Espai de Dissidència

“No puc respirar”. Aquesta frase podria servir per resumir l’estat anímic actual a escoles i instituts. La sensació d’ofec persistent no és només a causa de les mascaretes que han caracteritzat els dos darrers cursos, sinó del constant bombardeig d’iniciatives sorgides des del Departament d’Educació en general, i la Secretaria de Transformació en particular, que han posat al límit la generosa capacitat de resistència psicològica dels docents.

Primer, el desmantellament de la immersió lingüística, explicat de manera prou eufemística –i traspassant la responsabilitat jurídica als centres, i en especial, les seves direccions–  en textos complexos i silencis sorollosos. A continuació, per dissimular la impotència davant l’evident degradació de la llengua a les aules, l’exigència d’un C2 de català a mestres i professors –que ja veurem com es materialitza– i que representa un acte de desautorització dels docents davant l’opinió pública. Que no té responsabilitat, el Departament, d’assegurar-se un bon nivell de català? Per què ara i no abans?

Després ha vingut el despropòsit del currículum, en què veiem que, del 55% del que correspon a la Generalitat, es deixa un 20% al lliure albir dels centres (fins i tot amb la possibilitat de fer experiments que han demostrat les seves limitacions o, com els àmbits, que han desfermat una guerra al País Valencià) i que a la pràctica representa una jibarització de les humanitats o la tecnologia, un culte religiós a unes competències que els propis experts són incapaços de definir, i que recorden molt al misteri de la Santíssima Trinitat. Durant el curs, hem hagut de sentir multitud de jaculatòries sobre educació emocional dels infants i adolescents, tot propiciant un discurs i unes pràctiques que psicòlegs i sociòlegs com Eva Illouz i Edgar Cabanas defineixen com a “Happycràcia”, una mena de culte budista a la felicitat que amaga una teologia de la resignació davant les injustícies estructurals que es trobaran els nostres alumnes.

Mentrestant, projectes, més projectes, formacions, auditories, programes digitals o l’enèsima invenció del suposat expert de luxe, propicien un munt d’hores i tasques d’utilitat dubtosa que roben a la imprescindible reflexió personal i col·lectiva del professorat, el seu temps lliure, la possibilitat de preparar correctament les classes, o simplement, treballar amb els alumnes, que semblen sobrar en totes aquestes magallufes fàtues.

Finalment, i per acabar-ho d’adobar, una proposta de calendari que, més enllà d’hipotètiques bondats, és percebut com una agressió, un qüestionament populista de l’estatus docent, un insult a la intel·ligència, un deteriorament objectiu de les condicions laborals, i una invitació a no preparar res del nou curs. Al cap i a la fi, tot el conjunt de transformacions educatives tenen poc a veure amb el que succeeix a l’aula i sí amb una voluntat deliberada de desmantellar la professió docent.

El canvi de calendari, més enllà d’hipotètiques bondats, és percebut com una agressió i un qüestionament populista de l’estatus docent. Al cap i a la fi, tot el conjunt de transformacions educatives tenen poc a veure amb el que succeeix a l’aula

“No puc respirar”. Aquesta és la sensació que ens deixa el caos generat per un munt d’iniciatives que sorgeixen a cada instant i per diversos fronts. Si féssim cas de les reflexions mil·lenàries de Sun Tzu, al seu Art de la Guerra, el Departament considera els docents com a enemics, perquè, com explicava el pensador i estratega xinès, cal mantenir-los constantment ocupats, fent-los moure d’un lloc a l’altre, creant incendis al seu voltant, per tal de desgastar les seves forces i la seva moral. No deixar-los respirar, en resum. Tanmateix, potser caldria recórrer a Naomi Klein i la seva Doctrina del Xoc, quan la pensadora canadenca exposa que les elits globals imposen agressions gratuïtes, reiterades, disperses, per sorpresa, inesperadament, sense deixar respirar, per evitar que la societat civil, sense una visió global del que passa, estigui tan afeblida per impedir qualsevol resposta.

