Espai de Dissidència

Avui se celebrava a Girona la segona Marxa per la Dignitat. L’any passat, sota una atmosfera gèlida, un miler de persones de la majoria d’entitats de la ciutat van protagonitzar una mena de desfilada del ressentiment contra les polítiques destructives de drets i llibertats impulsades pels governs de Madrid, Barcelona i Brussel•les. Avui hem disposat d’una versió corregida i augmentada. I complementada per altres marxes esdevingudes en els darrers mesos, d’aturats, d’afectats per les retallades en educació o sanitat, contra la destructiva reforma laboral, de persones sense sostre, de gent pràcticament sense esperança.
Això de les marxes té importants components històrics. Fou una constant al llarg dels anys trenta, especialment als Estats Units. Esdevenia un intent de conscienciar l’opinió pública. Aquí potser no va tenir tanta repercussió perquè l’opinió pública ha importat un rave per a les classes dirigents autòctones. Més quan no hi ha premsa independent del poder econòmic. Aquí, històricament l’acció directa, la revolta, era l’única via per fer canviar el poder. D’aquí la nostra història de violència.

Tot i així, recordo una marxa, no pas històrica, sinó fílmica, a la pel•lícula Aurora de esperanza, filmada durant la Barcelona revolucionària, en què una marxa d’aturats culminava en una revolució a la recerca d’una dignitat, sovint escenificada damunt els cops de puny a burgesos arrogants.

Amb tot això vull destacar la indiferència social respecte dels grans drames i injustícies presents, i que només són superables mitjançant mesures radicals d’expropiació de les grans fortunes i un règim democràtic que impliqui eradicar bona part de la llibertat econòmica i la imposició de polítiques dràstiques de repartiment. Els mitjans és difícil que facin gran esment, més enllà d’elevar-les a la categoria d’anècdotes. És la millor manera de tapar-se els ulls enfront la realitat. De mirar cap a una altra banda. D’entestar-se a no entendre que el principal problema que tenim en aquest país és l’extrema desigualtat, i la seva conseqüència, la pobresa.

M’agraden les marxes. En certa mesura indica que hi ha persones que volen anar vers algun lloc. Tinc l’esperança que sovint es pugui arribar lluny, fins i tot impliqui canvis transcendents. Com a historiador, m’agrada molt especialment la que van protagonitzar dones i criatures que arribaren a Versalles el 1789. Aquella dona frívola que va negar que l’absència de pa fos un problema i que recomanà als pobres que mengessin brioix. I que al cap de poc temps, no entenia ben bé per què enfilava les escales del cadafal on havia de passar comptes enfronta la insensibilitat de tot un sistema.