Espai de Dissidència

<!–
/* Font Definitions */
@font-face
{font-family:”Cambria Math”;
panose-1:2 4 5 3 5 4 6 3 2 4;
mso-font-charset:0;
mso-generic-font-family:roman;
mso-font-pitch:variable;
mso-font-signature:-1610611985 1107304683 0 0 159 0;}
@font-face
{font-family:Calibri;
panose-1:2 15 5 2 2 2 4 3 2 4;
mso-font-charset:0;
mso-generic-font-family:swiss;
mso-font-pitch:variable;
mso-font-signature:-1610611985 1073750139 0 0 159 0;}
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-unhide:no;
mso-style-qformat:yes;
mso-style-parent:””;
margin-top:0cm;
margin-right:0cm;
margin-bottom:10.0pt;
margin-left:0cm;
line-height:115%;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:11.0pt;
font-family:”Calibri”,”sans-serif”;
mso-fareast-font-family:Calibri;
mso-bidi-font-family:”Times New Roman”;
mso-ansi-language:CA;
mso-fareast-language:EN-US;}
.MsoChpDefault
{mso-style-type:export-only;
mso-default-props:yes;
font-size:10.0pt;
mso-ansi-font-size:10.0pt;
mso-bidi-font-size:10.0pt;
mso-ascii-font-family:Calibri;
mso-fareast-font-family:Calibri;
mso-hansi-font-family:Calibri;}
@page Section1
{size:612.0pt 792.0pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:36.0pt;
mso-footer-margin:36.0pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>

Defensa catalana

Eulàlia Vega (ed.); Pensando alla Catalogna. Cultura, storia e società. Edicioni
dell’Orso. Instituto d’i Studi Storici Gaetano Salvemini. Alessandria, 2008,
159 pp.

<!–
/* Font Definitions */
@font-face
{font-family:”Cambria Math”;
panose-1:2 4 5 3 5 4 6 3 2 4;
mso-font-charset:0;
mso-generic-font-family:roman;
mso-font-pitch:variable;
mso-font-signature:-1610611985 1107304683 0 0 159 0;}
@font-face
{font-family:Calibri;
panose-1:2 15 5 2 2 2 4 3 2 4;
mso-font-charset:0;
mso-generic-font-family:swiss;
mso-font-pitch:variable;
mso-font-signature:-1610611985 1073750139 0 0 159 0;}
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-unhide:no;
mso-style-qformat:yes;
mso-style-parent:””;
margin-top:0cm;
margin-right:0cm;
margin-bottom:10.0pt;
margin-left:0cm;
line-height:115%;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:11.0pt;
font-family:”Calibri”,”sans-serif”;
mso-fareast-font-family:Calibri;
mso-bidi-font-family:”Times New Roman”;
mso-ansi-language:CA;
mso-fareast-language:EN-US;}
.MsoChpDefault
{mso-style-type:export-only;
mso-default-props:yes;
font-size:10.0pt;
mso-ansi-font-size:10.0pt;
mso-bidi-font-size:10.0pt;
mso-ascii-font-family:Calibri;
mso-fareast-font-family:Calibri;
mso-hansi-font-family:Calibri;}
@page Section1
{size:612.0pt 792.0pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:36.0pt;
mso-footer-margin:36.0pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>

El 1929, en el context de l’Exposició Universal barcelonina, el mestre internacional
d’escacs polonès Savielli Tartàkover introduí una obertura defensiva batejada
com a «defensa catalana». L’esforç era el fruit d’un concurs proposat per
l’organitzador del torneig, Francesc Ermengol, i el més lògic hagués estat elaborar
una jugada excèntrica. Tanmateix, l’obertura de Tartàkover, va acabar essent
una de les defenses més sòlides i utilitzades per Kàsparov o Korchnoi.

