Espai de Dissidència

Nota: Article publicat a Barret picat

La meva primera experiència com a professor universitari tingué lloc a la Patagònia. Pot semblar una extravagància exòtica i frívola, molt de l’estil de les que corren en l’exhibicionista espai de «españoles en el mundo», tanmateix, i potser amarat de les pròpies ganes de viure intensament una aventura acadèmica, aquells mesos passats en l’hivern austral figuraran entre els millors de la meva vida.

Corria el 1996, i era un no-tan-jove estudiant de doctorat que compaginava la història amb la realitat d’un mestre de primària. Aleshores, el ministeri d’afers exteriors espanyol mantenia un programa d’intercanvi predoctoral en què s’enviava gent en situacions semblants a les meves (bé, de fet, majoritàriament es tractava d’estudiants professionals i més joves que jo) a les amèriques, en diversos jumbos. Des de Barajas, capital de la Madre Patria s’exportava un bon feix de becaris disposats, presumptament, a il•luminar els «fills» de l’altra banda de l’Atlàntic. En certa mesura, el projecte, generosament finançat des de Madrid, semblava la torna dels actes del Vè Centenari, en el qual jo mateix havia participat activament … en contra! Cadascú de nosaltres s’apuntava a un projecte. El meu, sobre el qual vaig haver de fer una recerca i redactar una impecable memòria, girava a l’entorn de la «emigración española en Argentina», i m’assignaven a la Universidad Nacional de la Patagonia.

Darrere les grans paraules no sempre coincideixen les realitats. Després de tres avions i dia i mig de tempestes tropicals, vaig arribar a Comodoro Rivadavia, una polsosa ciutat voltada de camps petrollers, i més cosmopolita del que hom pot arribar a imaginar. Tanmateix, la meva plaça, com la d’altres dos companys, no era en aquella aglomeració de dos-cents mil habitants, sinó a una altra seu de la universitat, quatre –cents quilòmetres de desert al nord, anomenada Trelew.

Trelew és una ciutat encara més petita, en la vall del riu Chubut. Allà vaig comprendre la dimensió del concepte “terra de frontera”. L’havien creada un grapat de gal•lesos el 1865, que farts del domini anglès i la sufocant pressió victoriana, havien volgut emular el viatge del Mayflower. Més que implantar una nova Jerusalem, el que volien era poder viure en gaèlic, al marge del domini de l’imperi, en una de tantes experiències igualitàries que sovintejaven en el nou món. De fet, encara avui, els concursos de versos en gal•lès són un esdeveniment anual que atreu els descendents del Mimosa, el veler en què van arribar els primers 153 pobladors europeus de la vall. Envoltats d’indígenes amb qui van establir una bona relació, no van poder resistir a l’expansió argentina, que comportà l’extermini dels primers veïns.

Tanmateix, Trelew tenia un cert aspecte decadent. La ciutat havia crescut des de mitjans dels cinquanta del segle XX, en un d’aquells plans “desarrollistas” implantats pel peronisme. Havia atret aleshores molta gent. Procedents de la província de Buenos Aires, encara que també onades d’italians, espanyols, jueus fugitius de l’est europeu. Persones com l’asturià artista local, conegut per les seves escultures meitàl•liques dels giratoris de la ciutat, o la madrilenya María, professora de literatura de la universitat des de temps immemorials, de la jueva Patrícia, incansable entrevistadora dels darrers indis tehuelches supervivents, o del gallec Ramon, cònsol honorari d’Espanya i activista local amb qui vaig compartir taula i confidències força vegades. O el xilè Osvaldo, fugit de la dictadura, i professor de secundària ambulant, que des d’una furgoneta, i amb altres companys, anava atenent els diversos alumnes a distància que vivien en les disperses estances d’un territori equivalent a la meitat de l’estat espanyol.

Com tot lloc de frontera, havia estat refugi de qui volia refer la seva vida. Com tot lloc d’expansiu, sovint amb un passat a oblidar, històries sovint tèrboles o el desig d’aprofitar segones o enèsimes oportunitats. Es percebia, a la xarxa urbana, que havia experimentat temps millors. Edificis mig enrunats, carrers sense asfaltar, males herbes entre les llambordes, sots inesperats a la carretera, un antic circuit d’automobilisme immortalitzat a la pel•lícula Bombón. Certament, els anys del neoliberal Menem havia causat més estralls que els terribles vents patagònics, que sovint inundaven de la sorra del desert pròxim aquella modesta ciutat on cada habitant tenia una història a compartir en confidències a un desconegut com jo.

