Nota: Article publicat avui al suplement l’Aula, del Diari de Girona
S’inicia un nou curs
i, a la manera d’assignatures pendents, tornen a aflorar vells i nous conflictes
irressolts. Tertulians mediàtics, des del desconeixement, tornen a a publicar
llibres sobre educació. Alguns mitjans, des de les crítiques al pressumptament
perllongat període de descans acadèmic, tornen a reivindicar el paper
assistencial de l’escola. I des de la política, es busquen rèdits electorals a
projectes, anuncis o comentaris per absurds que siguin. Mentrestant, experts de
tot pelatge, tractaran d’atribuir per igual a famílies i professorat el
pressumpte mal estat de l’educació del país.
Amb l’educació,
succeeix quelcom de semblant que amb la crisi. Al llarg d’uns anys de creixement
desenfrenat i beneficiaris limitats, descobrim que som allà on èrem. Hom pensava
que formàvem part del món desenvolupat, i descobrim que arrosseguem velles
carències. Les famílies s’han esforçat tant com han pogut en l’educació dels
fills, tot i això, moltes no arriben per les insuportables pressions laborals,
horaris impossibles o el desconcert derivat dels canvis socials. El professorat
ha intentat fer el millor que sap la seva feina. Tanmateix, la seva aula ha
reflectit la desestructuració general que impliquen les transformacions dels
darrers anys; descomposició familiar, pressió consumista, dissolució de valors
ètics, i la desorientació provocada per l’erràtica política d’uns legisladors
més pendents d’enquestes electorals i influents grups de pressió, que d’escoles
i instituts.
Tot plegat, malgrat
la situació real és millor del que el sensacionalisme periodístic dibuixa,
s’estèn una sensació de malestar, desencís i replegament interior, a casa, i a
l’aula. Paral·lelament, si analitzem l’administració del temps, les dades, els
titulars i els anuncis, sembla existir una campanya organitzada amb l’objectiu
de desmoralitzar el conjunt de la comunitat educativa i minar l’entusiasme
docent per deixar via oberta als foscos interesos empresarials emparats en la
nova Llei d’Educació de Catalunya sostinguda amb un fanatisme irracional pel
Conseller. Si no fos pel descrèdit de les teories conspiratives de la història,
deduiríem l’existència d’un guió planificat per neutralitzar qualsevol
resistència de la comunitat educativa a ser colonitzada per interesos
privats.
Un exemple recent el
trobem amb el comunicat de la Fundació Bofill. Aquesta entitat, caracteritzada
pel rigor científic, esdevé agent interessat en generar propaganda tendenciosa.
No pas pel que diu, atès que les 23 planes de resum disponibles a la xarxa tenen
poca cosa a objectar, sinó per l’estratègia d’oferir titulars destinats a
influir negativament en l’opinió pública. Amb les notícies d’educació succeeix
com les d’economia. La majoria de lectors es queden amb l’encapçalament de la
notícia i obvien els matisos, de manera que se suministra pólvora per carregar
contra un pressumpte culpable: l’escola pública. Tanmateix, el fet és que
l’estudi “Equitat, excel·lència i eficiència educativa a Catalunya” exposa fets
que no mereixen titulars, i on s’expliquen les claus que determinen la distància
circumstancial entre centres públics i privats. Així, un de cada tres alumnes
alumnes catalans feia meny de tres cursos que s’havien incorporat al sistema
educatiu (pàg. 9). O que si detraiéssim aquest factor, els alumnes catalans de
la pública se situarien, amb 499 punts sobre 500 a la mitjana OCDE, pràcticament
al nivell de Suècia, i per sobre de Dinamarca, França, i a més distància,
d’Espanya. És veritat que el 13,5 % d’estrangers presents al conjunt del sistema
educatiu pot ser similar al d’altres regions europees amb resultats lleugerament
superiors als catalans. El problema, tanmateix, no són percentatges enganyosos,
sinó el procés pel qual s’ha arribat a la situació
actual.
Les estadístiques
oficials del Departament d’Educació ens ofereixen pistes per conèixer les
causes. En els darrers vuit anys, s’ha produït un creixement global, a tots els
nivells, de 191.000 alumnes, un 20 % més que l’any 2000. D’aquests, 110.000, a
la vora de tres cinquenes parts, són estrangers, molts dels quals han tingut la
seva primera experiència escolar aquí. Tanmateix, no és cap secret que aquest
alumnat no ha estat distribuït de manera equitativa. Vuit anys enrere, es
comptabilitzava un 0,8% d’alumnat nouvingut a la privada, i un 5% a la pública.
L’allau immigratori recent ha elevat avui aquestes xifres a un 5 i un 17%
respectivament. També ha alterat els precaris equilibris d’una societat que, en
els darrers anys ha comès uns quants pecats capitals, mentre no ha sabut exercir
cap de les virtuts cardinals exigibles. Els resultats no són els que tots
voldríem, tanmateix hi ha circumstàncies excepcionals que poques societats
podrien suportar.
El problema, de tota
manera, no és aquest. L’experiència demostra que els recursos no arriben a qui
més ho necessita, sinó a qui disposa de major influència. I la nació no ha estat
a l’alçada històrica d’aquests temps difícils. Difícilment es podia haver evitat
el xoc al sistema. Sí, en canvi, es podria haver assumit solidàriament en el
conjunt dels centres sostinguts amb fons públics, sovint des de valors
incoherents amb els de l’ideari cristià de moltes escoles. Queda un projecte de
llei que no soluciona cap problema dels que sovint els polítics han provocat per
acció o omissió. Que no persegueix la millora de resultats o expectatives de
l’alumnat. Que busca culpables i no remeis eficaços. Queda una comunitat
educativa cada vegada més distanciada del joc brut dels interesos empresarials
que han fet una OPA hostil a la nostra escola
pública.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Moltes vegades em sento acompanyada pels articles en què tractes el tema educatiu. Millor dit el tema socio-educatiu. És com una mena de massatge a l’equena, que et desentumeix i et permet afrontar l’endemà amb la sensació que encara que repeteixin una i mil vegades la mateixa cantarella, no fan res més que reproduir el vell, antic, cansat, però efectiu mètode d’anar inflant el globus perquè peti.
No sé com anirà la propera convocatòria de vaga. Som un col·lectiu … diguem que complexe i desarticulat. No sóc gens optimista i veig com ens han anat deixant en calces. Aquest estiu vaig tenir una conversa amb el president d’un partit polític i la inquietud no va desaparèixer. Estarem capacitats i capacitades per fer front als reptes que ens fan combatre?
A mi em queda poc per la jubilació. he treballat àrduament en moviments de renovació pedagògica, des de la mítica AA.MM.de Rosa Sensat, fins el petit grupuscle comarcal on ara visc i exerceixo. I me n’adono que ara que manem els que sempre havia confiat … no són més que una extensió dels d’abans, al menys en temes educatius.
No deixis de proporcionar el suau massatge Xavier. Sort