Poques coses es poden afegir al mail obert d’avui d’en Vicent Partal. Jo sóc d’aquests a qui agrada el futbol com a joc de profund sentit operístic, alhora que detesto participar en rituals col·lectius. Tanmateix, la meva admiració per l’esport me la prenc com una passió íntima i personal, derivada del contingut tràgic i teatral, i no pas del que representa de confrontació simbòlica i tribal. No, jo sóc d’aquests que es miren l’espectacle des de casa, i no crida mai, i els únics gols que celebrà en el passat eren els escassos que marcava personalment. I desitjo fermament que guanyi aquell que sobre la gespa demostri més mèrits futbolístics i morals.
Efectivament, i com altres vegades he sostingut, sóc un no nacionalista de manual. No en tinc cap bandera, ni la pirata. M’agradaria triar la nacionalitat en funció de la conveniència personal. Millor encara, m’agradaria subhastar el color del meu passaport. Formar part d’aquella nació que m’oferís més béns i serveis tangibles, i m’exonerés d’haver d’exhibir patriotismes teatrals. Sentiments i pàtries són coses que no casen massa bé, sobretot en grans contingents. I per suposat, els petards, només per Sant Joan.
Ja sé que estic en minoria. I que en la situació actual em provocarà més d’un odi, especialment entre aquells que usurpen el meu autèntic “no nacionalisme”. Francament, cada dia detesto més les banderes, les celebracions, els autos de fe contemporanis a places roges, de colón o del hombre blanco de colón. En situacions difícils com aquestes no queda altre remei…
que recordar un occità de bé com en Georges Brassens. Efectivament, les nostres tries personals, d’ubicar-nos au delà de la mêlée no ens aporta altra cosa que una mauvaise réputation. Mentrestant, mentre miro les celebracions rojigualdes, amb aquelles banderes que duien els avions que van intentar assassinar el meu pare, no puc de deixar de pensar en alguns versos del poeta francès:
Morir per les idees? em sembla una excel·lent idea / jo mateix vaig estar a punt de morir per no haver-les pas tingut / perquè tots els que les tingueren -massa esclafadora- / udolant com gossos, se’m tiraren a sobre / Si quelcom hi ha d’amargant i frustrant / al retre l’ànima a Déu és a la fi comprovar / que no era pas bo el camí, ni tampoc la idea / Morim per les idees, d’acord, mes de mort lenta!// Si n’hi hagués prou hecatombes / per tal que tot canviés, tot s’arreglés / hauríem de ser ja al paradís / Mes l’edat d’or es deixa sempre per a les calendes gruegues / Els déus sempre estan assedegats de sang i insaciables / Morim per les idees, d’acord, mes de mort lenta!/ Vosaltres els agosarats, els bons apòstols / correu els primers a la crida de la mort / Mes, per Déu, deixeu-nos viure a la resta / La vida és gairebé sempre el seu únic luxe a la terra / Morim per les idees, d’acord, mes de mort lenta!
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!