Espai de Dissidència
La Bitàcola de Xavier Diez
Les darreres decisions econòmiques del govern Zapatero (bé, això és un eufemisme, car les decisions les prenen altres) m’han fet esvair els meus darrers dubtes sobre l’oportunitat de la separació d’Espanya. Qui hagi seguit els meus posts sobre aquesta qüestió, ha pogut percebre les meves reserves sobre el model d’estat que podria sorgir d’una ruptura. Les meves temences que els sectors econòmics neoliberals arruïnessin el futur del país amb una estructura feta a mida. A mesura que han desfilat la reforma laboral, de les pensions, i el reforçament de l’absolutisme financer, ja no em queden arguments contra la conveniència d’un estat sobirà.
Les darreres intervencions del president Pujol han elevat, encara més, el tsunami sobiranista. Algú com ell, que havia cregut tant en els ponts del diàleg espriuans ja s’ha convençut de la inutilitat d’una estructura corcada,a on, tot parafrassejant Lluís Llach, “estem tots lligats”. Tot plegat, la situació (i la pròpia degradació política de l’estat) ens ha dut a una via morta.
El cap de setmana passat, em vaig veure obligat a definir-me. Mitjançant un col·lega de la Universitat Autònoma, un noi, que dedueixo deu ser molt jove, em va demanar participar en el projecte del llibre “99+1 raons per a la independència”. I, és clar, vaig acceptar de bon grat. La qüestió no fou tant redactar el breu article (4.000 espais), sinó el procés de reflexió al qual em vaig veure obligat a sotmetre’m. Aquesta associació Noves Bases de Manresa, impulsora d’aquesta conxorxa, està fent una bona feina, no tant per “obligar” la gent a pronunciar-se, sinó a pensar, a reflexionar sobre el perquè de tot plegat. I en aquest acte introspectiu, allò que en el camp de la teologia catòlica se’n diu “examen de consciència”, pràcticament no vaig veure cap raó per mantenir-nos en aquesta situació insostenible. De fet, el meu argumentari no parlà d’aspectes pràctics, ni econòmics, ni grans discursos sobre infrastructures. Es tractava de la recerca de benestar psicològic. Crec -em cito de memòria- que vaig dir quelcom així…
La independència no
és una opció, sinó una obligació. Es tractaria, ras i curt, de legalitzar una
situació emocionalment insostenible. L’obstinada resistència al nostre
reconeixement com a nació ens impulsa al divorci. Ha arribat un punt en què cal
deixar de demanar perdó a diari per existir. I aquesta dignitat, aquest
respecte, el reconeixement que se’ns nega els dies parells i senars, només
funciona mitjançant un estat propi. Com a historiador, dedueixo que és l’estat
l’única invenció social, fins al moment, que certifica en el dret
internacional, aquesta inequívoca condició de nació reconeguda. Tot parafrassejant Torras i Bages, «Catalunya
serà independent, o no serà»…
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Espero que les “Noves Bases de Manresa” siguin molt diferents a les antigues. Però no ho crec. I menys després de veure, com a les rengleres d’aquest independentisme econòmic, creix a l’ombra una “falange” del conservadorisme més extrem. Ho sento, però un tema es l’autodeterminació, i altra ben diferent es el projecte que molts tenen per construir una Catalunya essencialista, catòlica i neoliberal. També condueix a una via morta. Es una opinió. Salutacions.