Espai de Dissidència
La Bitàcola de Xavier Diez
Aquesta és una rèplica a l’article publicat pel periodista Alfons Quintà, al Diari de Girona el dimarts passat.
Avui surt publicat el meu article al mateix diari.
XAVIER DÍEZ fou al segle XVIII a Baviera quan es constituí la secta dels Illuminati. Les seves intencions eren lloables, la creació d’una societat internacionalista, igualitària i harmònica. Els seus mitjans, radicalment destructius: abolició de la propietat, prohibició de la religió, eliminació de la família, assassinat dels governants. La tradició fou heretada pels nihilistes russos, partidaris de destruir implacablement allò que consideraven obsolet, sense recances per a la justificació moral de la violència, i sense forces per construir unes utopies massa pròximes al que esdevindrà, entrat el segle XX, el totalitarisme.
La creença cega que els mecanismes de mercat i l’aplicació de gestió empresarial en la totalitat dels àmbits públics i privats és el que caracteritza persones d’influència pública com el conseller Maragall, la presidenta Aguirre o el periodista Alfons Quintà. Tots tres són personatges a qui no els manca talent, intel·ligència o coratge. Tanmateix el seu entusiasme i profunda convicció d’estar en possessió exclusiva de la veritat els fa vulnerables a llurs pulsions més primàries. La cega creença en la seva superioritat moral, l’íntima convicció d’il·luminats els fa incórrer en una passió destructiva, amb el perill de caure en allò que Hannah Arendt analitzà com a “banalització del mal”.
Certament, molts ministres francesos volgueren dinamitar l’escola pública convençuts de la possessió indiscutible de la raó, i pensaven que l’aplicació de les seves mesures implicarien automàticament l’ascensió a l’Olimp de l’excel·lència. Els docents, gent pragmàtica per necessitat, car cada dia són avaluats per la realitat dels seus alumnes, es resistien a ésser exterminats en nom de presumptes principis superiors. I algunes “grans promeses” com les esmentades pel senyor Quintà, no van tenir com a oponents els sindicats, sinó que foren víctimes de la seva pròpia personalitat obsessiva. Ja assenyalà Bismark que “la política és l’art del possible”, i Allègre o de Robien pretenien dinamitar els pilars de la República tot exercint de revolucionaris des del consell de ministres. I … ja se sap com solen acabar els “genis incompresos”.
Tots els qui fem articles tenim la temptació de fer servir dades de manera poc curosa. Poques definicions són tan flexibles i espúries com “fracàs escolar” o “analfabetisme funcional”. Tanmateix, si Quintà emprés literatura acadèmica que sobre aquesta qüestió publiquen les universitats veuria que els percentatges que cita (25 i 29%) esgarrapats probablement d’algun tertulià, no és més que pura demagògia. Tret del període 2002-2009, i a causa de les darreres “innovacions educatives” i el col·lapse produït per l’allau immigratòria, els nivells educatius catalans no han parat de millorar des que a finals dels setanta es democratitzaren els centres i s’expandí la xarxa pública (amb índexs de fracàs real que en l’actualitat no ultrapassen el 15-17%).
Preocupa veure determinades obsessions amb USTEC·STEs “la ultraesquerra de la ultraesquerra”, segons Quintà, i la fixació malaltissa per la professora Rosa Cañadell, que no és cap dirigent, sinó que fa de portaveu de les desenes de milers de docents dels més variats colors polítics, concepcions ideològiques i maneres de ser que li donen suport. A continuació desqualifica amb el manit terme “corporativisme”, que hauríem d’interpretar com la resistència a acceptar que algú il·luminat decideixi perpetrar la seva utopia liberal, al professorat. Quintà i alguns altres columnistes semblen sospirar per països sense sindicats, funcionaris, escoles públiques o Roses Cañadell, de l’estil, per exemple Somàlia o Afganistan. La seva animadversió pels serveis públics semblen fruit, sobretot, d’un fet impropi de qualsevol articulista brillant; els prejudicis pels docents. És clar que carregar contra els mestres dels nostres fills (i de pas TV3, els bombers, els Mossos d’Esquadra, i encara que no l’esmenta, l’Antoni Bassas) no seria ben entès per la ciutadania, perquè com indica un exitós anunci, la gent no és tonta i sap que el benestar col·lectiu depèn de la tasca desinteressada i l’actitud ètica d’aquests professionals. És per això que opta per atacar unes institucions; els sindicats en general i la incontrolable USTEC en particular, en la línia del que promouen els enemics de la llibertat, la igualtat i la solidaritat. Els “sindicats” tenen actuacions no sempre exemplars, sovint cometen errors i poden no tenir raó. Tanmateix, carregar contra tot aquell que no canta les excel·lències de la nova religió practicada pel trio que encapçala l’article, és tan ridícul com culpar del mal temps als meteoròlegs. Si USTEC trona és perquè a les escoles del país hi ha un diluvi d’indignació contra les ocurrències d’alguns Illuminati.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
No seràs pas tu també un iluminati??
Ja m’agradaria que els sindicats d’ensenyament o de qualsevol servei públic, avantpossessin la millora del servei públic corresponent a les reivindicacions corporativistes o si el terme es pejoratiu usem les reivindicacions dels funcionaris en qüestió, però això saps perfectament que no és així: Si que de tant en tant es camufla alguna reivindicació de millora del servei públic dins la llista de reivindicacions de les condicions laborals pures i dures (treure la jornada intensiva del juny). Fins a cert punt ho trobo normal i tot, pq els sindicats es financien amb les quotes dels seus afiliats i de tant en tant hi ha elecions….