I el que més imposa aquesta idea del “No puc respirar” es troba actualment a una de les secretaries més nocives de l’organigrama del Departament. La Secretaria de Transformació Educativa. Els seus responsables, juntament amb el conseller, juguen amb la idea de “fer un sacseig” a l’educació del país, cosa que coincideix sospitosament amb el que demana la Fundació Bofill fa anys. Afirmacions com aquestes, en comunicació, s’entenen com a una desautorització completa a un sistema educatiu que està molt per sobre de la qualitat de la societat i la sociologia a la qual serveix, i resulta altament productiva en relació amb la carència endèmica de recursos, sobretot si ens atenem a les pròpies estadístiques que fa aquest think tank neoliberal. De fet, no està de més recordar que, segons reconeix la Bofill en un dels seus darrers butlletins, la taxa de graduació a l’ESO ha passat del 71,5% l’any 2000 al 89% el 2019 (un dels progressos més ràpids dels països que conformen l’OCDE), mentre que la taxa d’abandonament prematur ha baixat de 29,7% al 19% per al mateix període.

Anem en la bona direcció… aleshores, perquè tanta obsessió per no deixar respirar el professorat? Per respondre a aquesta pregunta, tenint en compte l’escassa lògica d’una transformació, probablement tocarà creure en teories que no són conspiratòries, sinó que estan basades en el que s’ha esdevingut a altres països que han assistit al deteriorament dels seus sistemes educatius en base a voler transformar-ho tot per capgirar el sentit final de l’educació. Educar per adquirir coneixements útils per a una societat democràtica i per esborrar les diferències d’origen en base a un background comú? O educació per posar el sistema educatiu al servei d’un sistema productiu que selecciona els seus futurs treballadors d’origen, mantenint una atomització del sistema, generant confusió i propiciant una mena de boira mental estèril?

En qualsevol cas, si hi ha alguna cosa que ara mateix suposaria un benefici a l’educació del nostre país seria desmantellar la secretaria general de transformació i substituir-la per una secretaria d’estabilitat educativa. Perquè si hi ha quelcom que necessita la nostra educació, sobretot després de dos anys d’excepció, és tranquil·litat, anar a poc a poc, consolidar estructures, donar temps als docents per reflexionar i respirar. Mantenir un període sense grans canvis ni revolucions, i permetre que sigui el propi sistema el que evolucioni d’acord amb el que fa la pròpia societat. És el que passa, per exemple, als països nòrdics o a la Mittel Europa, amb sistemes educatius estables que van modificant aquelles disfuncions que mostra el pas del temps o aquelles actualitzacions que, periòdicament, requereix el sistema. No necessitem cap sacseig, cap sorpresa, cap idea de bomber, cap iniciativa brillant que trenqui els consensos tan difícils d’assolir.

Si hi ha quelcom que necessita la nostra educació, després de dos anys d’excepció, és tranquil·litat. Caldria substituir la secretaria general de transformació per una secretaria d’estabilitat educativa

En aquest sentit, la iniciativa del conseller de transformar el calendari escolar al més pur estil thatcherià, per imposició, sense diàleg, buscant la confrontació amb els agents socials, n’és un exponent de mala praxi. Ofereix una lliçó pèssima del que és una mala política, perquè la seva iniciativa comença per menystenir organismes de gran autoritat com el Consell Escolar de Catalunya o bandejar la negociació col·lectiva, la qual, no oblidem, és una eina imprescindible de tota democràcia. Podria concedir el dubte sobre la bondat del canvi. Tanmateix, les millors idees queden desautoritzades si no hi ha un consens al darrere. Un canvi de calendari consensuat per la comunitat educativa és un d’aquests canvis assimilats, sòlids i estables. Un canvi per imposició genera fragilitat, incertesa, irritació i un ressentiment que hipoteca el futur. La paradoxa és que la comunitat educativa és prou madura per dialogar i arribar a acords on tothom cedeixi alguna cosa, com el mateix Consell ha demostrat en reiterades ocasions, i com en la majoria de centres educatius succeeix de manera quotidiana.

Tirar bombes de fragmentació, en nom de la transformació educativa és especialment insultant entre els docents que no poden respirar quan, durant la pandèmia, els agents socials, a diferència d’altres països, van defensar la presencialitat als centres. Contràriament al que afirma, amb voluntat propagandística, el conseller, la majoria sindical no va demanar tancar escoles quan els riscos eren elevats. La pandèmia, sens dubte, el moment més difícil de la història educativa d’aquest país des que la Generalitat té la competència de les escoles, va implicar un sobreesforç i un sobrerisc de la professió docent, que es va contagiar tres vegades més que la població general, i que sense tenir xifres encara, ha implicat desenes de morts del professorat, potser centenars, un preu que ha pagat un col·lectiu que aquests dies s’ha sentit profundament insultat. I ofegat.

Nota: Article publicat aquest dijous a El Diari de l’Educació

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!