Espai de Dissidència
La Bitàcola de Xavier Diez
El passat desembre, la publicació de l’informe PIRL-TIMS (Estudi Internacional de progrés en comprensió lectora, matemàtiques i ciències) de l’IEA (l’equivalent dels PISA a primària) assenyalava uns nivells d’aprenentatge no massa prometedors per a l’alumnat de primària de l’estat, que es mantenia cap a la meitat de la taula classificatòria entre la cinquantena d’estats de l’OCDE participants (la posició catalana era lleugerament superior). Com sempre, les mateixes anàlisis fàcils a partir d’una apressada lectura de resultats, i escassa o nul·la reflexió. Com sempre, a mirar-se el melic dels problemes propis i escassa consciència dels diversos moviments, majoritàriament descendents, dels resultats educatius dels països occidentals.
Més enllà del discutible que tenen les avaluacions internacionals (realitzades sempre amb un determinat patró, i tenint en compte que l’OCDE, braç intel·lectual de l’empresariat internacional, cerca l’homogeneïtzació dels sistemes educatius occidentals), hi ha un fenomen repetit: l’estancament, i en alguns casos, reculada, dels resultats educatius dels infants de primària de la majoria de països europeus centrals. I arreu, també un altre fenomen pràcticament universal: polèmiques sobre el nivell dels nostres estudiants, dubtes sobre el nostre sistema educatiu, i prescripció compulsiva de receptes educatives sorgides des d’una fauna variada d’opinadors, mal fonamentada i des del desconeixement de l’àmbit escolar. Catalans i espanyols solen acabar tan descontents com belgues, alemanys, italians o francesos.
Qualsevol que tingui un mínim coneixement dels diversos sistemes educatius, o de qui hagi fet l’esforç de mirar-se els rigurosos estudis que es fan sobre el fracàs escolar (entre aquests, els millors són els del professor de la Universitat de La Laguna José Saturnino Martínez) veu que el principal factor responsable del nivell educatiu és el sociològic. L’escola, institució fonamentada en els valors, coneixements, pràctiques, i expectatives de les classes socials mitjanes altes, castiga, mitjançant el fracàs escolar, les classes baixes. I en el cas català, tenim un greu problema…
Marina Subirats ens ho deixa ben clar. En el seu monumental estudi sobre la regió metropolitana de Barcelona posa en evidència allò del qual gairebé ningú no en parla: la composició sociològica de l’àmbit estudiat assenyala que el 65% de la població és conformat per classes baixes o molt baixes. Únicament un 30% podria considerar-se, d’acord amb les premisses de la sociologia clàssica, com a classes mitjanes, mentre que el 4% superior, com a classe mitjana-alta i l’1% restant, com a elit. La composició social del nostre país és la que és i té la seva traducció en els resultats educatius, de la mateixa manera que, a nivell estatal, s’explica que allà on hi ha un percentatge més elevat d’estrats més baixos (Canàries o Andalusia), el fracàs és més elevat, i allà on hi ha major pes dels grups socials mitjans i menors desigualtats (País Basc o Navarra), el fenomen és inferior. A nivell internacional,tres quarts del mateix: allà on la classe mitjana és més sòlida, facin el que facin amb l’educació, els resultats són bons. Finlàndia, paradigma de la igualtat, és l’exemple més conegut.
De fet, al nostre país, l’experiència recent confirma aquesta norma. Els treballs de José Saturnino Martínez indicaven una tendència a la davallada pel que fa al fracàs, iniciada als anys setanta, fins que, cap a l’any 2000, s’arribà als nivells més baixos de la història, per sota del 20%. A partir d’aleshores, el model de bombolla especulativa, activitats d’escàs valor afegit, baixos salaris i importació massiva de treballadors immigrants, va disparar les desigualtats, i com a conseqüència, el fracàs. Mentrestant, la classe política jugava a tractar de canviar la realitat via reiterats i estèrils vaivens legislatius. En l’altre extrem, aquells països que progressen educativament, són aquells que protagonitzen polítiques redistributives, altrament dit “fer el contrari del que exigeix l’FMI”.
La millor política educativa, per tant, és aquella encaminada a corregir els desequilibris socials. Tanmateix, en el present s’està fent tot allò que contribueix a empitjorar el problema. La crisi, aquesta oportunitat per als rics de fer un cop d’estat econòmic a partir de la despossessió i explotació del 65% dels més pobres (i del 30% d’unes classes mitjanes erosionades i espantades) a fi de mantenir els privilegis del 5 % restant, s’expressen sota la fórmula de retallades. La desinversió en educació s’esdevé, doncs, una conseqüència d’aquest ordre que esdevé causa dels nivells intolerables de fracàs. Un fracàs, d’altra banda, que, entre el cinisme de les elits, és desitjat per qui remena les cireres (i els pressupostos). Al cap i a la fi, en educació, com en la sociologia del país, s’està fent allò que l’empresari Díaz Ferran, antic president d’una CEOE que no l’ha desautoritzat, va practicar a bastament: el buidatge dels serveis públics per trossejar-los, vendre’ls i acomiadar a fi de poder estafar a treballadors i clients. Fins quan haurem de parlar de fracàs escolar abans de solucionar els problemes reals? Al cap i a la fi, la comunitat educativa ens hauríem de concentrar a propiciar un repartiment equitatiu del que ens han robat l’1% de catalans i espanyols.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
des de les escoles públiques els mestres ens trenquem el cap per combatre el que el poder estableix i marca: comdemnar als pobres a ser més pobres. Ara, a més, cada vegada ens volen més pobres i amb menys capacitat de pensament i crítica. Quan parlem de desposeir-nos i desmantellar els serveis públics és justament el que expliques, ben adobadet amb el seu cinisme i capacitat de crear politica antisocial en benefici propi. Res nou sota el sol, moltes gràcies per ser clar i concís.
Toni Alvarez