Espai de Dissidència

Aquests darrers dies, a mesura que la vaga general s’aproximava, una pluja de polítics, suposats experts, tertulians indocumentats han esmerçat temps i esforços a enaltir la resignació. Més o menys venien a dir “és la voluntat de nostrosenyor Mercat”. “El mercat és gran, i Sala Martín en seu profeta!”. “La desocupació és voluntat divina, no es pot fer altra cosa que fer sacrificis de treballadors i drets laborals a l’altar, per apaivagar la fúria del volcà”. “En Díaz Ferrán no és un mal bitxo, només un innocent entremeliat”. “Cal exterminar els sindicats i els sindicalistes, car s’oposen a la voluntat divina … dels qui viuen divinament!”.
Quan es parla de democràcia -d’aquesta democràcia de partits- el que es fa és usurpar el concepte, subvertir els termes, perquè a la fi, i com demostren les esquerres governants, es tracta de grups organitzats políticament i submissos als veritables grups de poder. Gent com Rodríguez Zapatero, o Montilla, o Rajoy, no passen de fidels majordoms dels qui realment ostenten poder.
Aquests darrers dies, he vist com la immensa majoria dels qui tenien al davant un micròfon, no representen a altra cosa que a una ínfima minoria. Quan la correcció política ha imposat la paritat de gènere, veiem com en el món mediàtic, els tertulians gairebé sempre defensen els forts i senten una profunda indiferència i menyspreu pels qui fan que el país funcioni: cambrers, conductors d’autobús, empleades de comerç, mestres, infermeres, administratius, treballadors industrials,…
De la mateixa manera, la classe política pertany a un ínfim grup. La seva formació (que podria ser un argument per detentar responsabilitats complexes) tampoc justifica aquesta mínima representativitat respecte al conjunt de la societat (i si no que els hi preguntin als milions d’universitaris subocupats). I això per no parlar de la casta de directius d’empresa, pertanyents a grups i famílies que difícilment es poden considerar de la classe “mitjana aritmètica”, és a dir, la que ha viscut tota la vida amb remuneracions mileuristes, en pisos de setanta metres quadrats, i sotmesos a una explotació laboral pròxima al feudalisme.
Evidentment, sóc un demòcrata. I com a tal, considero que cal aplicar una veritable representativitat. Això implicaria control directe de la ciutadania en tots els aspectes. Des de les decisions polítiques, fins al control de l’empresa i participació en els beneficis. On s’és vist que es permetin insultant diferències econòmiques, o pel que fa condicions laborals. I no ens enganyem, la majoria d’aquestes diferències, no provenen, com tracten de convèncer-nos els neoliberals, d’actituds individuals, sinó d’apropiacions col·lectives, és a dir, de com una minoria s’apropia dels recursos de la resta.
Una veritable democràcia representativa, on cada decisió (com la reforma laboral) fos votada en referèndum, on cada iniciativa legislativa fos tombada per un senat constituït per sorteig per tot individu major de 18 anys amb prou capacitat per prendre decisions), no és la plutocràcia de partits sustentada per l’oligarquia financera. Una veritable democràcia representativa hauria de ser capaç de jutjar els responsables polítics com Zapatero, que han traït l’estat, i als ciutadans (ha pres decisions que no responen a l’interès general, sinó a l’interès particular de delinqüents financers) com s’està fent a Islàndia. Una democràcia representativa seria capaç de perseguir a aquells grups de terroristes financers que conspiren contra l’estat a fi d’obtenir beneficis. Haurien de poder capturar i empresonar els consells d’administració de les agències de qualificació, els alts funcionaris del Fons Monetari Internacional, i tots aquells que busquen beneficis privats a costa del benestar públic.
Una democràcia representativa, hauria de representar-nos a nosaltres mateixos, i no pas als qui pensen en l’economia com una catàstrofe natural. La democràcia grega, al cap i a la fi, sorgí quan els grecs s’emanciparen de la teologia.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!