Espai de Dissidència
La Bitàcola de Xavier Diez
La cascada de males notícies dels darrers mesos, els continus cops d’estat en aquesta mena de guerra de classes que estem patint (l’agressió dels rics contra tots nosaltres) m’havia impulsat a fer una cosa que mai havia sospitat que faria. Començar els diaris per la secció d’esports. No és que m’interessi molt, el futbol, l’atletisme o qualsevol altra cosa. Esvenia una necessitat d’enfrontar-me a la realitat d’una manera més suau, més relaxant. Examinar les fites (esportives i extraesportives) del Barça, mirar les petites dosis d’èpica dels diumenges, em convidaven a prendre el present amb més calma.
Tanmateix, aquests darrers dies, ni els colors blau i grana podien alleujar el meu malestar. La venda de la samarreta del Barça a la Qatar Fondation m’ha deixat moralment estabornit, emprenyat, indignat, aclaparat, profundament trist.
Què voleu que us digui. Els la Qatar Fondation representa un intent de netejar amb petrodòlars la sordidesa del feudalisme teocràtic. Els crims contra la humanitat, la barbàrie verda, la pornografia del despotisme oriental, el fàstic dels diners malguanyats, pitjor repartits. Em sento, simplement, humiliat.
Posats a triar, hagués preferit publicitat de la Camorra Napolitana. Almenys, els mafiosos són uns malparits amb codi d’honor. Tanmateix, Qatar és una teocràcia pedòfila, un règim feudal i esclavista. Malgrat que amb la seva fundació vulguin rentar-se la cara, els nous gestors del Barça han decidit tacar per sempre més la samarreta. Han escopit damunt la nostra bandera.
Ja ho he dit en més d’una ocasió. Laporta no és sant de la meva devoció. Tanmateix, i per capteniment i genialitat, no tinc altre remei que reconèixer la seva gran vàlua política. En un gest magistral, féu el contrari de tots els clubs europeus pagant per col·locar el nom de la Unicef al nostre club. Ho sé, tot i que no sóc gaire, de sensibloide, el dia que ho vaig saber, vaig patir una sobredosi d’orgull. “Aquest és el nostre equip, i aquest el nostre poble”, em deia a mi mateix, des del meu escepticisme intel·lectual. Avui, tot el contrari, veig com els mercaders del temple han prostituït les nostres il·lusions.
Si Zapatero va fent cops d’estat, acotant el cap cada cop que els mafiosos del món exigeixen sacrificis als ciutadans més desvalguts, Rossell ha fet el mateix amb els nostres sentiments. I els socis? Per què no munten una rebel·lió. Per què no eviten el sacrifici de la nostra identitat? Per què no impedeixen entrar a una junta directiva que hauria d’ésser jutjada pel delicte d’alta traïció?
Hi ha l’excusa dels diners… Si van tan mancats… per què no demanen una col·lecta? Per què no busquen fonts alternatives (que n’hi ha?)
Bàsicament, perquè la màfia teocràtica deu haver emprat els mateixos mètodes amb què ha aconseguit subornar l’esport mundial, i celebrar un mundial en la capital de la burla als drets humans.
Sisplau… un altre 19 de juliol!
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Quina demagogia, Crec que esta equivocat. Jo mateix vaig estar a Qatar en un viatge de negocis i em varen tractar de meravella. La seva capital es un exemple de modernitat i es respira un gran ambient de llibertats per fer negocis. No recordo que hi hagues cap problema amb les dones, ja que en tot cas no vaig veure moltes pel carrer. Em sembla molt bè que el Barcelona porti publicitat d’aquesta fundació. Està dedicada a la caritat, islàmica en aquest cas, al fi i a la postre. L’important es que els negocis facin prosperar un pais, no tant els drets de les persones. Tampoc es cregui que les elits catalanes som una ONG.