Espai de Dissidència

Nota: Article publicat a l’edició d’avui d’El Punt

Fa menys de segle i mig, en aquest país, era habitual seguir rigorosos
debats intel·lectuals sobre la conveniència de mantenir l’esclavitud
com a institució econòmica. Si no es pogués forçar al treball
obligatori, qui tallaria la canya de sucre necessària per al creixement
econòmic?, es podia llegir a la premsa més prestigiosa, en boca dels
nostres prohoms. L’avantatge de llegir textos històrics és que podem
adonar-nos del que succeeix quan la lògica econòmica s’imposa a un fet
moral.
L’enèsim qüestionament de la viabilitat del sistema públic de les
pensions recorda molt els defensors de l’esclavitud. Allà on veien la
ruïna econòmica, aquí anuncien la impossibilitat d’una jubilació digna
per als més veterans dels nostres ciutadans. La inoculació del virus de
la por respon a motivacions crematístiques i tan poc gratuïtes com
edificants. Retardar l’edat de jubilació o exigir més temps de
cotització són circumstàncies que busquen disminuir la contribució
econòmica al fons comú de la solidaritat, i això es tradueix en una
baixada d’impostos empresarials que impliquen automàticament un
increment de beneficis per a alguns. Això explica que sigui el Banc
d’Espanya, veritable lobby de l’elit econòmica, l’encarregat de torpedinar la consciència col·lectiva.

Xavier Sala Martín, economista sobrevalorat, que serà més recordat
per les jaquetes que per les idees, recordava recentment l’existència
de dos sistemes diferenciats de pensions. El primer, el solidari,
l’actualment vigent en els estats amb mínimes polítiques de benestar,
consisteix a sufragar les pensions dels més grans a partir del treball
dels més joves. El segon, el de la seva preferència, seria el diferit;
el treballador acumula un raconet per afrontar la seva vida no
activa. És el sistema privat, propi del XIX, que té el risc evident,
com la història econòmica ens recorda, de l’evaporació. Els plans de
pensions privats, molt de moda des del penúltim anunci de la presumpta
inviabilitat del sistema públic, consisteixen, ras i curt, a deixar
diners propis en mans d’entitats financeres per tal que algú especuli,
i s’enriqueixi, amb estalvis aliens. Si les coses van maldades, com
ara, l’Estat injectarà diner públic als diferents crupiers de les finances, mentre que l’efecte dels interessos baixos o la inflació poden acabar devaluant el raconet
esforçadament acumulat. En el cas dels EUA, amb una economia encara
menys regulada, la situació és més greu, perquè sovint aquests plans
privats s’han esvaït del tot, i així no és infreqüent trobar persones
de vuitanta anys forçades a treballar en serveis de baixa qualificació
perquè els seus fons de jubilació s’han escolat vers algun paradís
fiscal.

Economistes com Sala Martín o altres portaveus
d’especuladors financers obvien que els diners són abstraccions
matemàtiques. No tenen valor en si mateixos, sinó com a mesura
d’intercanvi de béns i serveis. El raconet, doncs, no té cap
sentit, com tampoc no serviria per a res disposar d’un tresor en una
illa deserta. La solidaritat intergeneracional, i sobretot la
interclassista, representen l’única viabilitat de qualsevol sistema de
pensions. Pot haver-hi problemes d’equilibris, períodes en què els
actius tinguin una correlació favorable o desfavorable respecte als
passius. I què? Això se soluciona repartint més equilibradament els
recursos, tot tenint en compte que també aquests reverteixen en una
societat cohesionada. Una altra qüestió, posada de manifest per enemics
de les pensions públiques (que, paradoxalment, no critiquen les
indemnitzacions milionàries als grans directius), és que l’allargament
de l’esperança de vida hauria d’implicar un retard en l’edat de
jubilació. D’una manera tan simple com aquest economicista
argument, no és difícil rebatre que els temps de Bismarck, primer
impulsor de les pensions públiques, ja són lluny. I entendre la
jubilació com les portes de la mort, a banda de depriment, representa
un parany intel·lectual, perquè aleshores hauríem de permetre que els
treballadors amb salaris més baixos es jubilessin deu anys abans que
els més qualificats, si tenim en compte que la pobresa resta aquest
temps a l’esperança mitjana de vida. Tàcitament, acceptem que entre els
60 i els 75 anys els individus es mereixen un descans com a premi a la
contribució que han fet a la societat mitjançant el seu treball. També,
que han de deixar pas a les noves generacions, perquè aquestes disposin
de noves oportunitats per encetar les pròpies carreres professionals.
En un moment en què la desocupació afecta una de cada cinc persones en
actiu, determinades propostes només palesen un desinhibit egoisme de
classe

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!