immediata.

La dècada anterior, el recentment desaparegut Tony Judt va sorprendre la comunitat acadèmica amb el seu monumental Postwar (2005), llibre que ens ha servit per llegir la segona meitat del segle passat amb una perspectiva polièdrica, allunyada tant dels esquematismes de l’escola historiogràfica marxista com de la interessadament ingènua fi de la història dels seguidors de Francis Fukuyama. Judt, que completà la seva visió amb els seus assaigs El refugi de la memòria i El món no se’n surt aconseguí modificar la visió oficial sobre la guerra freda i introduir en el debat historiogràfic el que podríem considerar com a la nova guerra de classes vigent. La dels rics contra la resta. La de la dictadura dels mercats contra l’estat del benestar o els drets socials.

Des dels Països Catalans, el barceloní Josep Fontana ha publicat un nou llibre que, tot superant l’esmentat Postwar i l’anterior d’Eric Hobsbawm The Short Twentieth Century, 1914-1991 (1994), aconsegueix establir un abans i un després de la interpretació històrica recent. Sobre els mateixos fets, encara que amb una meticulosa documentació que inclou dues-centes planes de referències bibliogràfiques internacionals –allà on no hi arriben la majoria dels historiadors– i la consulta de documents recentment desclassificats dels serveis secrets occidentals i excomunistes, i sobretot amb les fonts exposades al públic per obra i gràcia de Wikileaks, ens exposa amb tot luxe de detalls allò que el 1935 Jorge Luis Borges formulà com a la Història universal de la infàmia. I com poder-ho resumir en una cita brillant? Amatent a les anàlisis més fresques de la premsa internacional, amb la d’un dels homes més rics i heterodoxos de l’actualitat, el financer Warren Buffet: «És clar que hi ha una guerra de classes. I els meus l’estan guanyant!»

Fontana afirma estar motivat per expressar la seva decepció i frustració més absoluta sobre com ha anat tot plegat. Ens van prometre, després de la catàstrofe de dues guerres mundials, un ordre nou de pau, justícia i prosperitat. Tanmateix, ni la guerra freda, ni sobretot els darrers quaranta anys d’allò que l’economista keynesià Paul Krugman denomina com a «La gran divergència», és a dir, la creixent esquerda entre rics i pobres, l’aprofundiment de les desigualtats en el món globalitzat, han aconseguit aturar la infàmia de l’imperialisme com a mecanisme de dominació. Com a base interpretativa del llibre, fa servir el clàssic llatí Qui Prodest, a qui beneficia? I explica la deriva dels darrers anys a partir del conflicte d’interessos entre rics (països, corporacions i individus) contra la resta. La conclusió? L’imperi, com a concepte, com a concatenació d’interessos privats, com a piconadora de carn humana exerceix una opressió inacceptable des d’una perspectiva tant moral com racional.

Si per a un historiador la virtut essencial és tenir la capacitat de formular preguntes i l’habilitat de respondre-les, Fontana satisfà amb escreix la nostra curiositat. Més enllà del pensament màgic que domina la interpretació de la història oficial (i bona part de les cròniques periodístiques actuals), l’autor planteja i confirma, documentadament els pitjors pronòstics. Naomi Klein i la seva doctrina del xoc es queda curta. Grups d’interessos poderosos han fet involucionar el sistema polític fins a bastir-ne mecanismes de dominació corruptes i aliens al servei de la majoria, tot pervertint l’ús de paraules com democràcia o llibertat. Els dominadors de l’imperi, que s’han apropiat de les institucions, de les universitats, i des d’una intensa obra de proxenetisme intel·lectual i propaganda, del pensament, es comporten arreu com una plaga de llagostes. És així com s’entén el fracàs de la descolonització, l’esclat de conflictes bèl·lics “perifèrics” (poques vegades s’ha descrit tan bé les guerres d’Iraq i Afganistan), l’assalt a l’estat del benestar, la colonització a l’est del mur de Berlín o l’empobriment massiu de les classes mitjanes occidentals. També s’explica com l’única possibilitat de sobreviure (fins i tot sota la condició de BRIC) és actuar al marge o en contra del “consens de Washington”), tot fent el contrari del que dicten les polítiques del FMI o el BM. Tot plegat amb una exhaustivitat encomiable que hauria de comportar l’exportació del llibre arreu.

Fontana va més enllà en la crítica del present que qualsevol altre historiador acadèmic. Probablement l’edat, el prestigi i la seva condició d’emèrit li permet el luxe de dir el que pensa i deslliurar-se del control ideològic de les agències de qualificació universitàries. Perquè, efectivament l’imperi, com a concepte, s’ha anat filtrant a la manera orwelliana en els aspectes més íntims de la vida quotidiana, fins al punt que la propaganda assimila democràcia a capitalisme i la llibertat es limita a què les empreses puguin dictar impunement les regles del joc. Entenc aleshores quan, des d’una universitat al sud de l’Argentina, Josep Fontana gaudia d’una adoració pública entre el col·lectiu acadèmic. L’historiador barceloní, com venia passant en la contestatària tradició catalana d’historiografia, amb personatges com Miquel Izard o Josep Termes, tenien en comú la capacitat d’expressar sense complexos un pensament crític que avui sembla en vies d’extinció.