Espai de Dissidència
La Bitàcola de Xavier Diez
Albert Camus afirmà un cop que “tot el que he après a la vida, ho he fet en un camp de futbol”. L’escriptor pied-noir, d’orígens familiars menorquins, tenia una gran capacitat per llegir l’ànima profunda de la condició humana. I certament, jo que també hi he jugat a aquest esport, potser podria afegir que “tot el que sé de literatura, ho he aprés perseguint pilotes”.
Em ve aquesta íntima reflexió després d’obvervar un personatge tan shakespirià com el portuguès José Mourinho. No fóra difícil endevinar en ell els estralls causats per la seva pròpia personalitat. Com he vist en tantes altres persones, com en alguns dels alumnes que he tingut, sovint percebo aquesta capacitat d’esdevenir una víctima d’un mateix.
Ara bé, la seva irada identitat no amaga també el fracàs col·lectiu d’un projecte i un tarannà que podríem qualificar del “capitalisme del pelotazo”.
Ahir, content que el Barça guanyés la lliga, no puc estar-me de sentir-me íntimament contrariat. Mentre ningú no surt al carrer pel cop d’estat a càmara lenta que estem visquent (crisi, retallades, desocupació,…) a ningú no li fa res celebrar el teatre d’actors milionaris. Tanmateix, pocs reflexionen que el gran derrotat, el Madrid de Mourinho expressa tot un sentit d’immoralitat que esquitxa a qualsevol altre equip.
Mourinho cobra 10 milions d’euros nets per temporada. Cristiano Ronaldo, 13. Kaká, 9. En una època on Espanya s’esforça per arribar als cinc milions d’aturats, on els nivells de vida estan caient dramàticament, el fracàs del Madrid ens hauria de fer reflexionar (i encara que hagués guanyat, també) Què són 10 milions d’euros anuals? Fonamentalment, 4.000 infermeres als hospitals públics. I amb els sous astronòmics que es paguen a la galàxia Madrid, n’hi ha per contractar 40.000 mestres. Amb les exorbitants remuneracions de la lliga espanyola, més de 200.000 persones treballant en l’estat del benestar.
Mourinho representa la metàfora de la malversació de recursos. Ja va sent hora que algú es plantegi establir un sou màxim (per exemple, 100.000 euros anuals, una xifra prou respectable), mitjançant una expansió impositiva a les rendes super-altes. Algú objectarà que, d’aquesta manera, ens marxarà molta gent. Doncs que se’n vagi! Aquí no fa cap falta. Els diners, al cap i a la fi, tampoc no atorguen títols. (tret que siguin nobiliaris)
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
En una empresa un pot gastar-se un munt de diners en una inversió que pensi que li donarà més rendiment que el capital invertit. No són diners gastats perquè sí.
Vull dir que un empresari comprarà una maquinària nova que li costarà una milionada si pensa que li proporcionarà un millor rendiment i li farà augmentar les vendes fins a cobrir i superar els diners que s’ha gastat. La inversió haurà valgut la pena.
En el cas del futbol un club pot gastar-se una milionada en un jugador si pensa que li farà guanyar més diners.
El que algú ens hauria d’explicar és com pot ser que la venda de samarretes, clauers, drets televisius i coses d’aquestes d’un equip que no guanya gaire tornejos poc cobrir la inversió. Encara més, caldria saber d’on han sortit els diners inicials per a fer la primera compra. Del club no pot ser, i malgrat que el Sr- Florentino sigui dels empresaris més rics de l’estat espanyol és dificil de creure que la seva empresa constructora li permeti aquestes alegries en aquesta època tan dificil per al sector (En un post que no he trobat vaig publicar el balanç d’ACS on es veia que el ressultat de l’exercici no cobriria la despesa que va fer el Reial Madrid).