Espai de Dissidència

Primeres eleccions al Parlament de Catalunya, el 1980. Anunci electoral del PSUC. Un grup de treballadores, inequívocament identificades amb granota blava, surt de la fàbrica. Amb una música festiva, desfilen altres imatges en aquesta mena de prehistòria dels espots electorals televisius; un mercat, criatures en un parc, famílies somrients, uns pescadors de la Barceloneta que arriben a port, els carrers d’un suburbi, jubilats modestos que juguen a petanca,… Entremig, un grapat d’intel·lectuals (Jordi Solé Tura, Francesc Candel, Montserrat Roig, Manolo Vázquez Montalbán, Antoni Tàpies, Víctor Mora, Francesc Vallverdú, Rafael Alberti i Jaume Perich) que demanen el vot per al seu partit, aleshores amb l’adjectiu inequívocament “comunista”.

Més de tres dècades després, aquest document gràfic traspua un aire anacrònic. Almenys les cares de sorpresa dels nois i noies de vint anys que el contemplen a la classe d’història així ho semblen constatar. I no m’estranya! Avui pràcticament cap treballador apareix a les pantalles dels televisors. Els anuncis electorals, estèticament més acurats i amb missatges gens explícits (com passa amb la publicitat en general) han invisibilitzat el treball i els treballadors. Les classes baixes han desaparegut del mapa.  La seva representació social, exhibida als mitjans de comunicació, semblen haver-les esborrat, o sorgeix només com a impúdica exhibició de misèria lumpen estil Callejeros. Ja ens ho advertia Neil Postman. La representació de la realitat ha estat subvertida a partir d’una lectura superficial de la pantalla, enfront a l’anàlisi i reflexió. La telerealitat (un oxímoron) sanciona unes classes baixes que, segons una acurada investigació sociològica de Marina Subirats per a l’àrea metropolitana de Barcelona, resulten ser, estadísticament parlant, prop de dues terceres parts de la població.

Malgrat que el treball (o el desig de fer-ho) continua acaparant la major part de les energies i el temps dels adults, està invisibilitzat. Els models socials, reflectits a la publicitat, als mitjans de comunicació, als referents artístics, literaris, cinematogràfics, dibuixen persones que no se sap ben bé a què es dediquen. El treball i el treballador tenen mala premsa. La precarietat i aquesta idea de societat líquida en què les persones circulen d’una activitat a una altra sense ofici definit, sotmès al canvi i la flexibilitat permanent ha tatuat en la consciència col·lectiva que la vida real comença quan acaba la jornada laboral. D’aquí que l’oci representi de manera creixent l’eix central de l’existència de molta gent. No fa gaire anys, aquest conjunt de transformacions que ha experimentat el món del treball assalariat, que consisteix en la devaluació i ocultació del treballador, inspirà un gran llibre del sociòleg Richard Sennet El respecte, en el qual explicava com s’havia erosionat la idea de l’orgull d’ofici i professió en una societat global on, aquesta sensació de pertinença a les classes mitjanes (una sensació del tot irreal) havia precipitat una baixa autoestima dels treballadors, la qual cosa implicava una creixent vulnerabilitat, una inferioritat apresa, un complex que l’impedia establir lligams col·lectius de consciència, resistència o cooperació. Avui els assalariats estan políticament desarticulats i socialment deprimits. Són com tribus d’indis reclosos en reserves, en uns llimbs socials.

És en aquest context que hem de comprendre la demonització pública de la protesta social. Més enllà de la manipulació dels mitjans de comunicació, que pràcticament satanitzen qualsevol conflicte laboral o que es dediquen a criminalitzar vagues i sindicalistes, el cert és que una part extensa de la societat ha interioritzat la idea que els treballadors són els altres, i que malgrat que les condicions laborals i econòmiques del conjunt d’assalariats no ha parat de decréixer en aquests temps de revolucions conservadores, difícilment s’assoleix una identificació amb un estatus que consideren inferior. Ara per ara, els pitjors enemics dels treballadors són els altres treballadors.

És així com hem d’entendre l’orfandat política actual del conjunt d’assalariats. En el món social, i en el món polític, ningú amb capacitat real d’influir de manera real assoleix la missió de representar institucionalment els interessos de la majoria. Tots els partits afirmen comportar-se d’acord amb els valors de les classes mitjanes (malgrat que tots acaben essent teledirigits per les elits financero-especulatives). Tanmateix, les esquerres fa temps que van abdicar a representar a una majoria que ha perdut la capacitat de contemplar-se al mirall. Aquell PSUC de 1980, en el fons no deixava de ser una formació electoral hipòcrita, que reflectia un cert despotisme; els treballadors voten, els intel·lectuals dirigeixen. Avui, ni tan sols busquen manipular-los, per por que això desvetlli les seves consciències o els atorgui identitat col·lectiva.

Trenta anys després d’aquell anunci, les circumstàncies han canviat. El conjunt de treballadors manté, paradoxalment, un millor nivell educatiu, una major capacitat de governar-se per sí mateixos, un coneixement més profund del món. L’articulació, encara insegura, del moviment antiglobalització així ho demostra. Tanmateix, si bé fóra l’ideal plantejar una emancipació al marge de la política (com van poder fer els nostres avantpassats el juliol del 36), el cert és que a dia d’avui, les esquerres convencionals han renegat del seu propi llenguatge i neguen el reconeixement de la majoria social. Per als partits amb possibilitats de redactar el BOE i el DOGC, els assalariats no existeixen. Continuen com a grups polítics tancats, maquinàries de poder blindades contra qualsevol ingerència del ciutadà comú, i acurat complidor dels interessos dels seus mecenes. Bona part de la depressió col·lectiva prové d’aquest sentiment. El de l’orfandat política d’una majoria d’assalariats que no trobem cap referent a les institucions. Ja ho va deixar ben clar el clam del 15-M. En realitat, més que un clam, una constatació. Ningú no ens representa!