El gest d’ahir del President, la insinuació d’alentir l’emancipació nacional, genera ànsia i desconfiança entre el sector més moblitzat de la societat catalana. L’ombra de la desconfiança i els fantasmes del passat planen damunt l’horitzó en els moments previs a l’exhibició de múscul. Arreu, la rumorologia i la “boira de guerra” de la desinfomació tàctica, generen tanta confusió com neguit.
És difícil saber què està passant. Podria ser, fins i tot, que ni tan sols els protagonistes puguin interpretar-ho. Tanmateix, sembla evident un ball de trobades discretes i secretes, simulacions, jugades, globus sonda i un ampli repertori de maniobres i gesticulació. Dedueixo que Rajoy deu començar a ésser conscient de la gravetat de l’afer. Els serveis d’intel.ligència deuen tenir previst una repercussió considerable de la propera Diada, especialment internacional. Ben segur, algú com el diplomàtic Jorge Moragas, cap de gabinet del president espanyol, deu haver fet una descripció precisa del que es cova a Catalunya. Fins i tot, sospito que és aquest home de confiança de Rajoy qui li deu haver comprat el “Victus” de Sánchez Piñol, lectura d’estiu de l’ocupant de la Moncloa.
Ben segur, les elits catalanes deuen haver-se esforçat per avortar el procés, mentre que el sector més reflexiu i preparat de Madrid deu ser conscient que l’afer és seriós.
Seria un terrible error caure en el parany. No dubto que entre el govern espanyol hi ha polítics brillants i assessors responsables, que amb bon criteri, poden obrir algunes vies de negociació. Tanmateix, el Partit Popular no és de fiar. Qualsevol indici de compromís serà avortat sense contemplacions. Són massa dècades alimentant el monstre de l’autoritarisme. Per a bona part de dirigents, militants de base, votants, no es concep una interlocució amb Catalunya, perquè no la consideren un subjecte polític. “Amb els criats, no pots compartir taula”, que molts consideren. No hi ha un reconeixent com a igual.
No són especulacions. Avui mateix, Bauzà imposa el seu decret de trilingüisme, que només respon a un odi psicoanalític contra allò que soni a català. Avui, els valencians no poden veure TV3, i els catalanoparlants dels territoris administrativament aragonesos, són tractats com kosovars sota jou serbi. Qualsevol pacte que impliqui modificació de l’statu quo serà violat, no respectat. No es pot negociar amb qui no et respecta.
La ruptura i la unilateralitat en el procés és difícil i arriscat. Tanmateix és l’única via realista. Els espanyols només negociaran seriosament per la via dels fets consumats. Com passà amb Cuba, Argentina o Holanda.