Espai de Dissidència

Article publicat al Suplement L’Aula del Diari de Girona

Una exposició recent a la Casa de
Cultura, “El Somni Republicà. El republicanisme a les comarques de Girona,
1900-1936” deixava com un dels principals fruits un impressionant catàleg. En
ell, una trentena d’historiadors analitzaven diversos aspectes i àmbits
territorials en un exercici de reflexió que feien del volum una referència
sobre la història política i social del nord-est del Principat. Un fet evident
d’aquesta obra és la barreja entre historiadors consagrats, catedràtics
d’universitat i reconeguts intel·lectuals, amb altres noms menys coneguts,
entre els quals destacava un bon grapat de professors d’institut i mestres dels
centres públics de les comarques de Girona. En el text, no hi havia diferència
qualitativa entre el primer i el segon grup, cosa que evidencia el fet que el
pensament i la cultura del nostre país es fonamenta en uns docents més ben
qualificats del que habitualment s’admet, i que a més, solen actuar amb el
desinterès i la dedicació que han permès fer del català la novena llengua més
traduïda del món i una de les més emprades a internet i han possibilitat la
pervivència de la nació en circumstàncies adverses.

No es tracta d’una anècdota. La
presència de mestres i professors a les revistes acadèmiques, comitès
científics de jornades i congressos, o els qui es dediquen a la literatura o
traducció, la participació a societats astronòmiques, publicacions o consells
de redacció de revistes locals, nacionals o internacionals és ben patent, la
qual cosa evidencia el fet que, contràriament a la idea que la
intel·lectualitat del país es concentra a les facultats o els mitjans de
comunicació, aquesta és majoritàriament present a les aules d’escoles i
instituts.

Paradoxalment, mentre els qui es
dediquen a la política educativa s’omplen de boca amb paraules com qualitat o
excel·lència, la pràctica diària i legal tendeix a menystenir el patrimoni
cultural que representen el conjunt de docents. Des d’una visió esbiaixada de
renovació pedagògica, i fixant-se més en excepcions que en les normes,
l’exposició oral, titllada de classe magistral, és contemplada amb sospites i
desconfiança. Els continguts i el tractament en profunditat de la informació
són tractats amb desdeny i suspicàcia per determinats “gurús” de la pedagogia.
Sovint l’ensalçament acrític de la pràctica i la caricaturització de l’”escola
activa” ha desposseït de sentit l’acció educativa i l’accent excessiu sobre els
procediments ens han fet oblidar que els continguts són la matèria primera del
pensament. En una conversa recent, un membre de Rosa Sensat reconeixia que en
les darreres dècades s’havia posat un èmfasi desproporcionat en el «com»
ensenyar, i ens havíem oblidat del «què» ensenyar, i sobretot en la finalitat
última del «per què» ensenyar, què és allò que pretenem fer amb l’educació.
Mentrestant, altres sectors aliens a l’educació i massa propers a l’economia
s’estan apropiant del debat educatiu, amb Bolonya i la LEC com a paradigma.

Un llibre recent del sociòleg
Richard Sennet reflexiona sobre el deteriorament del treball a occident. Com a
exemple inclou la degradació del sistema sanitari britànic, conegut per la seva
exemplaritat abans que Margaret Tatcher es dediqués a enderrocar l’estat del
benestar i fer que uns deshinibits milionaris fessin sortir de l’armari llur
insaciable cobdícia. Als metges de la sanitat pública britànica se’ls priva de
la seva autonomia, se’ls sotmet a una disciplina fordiana (pocs minuts per
pacient) i se’ls fa perdre inútilment el temps en inacabables protocols, tasques
burocràtiques i avaluacions absurdes que catalitzen en una desmoralització
creixent del col·lectiu. El model aplicat a la sanitat també es va imposar a
l’educació britànica, sotmesa a pressions creixents i ordres contradictòries
per part d’unes autoritats educatives cada vegada més extenses i desdibuixades,
alhora que autoritàries. El resultat: una davallada en les vocacions mèdiques i
docents, una fugida creixent dels més ben preparats vers altres àmbits
laborals. Una importació preocupant de metges i docents d’altres espais
geogràfics i culturals.

Una anècdota viscuda en un curs
de l’Oficina Educativa Europea realitzat a Bèlgica il·lustra molt bé aquest
procés. Les reformes blairistes instaurades a Anglaterra havien propiciat
l’aparició d’un professorat acrític, submís i diligent davant les ordres dels
superiors, dedicats a aplicar sense discussió les ocurrències dels dirigents
polítics i agobiats per les feines inútils a les quals els sotmetien. Això sí,
disposaven d’allò que convencionalment es considera una bona presència i una
correcció continguda en un anglès estandar, a la manera, com caricaturitzava
Woody Allen, d’articular els mots sense moure els llavis. En una conversa amb
un grup de docents, una mestra de Shefield em va assenyalar un docent vestit i
pentinat d’una manera aliena als estàndars dels mestres anglesos, i que
semblava allunyat espiritualment dels seus col·legues. Com una confidència, se
sorprengué que aquell home, amb una alta qualificació universitària (per
exercir en un centre britànic haver passat per la universitat no sempre és un
requisit) i àmplies habilitats, que podia dedicar-se a qualsevol altra feina
més ben pagada i considerada, continués treballant a l’escola per vocació.

Les reformes educatives, els
discursos crítics amb l’escola emesos per l’administració, l’obsessió per
maltractar l’escola pública i els seus docents per part de determinats mitjans
potser busquen això. Que la norma de docents qualificats i professionals que
tenim avui a les escoles i instituts del país esdevingui una excepció. Ja
trobem símptomes preocupants. En conec alguns casos de professors catalans que
han estat contractats a Oxford, o a les emergents universitats asiàtiques i
americanes. O escriptors i historiadors que han fet el pas de la professionalització.
O altres que pensen muntar empreses educatives. D’això, tècnicament se’n diu
descapitalització, i comporta el risc de no saber atreure els millors a la
docència. La degradació de les condicions laborals i el continuat qüestionament
del seu paper i qualitats no contribueix precisament a anar en aquesta
direcció. La LEC i Bolonya busquen ciutadans dòcils, i per a això cal eliminar
la independència i l’autonomia dels docents de pensar per compte propi i fer
pensar. Malgrat les dificultats quotidianes i l’escàs ajut de l’administració,
tenim un professorat que és un luxe, amb una mitjana de qualificació
professional que supera de llarg l’europea. Malgrat el que ens vulguin fer
creure, no sabem el que tenim.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!