Espai de Dissidència

Ferran Aisa, Memoria libertaria, cultura y anarquismo, Calumnia, Ciutat de Mallorca, 2022, 269 pp. 

Parlar de Ferran Aisa és parlar d’un dels historiadors i escriptors anarquistes vius més prolífics i interessants. Amb la seva condició teòrica d’autodidacta, encara que amb les seves formes acadèmiques i rigorosos, al més pur estil d’uns historiadors militants dedicats i constants a la cultura, encara que també poeta, periodista, agitador cultural i moltes altres coses més, es mereix un reconeixement col·lectiu molt més enllà de l’estricte món llibertari. 

Com que Aisa porta ja més de quatre dècades de trajectòria, i com que a més, és un home inquiet, d’una curiositat insaciable i que no es conforma amb especialitzar-se en coses concretes, ja tocaa que una editorial agosarada com Calumnia li publiquès un conjunt d’articles i assaigs que ens permetessin espigolar entre l’ample camp i radi d’acció que ha explorat aquest poeta (no només com a activitat, sinó com a concepte) del Raval. 

Una de les característiques destacades de Ferran Aisa, que ja portava més de dues dècades publicant coses abans que fos conegut per haver obtingut el Premi Ciutat de Barcelona l’any 2000 per la seva monumental història de l’Ateneu Enciclopèdic Cultural, és la seva vocació pedagògica. Al llarg dels vint-i-sis articles recopilats, hi ha una alta divulgació sobre diverses qüestions que poden resultar fascinants per a aquells que desconeixen el ric llegat ideològic i cultural del món llibertari (que és la majoria del públic d’aquest país tan desmemoriat). Això vol dir recordar figures rellevants de la història col·lectiva com Salvador Seguí, Salvador Puig Antich, Jules Vallès, Joan Puig Elias i tants d’altres, com recordar l’obra cultural del món llibertari fins a la contracultura de la Catalunya de la dècada de 1970, l’escola moderna i els projectes pedagògics, les editorials o la vaga de la canadenca, 

La major part són articles ja publicats, majoritàriament a la premsa militant, tot i que també en queden alguns de l’època en què Aisa va ser assidu de les planes culturals de l’Avui. Una premsa llibertària de molt més rigor del que creu la desinformada societat del país. S’entén aquesta obsessió per la memòria perquè, efectivament l’amnèsia sobre la qual s’ha construït el nostre present ha implicat la renúncia als tresors amagats del nostre passat. És com si ens haguessin robat una herència que ens corresponia, un gran casalot, si bé amb les seves esquerdes i necessitat de reformes, digne de ser recuperat en el present.  

Llegir a en Ferran Aisa és sempre un plaer –amb el seu estil tranquil i poètic, clar i relaxat–. I recuperar els seus articles sembla una excel·lent iniciativa per part dels seus editors. 

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!