Espai de Dissidència

És evident que la mobilització de l’1 de desembre ha estat històrica. És evident, també, que les absències han deixat molts en evidència, i que entrem, potser, en una nova fase política. És evident, alhora, el vergonyós tracte de molts mitjans informatius sobre la qüestió, tot tractant de desautoritzar-la, minimitzar-la o pràcticament ignorar-la. Molts han vist en el lamentable atemptat al nord de França l’oportunitat per col·locar un llençol mediàtic que tapès una veritat incòmoda. Com a historiador, m’emprenya molt el desigual tracte ofert per la majoria de mitjans de comunicació convencionals, que d’altra banda consolida internet com a la veritable alternativa a la premsa i la televisió sostingudes per interesos privats. La mort dels guàrdies civils tindrà una trascendència mínima a l’hora d’interpretar els moments presents. La manifestació de l’1-D, en canvi, oferirà moltes claus als estudiants per conèixer què s’estava covant en aquells anys de desafecció general al règim de la Transició, altrament dit segona restauració.
Malgrat les notícies no diguin res, sé que l’estat prendrà nota. Avui, sens dubte, un equip de guionistes deu redactar una estratègia de desautorització de la Plataforma, amb un gran programa d’intoxicació política, o qui sap si tàctiques d’arrossegament al costat fosc de la força. No en dubto que pels ministeris i els tentacles de l’aparell de l’estat veuen la gran necessitat de neutralitzar un moviment de fons que amenaça la viabilitat d’Espanya en la seva configuració actual. No en dubto pas. Malauradament, aquesta és la seva feina. El que sí emprenya més és que, com fins ara podem veure, la societat espanyola, no en prendrà nota. Ni a tinta, ni a llapis. Persistiran en la seva tàctica de l’estruç, tot amagant el cap sota la sorra del desert, quan perceben que el perill els fa pensar que si no miren enlloc, que si no fan cap reacció, passarà de llarg. I, com deia Víctor Alexandre, no canviaran perquè són així, va dins la pròpia naturalesa. I encara que cada dissabte hi hagués una manifestació de la seva dimensió, mirarien cap a un altre cantó o continuarien amagant el cap dins un forat, per no veure, no sentir, no olorar…
Mireu, sinó, l’escàndol dels processos 18/98, on s’empresona gent per l’eteri delicte de "pertànyer a l’entorn d’ETA", o els tancaments de diaris, o l’assetjament legal als disssidents antimonàrquics. Estan destruint la seva democràcia, i cap intel·lectual gosa aixecar el cap ni alçar la veu.
És clar, que al nostre país, tampoc les coses són millors. Mireu sinó com l’entremat clientelar dels socialistes ha quedat en evidència. Ni les associacions de veïns, ni CCOO ni UGT, ni qualsevol altre beneficiari de la Transició ha gosat treure el cap, ben enterradet, de les sorres del desert.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!