Anàlisi apressada de les eleccions. Resultats més difícils de comprendre, tret que es llegeixi des de l’interès particular. Si em pregunten la meva impressió en format reduït, podria contestar que una majoria significativa de la població demana independència sense retallades. Si em demanen una de més elaborada… Mas féu una pregunt simple al poble de Catalunya, i aquest ha donat una de complexa.
És obvi que a Mas li ha fallat el guió. Tanmateix, el principal error ha estat la seva presentació messiànica. Els catalans som una colla de descreguts, i no tolerem la il·luminació. Ara bé, se li ha concedit un nombre de vots suficient perquè emprengui la seva iniciativa, amb una cura de molèstia i humiltat. Mas continua essent el president, encara que reduït a la condició d’un català més. En segon lloc, el punt que ha perdudicat, en major mesura, el vot a CiU no han estat les clavegueres de l’estat, sinó, i molt probablement la vaga del 14-N i les lluites socials al carrer (especialment les de la PAH), car han posat en evidència que una majoria de catalans no semblen disposats a una independència amb un model econòmic de capitalisme impietós.
Qui millor se n’ha sortit d’aquesta ha estat l’Oriol Junqueras, qui potser ha sabut modelar millor el discurs i transmetre credibilitat. Tot plegat, una paradoxa, perquè ERC encara no ha estat capaç de modelar un discurs coherent i prou atractiu, tanmateix és una evidència que el vot nacionalista ha anat a parar a uns republicans que han sabut administrar bé les seves paraules com els seus silencis. En termes futbolístics, Junqueras és com Puyol; un defensa extremadament hàbil i net, que sap treure la pilota magistral i amb seguretat, i que de tant en tant, marca gols decisius de cap. Ara n’acaba de fer un a la sortida d’un còrner, i és obvi que condicionarà la política i qui sap si el procés cap a Ítaca. Si més no, sembla el remer més en forma.
També l’increment de vots d’ICV, com sobretot, l’entrada de les CUP indiquen que el carrer vol un canvi, tot i que no deixar-lo en mans d’una convergència ideològicament menys plural i permeable que durant l’època de Pujol. Especialment interessant ha estat aquest darrer, receptacle de vot nou i catalitzador del malestar popular respecte unes retallades asimètriques.
Entre el PP i C’s es viu la nit d’ahir com una victòria. Tanmateix, l’única constatació ha estat que han salvat els mobles, és que representen, plegats, un 20% dels vots dels catalans. Temien ésser escombrats, i no ho han estat. Tanmateix, això no és una victòria, ni tan sols defensiva, és un missatge resistencialista, que no aporta res, ni a Catalunya, ni a Espanya.
Menció a part, el PSC. Els pitjors resultats de la seva història sí que són una victòria defensiva. Potser han demostrat tocar fons, perquè en el fons, el seu 14,4% representa el vot del PSOE, i una minoria de vot fidel dels socialistes catalans. Tanmateix, no crec que sigui per estar contents en el seu camí cap a la irrellevància, Catalunya, també a Espanya.
Torno a la meva conclusió inicial. Els catalans demanen, potser sense histèria ni grans paraules, la independència, encara que també una independència en un estat propi socialdemòcrata, no neoliberal. La qüestió és, serem capaços de posar-nos d’acord?