Avui, cap d’any, apareix el meu article, Missatges Contradictoris, a El Punt
Entre els historiadors, els testimonis orals i escrits tenen un valor relatiu. El que de debò importa són els fets, i com aquests sovint contrasten amb les intencions declarades. El millor discurs sovint acaba en pirotècnia dialèctica quan el que es pretenia resultava ser el contrari del que es confessava. Els missatges contradictoris formen part del soroll mediàtic imprescindible per confondre la ciutadania, i així el poder actui subtilment per assolir els seus objectius. Això no és nou, ja Maquiavel al segle XVI va elaborar receptes per manipular l’opinió pública o Sun Tzu, fa més de dos mil anys, considerava l’ús d’informació i propaganda com una de les armes més podersoses de “l’art de la guerra”. Fet curiós, i contrastant amb els currículums actuals, l’estudi d’aquests clàssics és lectura obligatòria a les principals escoles de negocis, i presents a gabinets de comunicació de corporacions de governs i corporacions amb la missió de desorientar l’individu afectat per tal que aquest accepti l’inacceptable.
En l’actualitat, la confusió a partir de missatges contradictoris, és una constant. Diverses notícies alerten la ciutadania i planten la llavor de la por per fer vulnerables individus i col·lectius, i neutralitzar qualsevol resistència. Avui i aquí no és difícil trobar exemples. La qüestió educativa és un cas de contaminació mediàtica amb intencions perverses. D’una banda, es parla de pressumpta manca de qualitat del sistema, i de l’altra, s’implanta una sisena hora que tots els informes consideren catastròfica per a la dinàmica del centre. O s’imita en les formes i els continguts el model educatiu laborista, quan el que s’ha esdevingut després d’una dècada de les mateixes mesures que el conseller Maragall vol implantar, ha estat un desastre i ha fet naufragar l’escola pública anglesa. Es considera la municipalització educativa com un progrés, quan un dels primers llocs a implantar-se va ser al Xile de Pinochet, amb la clara intenció de serrar el cable de l’ascensor social que representava la institució. “Qui prodest?” Un conjunt de filials de grans corporacions estan esperant aquesta desregulació de l’ensenyament públic per entrar a sac a les nostres escoles i fer negoci de l’educació dels nostres fills. Com ja està passant amb la sanitat, per acceptar l’inacceptable, s’envien missatges alarmistes, i a continuació els representants dels interesos econòmics presenten els polítics com a salvadors.
Un altre capítol especialment significatiu, el podríem qualificar d’”hipocresia ecològica”. Atès el canvi climàtic i el límit de les reserves energètiques, es commina la ciutadania a l’estalvi i se la fa responsable. Tanmateix, els desplaçaments s’han multiplicat des de fa un parell de dècades perquè l’especulació immobiliària ha allunyat els espais de treball, oci i residència. A la vegada, amb intencions comercials, els cavalls dels automòbils no han deixat de disparar-se inútilment. En aquestes circumstàncies, el paper del treballador o usuari del transport públic o privat no pot comparar-se a la d’aquell qui s’ha lucrat amb una mobilitat desbocada. És clar, que per a una ciutat més sostenible ecològicament, potser caldria foragitar el mercat del dret a l’habitatge, i així evitar que els desplaçaments provoquin contaminació global i hipotequin el temps lliure dels assalariats.
Malgrat que els darrers anys no han estat excepcionalment secs, les reserves d’aigua han davallat d’una manera alarmant. Es demana als individus responsabilitat en el consum. Tanmateix, si tenim en compte que a Espanya els camps de golf a Espanya han passat de 73, el 1980 a 340 el 2007 –i que cadascun consumeix l’equivalent a una ciutat de cent mil habitants- les mesures individuals són poc més que inútils. Malgrat els raonables missatges a la ciutadania, es considera els recursos naturals una mercaderia i el territori, com una colònia a explotar. Mentrestant, mentre que a Saragossa se celebrarà una Exposició Internacional el 2012 amb la nova cultura de l’aigua com a àmbit temàtic, un grup d’inversors planifica una mena de “Las Vegas” a pocs quilòmetres, als Monegros. És evident que els discursos benintencionats contrasten espectacularment amb les ambicions de multiplicar beneficis per instal·lar la seu de la màfia europea a prop de casa.
Paradoxalment, mai s’havia parlat tant de llibertat, i mai, en els darrers anys, se n’havien posat tants límits. Amb el pretext del terrorisme, es legalitza la tortura, amb l’eclosió de paradisos legals com Guantánamo, se segresten sospitosos amb impunitat, s’envaeixen estats sobirans, i, en versió local, es tanquen diaris, es prohibeixen partits i s’empresona gent pel delicte de “pertànyer a un entorn”. Mentrestant, la de l’Iraq deu ser la primera guerra on se saqueja per igual el país envaït com l’invasor. Amb les teories econòmiques neoliberals, a banda de la privatització total dels serveis públics del conquerit, les empreses multinacionals, a partir de subcontractacions, absorveixen els recursos públics dels conqueridors. Tot plegat, responent a una estratègia global que defineix a la perfecció Naomi Klein al seu darrer llibre. Una doctrina del “Shock” l’apropiació dels béns comuns per part dels poderosos, atiats pels ideòlegs neoliberals de l’Escola de Chicago, en crisis induïdes.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!