Espai de Dissidència

L’anarquisme, majoritari  entre la classe treballadora catalana fins a 1939, té un paper primordial en la història del nostre país pendent d’ésser reconegut. Havia teixit una cosmovisió completa de com una societat podia harmonitzar els tres vèrtexs del triangle virtuós republicà: la llibertat, la igualtat, i la fraternitat. Com és obvi, aquest conjunt d’idees i experiències, ens van ser escamotejades en el relat històric, perquè resultava un episodi en el qual les classes treballadores s’enfrontaven a l’estat, i també a l’ideal noucentista dels sectors benestants catalans, partidaris del manteniment de les jerarquies socials i d’un “classicisme” republicà, que fàcilment esdevenia un classisme dissimulat.

La historiografia posterior, en mans d’aquests sectors socials, van establir un relat consistent a dibuixar un conflicte Catalunya-Espanya / republicans-franquistes en què els àcrates esdevenien una mena de “rebels primitius” (d’acord amb la desafortunada expressió d’Erich Hobsbawn) en què eren caracteritzats amb dosis d’ingenuïtat (utòpics)i violència (incontrolats). Es pasava de puntetes damunt les col·lectivitzacions, la vàlua militar de les milícies llibertàries, els enfrontaments amb els republicans o la despietada repressió d’uns comunistes sovint fornits de burgesos emboscats. La paraula “revolució”, clara i diàfana a totes les fonts coetànies, simplement fou esborrada del mapa per insistir en la categorització de “guerra”.

Jaume Vicens Vives, un dels historiadors més brillants de la seva generació, d’extracció benestant i testimoni d’aquells fets, col·laborador del franquisme, germanòfil i imbuït per la ideologia de l’Opus Dei, tractà de redactar un assaig sobre el paper històric dels catalans al llarg de la història. Notícia de Catalunya (1954) esdevenia una obra que, més que analitzar el passat, feia una proposta política segons la qual el nostre país, a partir de les seves singularitats, havia de participar en el projecte nacional espanyol. I per a això, havia de potenciar les seves presumptes virtuts (el seny) i eliminant els seus defectes (la tendència dels catalans a les revolucions, 11 segons l’intel·lectual gironí, inclosa la que ell havia patit).

Tot i això, Vives era un home curiós, que es feia preguntes de manera constant. És per això que dirigí la primera tesi doctoral sobre l’anarquisme que es féu a l’estat, a càrrec del capellà Casimir Martí Orígenes del anarquismo en Barcelona (1959). Aquí, ambdós historiadors eren conscients que aquest moviment té arrelament per diversos motius, entre els quals hi ha la incompetència suïcida de les elits catalanes, encara que també per un sentiment de llarga durada, d’ànsies de llibertat i igualtat per part d’una societat catalana que recorre a tots els recursos, inclòs el de la violència, per defensar els més elementals sentits de justícia social. Un sentiment que aflora constantment com a corrent tel·lúric i que mai no s’estingeix del tot.

El fet és que, en un context d’involució social com l’actual, i en un moment en què el relat oficial exhibeix prou incongruències com per no comprendre res i on bona part dels historiadors han deixat de sorgir de les elits, les preguntes i respostes sobre el nostre passat col·lectiu redescobreixen aquesta línia de continuïtat. Una línia que sempre ens recorda que el nostre país, també és una Notícia d’Icària, un projecte global alternatiu que sovint ens ha diferenciat d’altres nacions. Una certa al·lèrgia a les piràmides i afició als jardins de l’acràcia. I això, malgrat que els arqueòlegs oficials es neguin a excavar segons quins jaciments.