Espai de Dissidència

Ken Follet, Mai, Rosa dels Vents, Barcelona, 2021, 848 pp.

He de reconèixer que, entre els autors de Best Sellers, el que més segueixo és Ken Follet. Malgrat que no sóc un lector d’aquesta mena de productes de mercat, amb previsibles estris pirotècnics i tècniques elaborades per captar l’atenció del lector, he de reconèixer que alguns autors disposen de major professionalitat que altres, i Follet, a banda de semblar preocupat per documentar-se a bastament, probablement també té un bon equip de coescriptors. 

Després de la trilogia sobre el segle XX, ens trobem amb un segle XXI que tampoc no resulta prometedor. Tot emulant La caiguda dels gegants, potser el més reeixit de tots els llibres que ha escrit en la darrera dècada, ens parla del cúmul de circumstàncies que ens podria dur a una catàstrofe nuclear. Com en el cas de la guerra del 14, una història que sempre m’ha cridat molt l’atenció sobre la concatenació d’errors estúpids per part de gent intel·ligent que creia tenir tot sota control, i que duu a una de les pitjors experiències col·lectives dels europeus, en aquesta història, Follet especula sobre la mena d’errors que podrien portar a l’impensable. 

Des d’una abundant documentació (fins i tot amb un cert exhibicionisme), planteja un conflicte que s’inicia en una àrea remota del Txad, que es va embolicant com a problema internacional fins que, en una dinàmica in crescendo, els esdeveniments es van precipitant. Gran part dels problemes actuals: l’impacte del canvi climàtic, gihadisme que s’estén arreu, especialment pel continent africà, el tràfic global de drogues, armes i persones, la pressió que ofereixen els mitjans i els polítics oportunistes o els dubtes existencials de les dues grans superpotències d’aquest segle, els Estats Units i la Xina, van teixint una història que va agafant embranzida a partir de la pàgina 500. 

Com bona part dels llibres destinats a lectures immersives d’estiu, sense gaire pretensions, sí que ofereix elements interessants de política internacional (sovint recordant el famós tàndem Lapierre-Collins), conspiracions de palau, alts funcionaris de bon criteri, impotents davant el tsunami de la història, i personatges que, malgrat la seva predisposició a actuar amb seny, mesura o valor, es veuen sobrepassats per la tempesta de la història. 

En la part negativa, potser s’abusa d’escenes romàntiques poc versemblants en aquest firstdatisme del segle XXI. En aquest sentit, el senyor Follet i jo hem quedat atrapats en un edulcorat romanticisme caduc tipus anys vuitanta, avui completament absent dels productes culturals. Ara bé, la part interessant és, precisament la trama en què l’individualisme dels personatges, amb les seves virtuts i defectes, no pot fer res davant certa irracionalitat col·lectiva, fruit, simplement, de les circumstàncies derivades dels mecanismes socials i civilitzatoris. 

El llibre compleix el seu objectiu. Fer passar una bona estona. I recordant-nos que l’amenaça plana damunt els nostres caps. 

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!