Espai de Dissidència

Nota: Article publicat aquesta setmana al Setmanari la Directa.

Dinar de diumenge. Costellada d’antics companys d’un màster de direcció i administració d’empreses amb les respectives famílies. Un sociòleg podria parlar de classes mitjanes, encara que si ens limitéssim a les estadístiques caldria relativitzar l’anàlisi. Autònoms i assalariats que difícilment arriben als dos mil euros, i en el cas de les dones, per sota dels mil cinc-cents. Escola concertada, mútua privada, un munt d’hores de feina i consum generalitzat de tranquil•litzants o antidepressius per arribar a fi de setmana, mentre la visa permet arribar a fi de mes. Fragilitat financera i emocional. Un sentiment compartit d’estafa, car les expectatives propiciades pel curs de la prestigiosa escola de negocis –que encara paguen-, contrasten ambuna vida low-cost.

Tothom es declara, amb major o menor grau, independentista. Repassada als greuges, reals o imaginaris, respecte d’un estat que«els roba». Crítica a regions on la vida quotidiana és presentada com una festa permanent, mentre que al país «treballem com a esclaus». En un extrem de la taula, un fals autònom a les ordres d’un «garrulo amb Ferrari» exposa el cas d’una veïna seva, potser una mestra, a la qual li acaben de donar la invalidesa permanent perquè li han diagnosticat esquizofrènia. S’alça, irat, en conèixer que la nova situació li permetrà gaudir d’una generosa pensió. «Doncs que li facin netejar carrers!»

La conversa deriva perillosament. Els presumptes privilegis dels «funcionaris», la discriminació dels autòctons respecte els immigrants, l’ofec fiscal, l’acaparament dels recursos respecte dels «altres» i un munt de greuges que fan emergir bona part dels assistents com a “víctimes” del sistema.

L’MBA , impartit per una prestigiosa escola de negocis els va alliçonar bé. No semblen massa conscients que aquell màster que, a la pràctica no els ha servit de gran cosa, ha esculpit curosament el seu perfil polític. Ha cisellat els seus principis morals. Repeteixen compulsivament els mantres adquirits a la medersa que, paradoxalment, és controlada per una secta catòlica, coneguda per inocular els valors de l’obediència, jerarquia i sacrifici, que els fa actuar com a radicals geníssers contra els seus conciutadans de més avall en l’escala social. Balanços, màrqueting, estudis de viabilitat, comptabilitat creativa… són tècniques adquirides no massa diferents de les adquirides pels seus superiors a partir de l’experiència. Tanmateix, l’obsessió per disminuir els impostos directes i retallar dràsticament qualsevol bri de despesa social, d’aparell públic estatal, han estat assimilats amb radicalitat. També ho és l’anòmia ètica. A ningú no se li acudeix pensar que, en condicions normals, ningú no voldria una meravellosa pensió a canvi de patir terribles malalties. O que contribuir amb la butxaca a la sanitat pública és molt millor que esdevenir un assidu usuari. O que resulta més tranquil•litzador donar que rebre.

Malgrat unes treballades aparences, els assistents a la costellada no viuen una vida envejable. Com en la millor novel•lística del XIX, la façana s’imposa a la realitat. La pressió constant a l’hora de servir interessos contraris als seus els empeny vers la infelicitat. Tanmateix, i ho saben, es constitueixen en espècie invasora. Bona part de l’independentisme efervescent és així. L’esperança de tenir a les seves regnes un estat que serveixi per “fer neteja”, per excloure aquells a qui consideren inferiors, per humiliar qui es troba per sota en un actiu odi de classe. Malauradament, això no és nou. Bona part de les classes mitjanes catalanes ja van experimentar sentiments semblants respecte treballadors manuals (sobretot si venien de fora) en vigílies de la guerra civil. Tampoc disten de l’actual Tea Party, o d’aquells convençuts en la supremacia del seu col•lectiu, atiant l’odi, l’autoodi, com bé va reflectir Ingmar Bergman, en caracteritzar l’Alemanya prèvia al nazisme, a l’Ou de la Serp.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!