Amb pocs dies d’estança ja intuïa perquè algun funcionari de Madrid m’envià allà. En l’època aznarista, hi havia una veritable passió per la «Reconquista de América». Empreses espanyoles tractaven de comprar el país. Bé, «comprar», resulta excessiu. Tècnicament «robar» hauria estat un mot més descriptiu. Bancs i multinacionals hispàniques assaltaven els serveis públics en aquella dècada en què el Fons Monetari Internacional qualificava l’Argentina com el seu alumne modèlic per la facilitat amb què havia pogut aplicar les «reformes estructurals» suggerides. Podria posar molts exemples d’aquesta política que provocava la preferència, en les revoltes de la dècada posterior, per destruir les oficines de les companyies de Madrid. Només exposaré una. En privatitzar-se la companyia de telèfons nacional, Telefónica espanyola va ocupar-se de gestionar les telecomunicacions de la província. Acomiadaren tots els treballadors, portaren tot el material de rebuig de la península, i imposaren una tarifa impossible per a la butxaca de l’argentí de classe mitjana (una espècie ja en vies d’extinció). Així, mentre jo trucava des de la Patagònia a casa, pagava tres vegades més que quan em trucaven de Girona a la Universitat. I això, per a gent que cobrava tres vegades menys que el treballador català mitjà, suposa una pràctica equivalent a la dels pirates somalis. Jo, com altres desenes de companys més, érem per justificar culturalment l’espoli, esdeveníem els Bartolomé de las Casas acadèmics que acompanyaven als Pizarro i Cortés de les finances. Al cap i a la fi, eren els fons de cooperació del lloc on sortien els nostres viatges i assignacions. Tota «cooperació» econòmica, sempre comporta altres «cooperacions» culturals, , educatives.

Tanmateix, la gent amb qui em vaig relacionar, un cop comprovat el meu expedient net de peperisme i el meu nul esperit patriòtic, van obrir-me els braços. Bé, aquesta és la típica actitud de la gent de frontera, on sempre hom hi és de pas, i les relacions han de ser ràpides, abans no sigui massa tard, car tothom assumeix que, aviat o d’hora, el nouvingut abandona el camp. També van ajudar els problemes identitaris que comporta la catalanitat, i que fa identificar-se fàcilment amb un país que no sap ben bé què és. Tot i així, encara conservo algunes amistats de la meva època.

La universitat, com el sistema educatiu, tenia algunes peculiaritats. Fruit d’aquest «populisme» de l’època peronista, els estudiants no pagaven matrícules universitàries. I amb la certesa que les classes mitjanes feia dècades que no arribaven a fi de mes, les classes, majoritàriament s’impartien al vespre. La meva tutora, em va assignar –o més aviat improvisar- un seminari sobre la guerra civil, i algunes sessions sobre història europea del segle XX. Els meus alumnes, bona part de la meva edat, han estat els millors que he arribat a tenir mai. Els somiats per qualsevol professor de qualsevol racó de món. Gent crítica, llegida, argumentaire, honesta, i treballadora… a la força! Això és, que mentre al matí treballaven a la benzinera, a la botiga, al locutori telefònic on em sentien enraonar en aquella llengua tan “linda” com no massa comprensible, a la tarda discutíem les tesis de Hobsbawn, la validesa de la historiografia marxista o sobre si Débord s’havia passat de frenada. Les classes continuaven sovint al “Touring”, un cafè dels d’abans de la Primera Guerra Mundial, en què debatíem sobre qualsevol cosa de present, passat o futur. Els estudiants patagònics –que no es feien precisament il•lusions sobre el que els esperava- exhalaven una dignitat personal que poques vegades he copsat en altres col•lectius. La llarga experiència de víctimes del neoliberalisme, amb el còctel d’una passió cultural els conferia un esperit profund d’idealisme realista, o de realisme idealista. Si aquell moment, caracteritzat per la importació del model espanyol de capitalisme (precarietat laboral, especulació, chanchullisme) era el millor moment de l’Argentina, com serien les coses quan tot plegat s’ensorrés el castell de naips del medemisme? Cinc anys després ho van poder comprovar. I no se’n van sortir fins que decidiren fer cas omís dels qui avui influeixen en les nostres decisions.

Tot i ser molt descregut, gairebé sempre he estat un alumne molt aplicat, de manera que mentre feia classes al vespre, duia a terme la meva recerca sobre la emigración española en Argentina. Com no podia ser d’altra manera, vaig topar amb els meus “anarquistes”. Efectivament, mentre resseguia llibres d’actes de l’associació espanyola de Trelew, la premsa local i altra documentació a l’arxiu, les pistes em van dur a alguns dels protagonistes del que esdevingué una de les primeres revolucions anarquistes de l’època, la de la Patagonia Rebelde, estudiada per Osvaldo Bayer i portada al cinema pocs anys abans del cop militar. No el vaig acabar per manca de temps, i perquè els fils anaven més lluny del que comportava una estança que se’m féu curta. Tanmateix, amb els meus estudiants, i amb els companys del Departament, vaig acabar convençut, que sovint la dignitat s’expressa en la rebel•lió.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!