Nota: Article publicat al Setmanari La Directa.
<!–
/* Font Definitions */
@font-face
{font-family:”Cambria Math”;
panose-1:2 4 5 3 5 4 6 3 2 4;
mso-font-charset:0;
mso-generic-font-family:roman;
mso-font-pitch:variable;
mso-font-signature:-1610611985 1107304683 0 0 159 0;}
@font-face
{font-family:Calibri;
panose-1:2 15 5 2 2 2 4 3 2 4;
mso-font-charset:0;
mso-generic-font-family:swiss;
mso-font-pitch:variable;
mso-font-signature:-1610611985 1073750139 0 0 159 0;}
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-unhide:no;
mso-style-qformat:yes;
mso-style-parent:””;
margin-top:0cm;
margin-right:0cm;
margin-bottom:10.0pt;
margin-left:0cm;
line-height:115%;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:11.0pt;
font-family:”Calibri”,”sans-serif”;
mso-fareast-font-family:Calibri;
mso-bidi-font-family:”Times New Roman”;
mso-ansi-language:CA;
mso-fareast-language:EN-US;}
p.MsoFootnoteText, li.MsoFootnoteText, div.MsoFootnoteText
{mso-style-noshow:yes;
mso-style-priority:99;
mso-style-link:”Texto nota pie Car”;
margin:0cm;
margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:10.0pt;
font-family:”Calibri”,”sans-serif”;
mso-fareast-font-family:Calibri;
mso-bidi-font-family:”Times New Roman”;
mso-ansi-language:CA;
mso-fareast-language:EN-US;}
span.MsoFootnoteReference
{mso-style-noshow:yes;
mso-style-priority:99;
vertical-align:super;}
span.TextonotapieCar
{mso-style-name:”Texto nota pie Car”;
mso-style-noshow:yes;
mso-style-priority:99;
mso-style-unhide:no;
mso-style-locked:yes;
mso-style-link:”Texto nota pie”;
mso-ansi-language:CA;
mso-fareast-language:EN-US;}
.MsoChpDefault
{mso-style-type:export-only;
mso-default-props:yes;
font-size:10.0pt;
mso-ansi-font-size:10.0pt;
mso-bidi-font-size:10.0pt;
mso-ascii-font-family:Calibri;
mso-fareast-font-family:Calibri;
mso-hansi-font-family:Calibri;}
/* Page Definitions */
@page
{mso-footnote-separator:url(“file:///C:/Users/Xavier/AppData/Local/Temp/msohtmlclip1/01/clip_header.htm”) fs;
mso-footnote-continuation-separator:url(“file:///C:/Users/Xavier/AppData/Local/Temp/msohtmlclip1/01/clip_header.htm”) fcs;
mso-endnote-separator:url(“file:///C:/Users/Xavier/AppData/Local/Temp/msohtmlclip1/01/clip_header.htm”) es;
mso-endnote-continuation-separator:url(“file:///C:/Users/Xavier/AppData/Local/Temp/msohtmlclip1/01/clip_header.htm”) ecs;}
@page Section1
{size:612.0pt 792.0pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:36.0pt;
mso-footer-margin:36.0pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>
Un dels fets a constatar en la darrera dècada és la normalització de
l’independentisme. Des de l’extraparlamentarisme dels vuitanta s’ha arribat, sense massa soroll, vers
l’extensió d’un projecte políticament transversal a un percentatge significatiu
de la societat. Aquest procés reflecteix els contrastos ideològics,
generacionals, intel·lectuals d’una societat catalana complexa que ha col·locat
els debats identitaris en primera línia. En alguna ocasió he utilitzat el terme
“independentisme sociològic” (El Punt 5-V-2007) per definir l’assumpció per
part d’amplis sectors que no responen a un patró regular, sinó que es reparteix
per un ampli espectre de la sociologia, la cultura, i fins i tot, com recordava
recentment
<!–
/* Font Definitions */
@font-face
{font-family:”Cambria Math”;
panose-1:2 4 5 3 5 4 6 3 2 4;
mso-font-charset:0;
mso-generic-font-family:roman;
mso-font-pitch:variable;
mso-font-signature:-1610611985 1107304683 0 0 159 0;}
@font-face
{font-family:Calibri;
panose-1:2 15 5 2 2 2 4 3 2 4;
mso-font-charset:0;
mso-generic-font-family:swiss;
mso-font-pitch:variable;
mso-font-signature:-1610611985 1073750139 0 0 159 0;}
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-unhide:no;
mso-style-qformat:yes;
mso-style-parent:””;
margin-top:0cm;
margin-right:0cm;
margin-bottom:10.0pt;
margin-left:0cm;
line-height:115%;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:11.0pt;
font-family:”Calibri”,”sans-serif”;
mso-fareast-font-family:Calibri;
