Espai de Dissidència

Dels càtars al 15-M, existeix un gen llibertari en l’ADN català?

Un corrent tel·lúric, en diria jo. És subterrani i ha patit, des de sempre, una ocultació, però és una constant en la història del país. El llibre és una resposta a Notícia de Catalunyade Vicens Vives: el que ell (des del punt de vista de les elits) considera un defecte, la difícil relació que tenen els catalans amb el poder, jo ho considero una virtut. La passió catalana per la llibertat, la igualtat i la solidaritat són espais que cal combatre, per les elits catalanes i l’Estat espanyol.

Això no amaga un cert determinisme etnicista?

Jo no parlaria en absolut d’etnicisme perquè som una terra de pas i una suma de gent de llocs diversos. Més que determinista, jo en diria circumstancial. Sempre hem estat sotmesos a la pressió de grans estats amb ànsies totalitzadores –com són França i Espanya– i la lluita per la supervivència de la nació treballa per la llibertat i per la igualtat, valors que ens defineixen com a senyes d’identitat. Els Països Catalans han patit situacions històriques molt dures i la resposta del país ha estat (ho diu el mateix Vicens Vives) d’onze revolucions en cinc segles, tot un rècord mundial.

Aquesta és una de les aportacions més importants de la cultura catalana al món?

Quan feia la tesi doctoral, em sorprenia la gran quantitat d’estudiants estrangers que rastrejaven la revolució a l’Ateneu Enciclopèdic Popular, l’arxiu més important de l’anarquisme europeu després del d’Amsterdam. Això no coincidia amb el que ens explicaven a l’Autònoma, on els anarquistes no existien, o bé eren uns violents irracionals. La història de l’anarquisme català és una història silenciada conscientment, tant des dels sectors més conservadors com des dels marxistes. Constatar la importància d’aquesta revolució ha significat una gran eclosió en el món acadèmic durant els últims quinze anys.

Normalment, s’associa l’independentisme amb la creació d’un Estat propi. