Espai de Dissidència
La Bitàcola de Xavier Diez
Divendres, la meva filla em va explicar que la seva amiga S., amb qui ha compartit classe des de P-5, ja porta mocador al cap. “Als dotze anys s’ha de portar”, era l’argument exhibit per justificar una peça, que reconeix, es treu a la que pot. “És el que diue a la mesquita”, reforça la justificació en veure la cara d’incredulitat. No amaga la sensació d’incomoditat, perquè en el cercle de les relacions amb gent del país, aquest gest de suposada voluntarietat, crea un cordó sanitari que l’allunya inexorablement de la relació amb els seus semblants (és a dir, les criatures de la seva edat, els companys d’institut, la botiguera del carrer,…) per recloure-la al gueto. Pel que anava explicant mesos enrere, ja es veia venir…
Ahir, la meva sogra, que viu al Baix Llobregat, em va explicar que la veïna de l’àtic està reclosa a casa sense sortir mai. Tret que el seu marit barbut l’acompanyi al carrer. Bé, és una manera de dir-ho, perquè la variant de Nicab, o roba que la tapa de dalt a baix, impedeix un contacte directe amb el fi vent humit de tardor. La sogra va reflexionar millor que qualsevol analista sociològic. “Això ha de ser pitjor que ser a la presó, perquè almenys allà pots tenir contacte amb la gent”.
Fóra fàcil extreure conclusions sobre els mals de la religió. No penso caure en el parany. No es tracta d’una qüestió de fe o creences. Es tracta d’una simple qüestió de reinvenció de la identitat. D’inseguretat patològica, de reacció de la pitjor espècie. No es tracta de cap xoc de cultures, sinó de l’antagonisme entre civilització i barbàrie, il·lustració i medievalisme. Això ho percep moltíssima gent que viu a les mateixes escales que els pisos-presó, o d’instituts on un canvi d’immam suposa una indumentària restrictiva. El problema és que una absència de reflexió del que realment succeeix pot deflagrar com la pitjor de les xenofòbies (de fet, bona part dels niqabs amaguen converses catalanes embogides per amor).
No, es tracta senzillament de dir ben clar i ben fort que això no només va en contra de la llei, sinó, i fonamentalment, contra la dignitat dels individus. Les esquerres estan en fallida perquè no han volgut veure que allà on interpreten cultura, es tracta, ras i curt, d’infàmia. Disfressada de religió, tanmateix, infàmia pura i dura. I ho hem de dir tots, abans que els Anglada o els Albiol acabin fent-se seus tots els barris més durs del nostre país
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Pel vaig veien, mentre no hi ha un clergue islàmic la gent es va integrant. Quant apareix, en molts cassos es talla aquesta integració i es produeix l’aillament.
Jo vaig coneixer la mare d’un company d’escola dels meus fills que vivia al barri, on no hi massa musulmants. Vestia a l’occidental i el tracte que hi tenia amb ella era igual o mes gran que amb altres mares. Fin i tot, quant ens veiem després d’un periode llarg de tems, intercanvivem petons d’amistat com amb altres mares. Va ser canviar del barri a un amb força inmigració i ja va canviar el vestuari, duia mocador etc. Com dius es va establir una barrera amb el missatge: “vestim diferents perquè som diferents”.
I aquest clergues, tenen papers?