mso-bidi-font-family:”Times New Roman”;
mso-ansi-language:CA;
mso-fareast-language:EN-US;}
p.MsoFootnoteText, li.MsoFootnoteText, div.MsoFootnoteText
{mso-style-noshow:yes;
mso-style-priority:99;
mso-style-link:”Texto nota pie Car”;
margin:0cm;
margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:10.0pt;
font-family:”Calibri”,”sans-serif”;
mso-fareast-font-family:Calibri;
mso-bidi-font-family:”Times New Roman”;
mso-ansi-language:CA;
mso-fareast-language:EN-US;}
span.MsoFootnoteReference
{mso-style-noshow:yes;
mso-style-priority:99;
vertical-align:super;}
span.TextonotapieCar
{mso-style-name:”Texto nota pie Car”;
mso-style-noshow:yes;
mso-style-priority:99;
mso-style-unhide:no;
mso-style-locked:yes;
mso-style-link:”Texto nota pie”;
mso-ansi-language:CA;
mso-fareast-language:EN-US;}
.MsoChpDefault
{mso-style-type:export-only;
mso-default-props:yes;
font-size:10.0pt;
mso-ansi-font-size:10.0pt;
mso-bidi-font-size:10.0pt;
mso-ascii-font-family:Calibri;
mso-fareast-font-family:Calibri;
mso-hansi-font-family:Calibri;}
/* Page Definitions */
@page
{mso-footnote-separator:url(“file:///C:/Users/Xavier/AppData/Local/Temp/msohtmlclip1/01/clip_header.htm”) fs;
mso-footnote-continuation-separator:url(“file:///C:/Users/Xavier/AppData/Local/Temp/msohtmlclip1/01/clip_header.htm”) fcs;
mso-endnote-separator:url(“file:///C:/Users/Xavier/AppData/Local/Temp/msohtmlclip1/01/clip_header.htm”) es;
mso-endnote-continuation-separator:url(“file:///C:/Users/Xavier/AppData/Local/Temp/msohtmlclip1/01/clip_header.htm”) ecs;}
@page Section1
{size:612.0pt 792.0pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:36.0pt;
mso-footer-margin:36.0pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>
la llengua materna[1].
L’extensió àmplia d’un fenomen social sovint comporta posar al descobert
contradiccions insospitades. Tot i que tradicionalment es vinculava
independentisme a famílies polítiques de l’extrema esquerra, el fet és que els
hipotètics votants que donarien suport a l’opció d’un estat propi en un
referèndum d’autodeterminació són
variats i no sempre disposen de denominadors comuns. De fet, una de les
qüestions no resoltes, i potencialment conflictives consistiria a planificar un
projecte nacional coherent i consensuat l’endemà d’una possible emancipació.
El fet és que la progressiva ampliació de l’opció independentista implica la
complexificació del seu discurs, alhora que la incorporació d’elements
extranacionals a projectes sobiranistes particulars. I en l’actualitat, quan es
parla d’independència com una opció política més, és quan es comprova que els
sectors més conservadors del país, aquells que en taxonomies tradicionals
podrien classificar-se com a dretans, comencen a ocupar un terreny aliè fins fa
poc. En certa mesura, aquesta apropiació és responsable de la creixent
consideració dels nacionalismes centrífugs com a moviments antifiscals (són
sectors que emfatitzen la qüestió de la discriminació impositiva, especialment
el finançament autonòmic) que crida l’atenció de la premsa internacional, com
és el cas del controvertit article de The Economist (How much is Enought, 6-XI-2009).
En tot aquest procés, que ja no hauríem de considerar com a nacionalista,
sinó com a projecte d’estat propi, sovint la vocació neoliberal o “neocon”
d’inspiració anglosaxona, conjuntament amb el sentiment «seixantavuitfòbic» de
la línica Sarkozy s’ha escolat respecte a la retòrica esquerranosa i
frontpopulista que havia caracteritzat els moviments d’alliberament nacional,
especialment des dels processos descolonitzadors del segle passat. I no hauríem
de parlar de nacionalisme, perquè es tracta de sectors socials i ideològics que
no volen construir la nació, sinó que tenen el projecte d’un estat segons les
seves conviccions. Si sovint s’ha considerat els independentistes com a
utòpics, hauríem d’acceptar que molts volen aprofitar la creació d’un hipotètic
estat català per fer real la seva utopia,… encara que aquesta sigui neoliberal.