<!–
/* Font Definitions */
@font-face
{font-family:”Cambria Math”;
panose-1:2 4 5 3 5 4 6 3 2 4;
mso-font-charset:0;
mso-generic-font-family:roman;
mso-font-pitch:variable;
mso-font-signature:-1610611985 1107304683 0 0 159 0;}
@font-face
{font-family:Calibri;
panose-1:2 15 5 2 2 2 4 3 2 4;
mso-font-charset:0;
mso-generic-font-family:swiss;
mso-font-pitch:variable;
mso-font-signature:-1610611985 1073750139 0 0 159 0;}
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-unhide:no;
mso-style-qformat:yes;
mso-style-parent:””;
margin-top:0cm;
margin-right:0cm;
margin-bottom:10.0pt;
margin-left:0cm;
line-height:115%;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:11.0pt;
font-family:”Calibri”,”sans-serif”;
mso-fareast-font-family:Calibri;
mso-bidi-font-family:”Times New Roman”;
mso-ansi-language:CA;
mso-fareast-language:EN-US;}
.MsoChpDefault
{mso-style-type:export-only;
mso-default-props:yes;
font-size:10.0pt;
mso-ansi-font-size:10.0pt;
mso-bidi-font-size:10.0pt;
mso-ascii-font-family:Calibri;
mso-fareast-font-family:Calibri;
mso-hansi-font-family:Calibri;}
@page Section1
{size:595.3pt 841.9pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:35.4pt;
mso-footer-margin:35.4pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>

Aquesta anècdota inicial ens hauria de servir per comprendre allò que es
cova als ambients acadèmics internacionals en la seva relació amb Catalunya. Si
bé percebem sovint una una visió distorsionada del nostre país, condicionada
sens dubte, per la immersió dels corresponsals periodístics europeus  en el pantà madrileny,  llibres com el que ressenyem aquí ens
informen sobre les opinions que mereix Catalunya i els catalans entre el món
acadèmic europeu. I, francament, conèixer-les representa una injecció d’autoestima,
virtut de la qual no anem sobrats. Pensando
alla Catalogna, recull de les intervencions d’onze ponents italians,
francesos i catalans en la trobada anual que organitza el Departament d’Estudis
Catalans de la Universitat de Trieste, expressa el gran interès suscitat per
Catalunya entre els estudiants i estudiosos italians, en el que representa una
relació cada vegada més pròxima i col·laboradora. La gran diferència entre els
corresponsals periodístics estrangers i els acadèmics és que aquests darrers
mantenen lligams sense intermediaris amb la realitat catalana. D’altra banda,
que l’efecte Erasmus té la virtut d’abaixar velles fronteres –la llengua i els
imaginaris resulten ser, a la pràctica més que pròxims- i els contactes personals
mantenen una fluïdesa superior als que podríem trobar amb les universitats
peninsulars. Finalment, es constata una fascinació per la història de la nostra
supervivència –i el desig del manteniment identitari- per part dels professors
universitaris italians que permeten afirmacions com la següent: «A Catalunya
pot verificar-se l’existència d’una afmosfera de llibertat i sensibilitat indubtablement
més estimulant i reconfortant que en altres àrees europees»(p. 107). Més enllà
d’aquestes asseveracions que destaquen mèrits col·lectius quotidianament
escatimats, el volum contè els diversos aspectes de la cultura, la història o
el fet lingüístic que permeten el nostre país jugar a la primera divisió del
campionat de les tradicions culturals europees.

La qüestió de la llengua relacionada amb la identitat, l’interès pel
modernisme, la fascinació per Mercè Rodorera, la resistència cultural durant
els llòbrecs anys del franquisme, o el fracàs de les polítiques de memòria són
debats que trascendeixen les nostres fronteres, perquè en la percepció de
Claudio Venza, professor de la Universitat de Trieste, amic personal de Claudio
Magris, i resident a Barcelona diversos mesos l’any, Catalunya representa “un
laboratori polític i social contemporani”. El toc de qualitat, i de garantia de
conjurar tota temptació d’exotisme costumista, el posa la professora de la
Universitat de Lleida, actualment resident a Itàlia, Eulàlia Vega, editora i
compiladora d’aquest treball i pont acadèmic entre Catalunya i el nord d’Itàlia.
Aquest treball, doncs, permet conèixer una òptica europea sobre la nostra
realitat. Una exemple d’aquesta interessant perspectiva ens l’ofereix el mateix
Venza, que conclou el seu treball amb aquesta visió catalana: «Autonomisme
decidit i no excloent, laïcisme i pacifisme actiu, idees llibertàries
prevalents en el moviment popular històric, esperit d’avantguarda i cultura
anticonformista caracteritzen una ealitat cultural i política tan especial i
fascinant que la fan mereixedora d’aquest i altres homenatges» (p. 107) Tota
una autèntica “defensa catalana”.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!