Això vol dir una obsessió per les rebaixes fiscals, especialment a les rendes
altes i mitges-altes i a les empreses, una certa mitificació de la petita i
mitjana empresa (perquè la gran es desmarca d’aquest projecte) a partir del
tradicional discurs del paternalisme i la pràctica de la precarietat i
contractació irregular, i un cert “pensament màgic” a l’hora de creure que els
problemes, sense especificar com, se solucionaran amb la independència. Tot
plegat, un discurs poc original que ja va detectar Joan-Lluís Marfany al seu polèmic llibre La cultura del catalanisme (Empúries,
1995) quan retratava el nacionalisme conservador de la Unió Catalanista de
principis del XX quan creia que els antagonismes socials del país se superarien
“quan tototm fóra catalanista”. En certa mesura, parlàvem, com parlem, de la
possibilitat d’una transició abrupta vers un nou ordre polític on diversos
sectors tractarien d’imposar la seva hegemonia d’acord amb els seus valors, tal
com ha succeït amb els diversos processos d’independència. Perquè s’ha parlat
molt d’independència, i en canvi poques vegades s’esmenta el model d’estat
adquiriria un hipotètic estat català; liberal anglosaxó?, centralista francès,
socialdemòcrata escandinau?, garantista alemany?
L’independentisme neocon tendeix a heredar el discurs victimista de la
petita burgesia catalanista que atribueix els mals del país a una endèmica
desinversió estatal. De fet, aquest fet real i constatable –la discriminació de
el que es considera l’”Espanya assimilada” (Països Catalans més Aragó) respecte
a la foral o «l’autèntica»- és excusa per tapar les pròpies carències, tant
històriques com actuals. En l’independentisme no hi ha un projecte social
coherent, perquè els mateixos sectors que es queixen d’excessius impostos i
poques inversions van acabar pressionant el govern espanyol al llarg de la
dècada dels vuitanta per possibilitar la precarietat en l’ocupació. O, a diferència del País Basc, ha optat per la
contractació d’immigrants estrangers –amb els perills de desnacionalització-
amb la intenció de pagar salaris més baixos o imposar condicions desregulades.
O, malgrat les reiterades queixes sobre els presumptes dèficits formatius del
sistema educatiu, no dubten a contractar estudiants dels darrers cursos de
Formació Professional, tot impedint que aquests completin els seus estudis i
obtinguin titulació.
En resum, la progressiva apropiació del projecte independentista per part
d’aquells sectors que, si bé sentimentalment catalanistes, s’han sumat al
sobiranisme, evidencia en tot cas el fracàs autonomista i el xoc amb els límits
imposats per l’estat espanyol, escenificat amb el desencontre final del procés
estatutari (2003-2006). Si bé pot resultar una bona notícia la convergència
entre els diferents corrents i sensibilitats de l’independentisme, també pot representar
un problema per la incompatibilitat dels seus valors respecte els interessos
majoritaris de la nació. Vegem-ne les bases del seu discurs.
[1] Segons una recerca del
Centre d’Estudis Sobiranistes; Suport
social a la independència de Catalunya (1991-2008), CES, març 2009, fins a
un 31 % dels independentistes tindrien el castellà com a llengua habitual.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
si no hi ha socialisme ara amb espanya, la “propietat privada” està garantida per la consitució que et fa pensar que amb un estat català vencerà?
vots i vots, electoralment trindriem les mateixes forces, per tant vols forçar un estat socialista per sobre d’un democràtic?
a mi em sembla que useu la bandera catala i la independentista pel que realment voleu, socialisme……
si no és ara no serà demà….
vots, vots, vots
Podries, per començar, documentar-te una mica, i mirar que vol dir el terme ‘neocon’? Ja sé que és un d’aqells mots que fan de bon emprar, que omplen la boca i que deixen un regurs de superioritat moral en qui els fa servir, vingui o no vinguin a tomb.
Podem, encertadament, dir que la guerra d’Iraq fou induïda pels neocon. No té cap mena de sentit aplicar el terme neocon al fonamentalisme religiós o al simple conservadurisme tradicional. Ja sé que distingir costa esforç, però cal fer-ho si hom vol bastir un discurs coherent.
Pel que fa a l’independentisme català, o durà corbata o no serà.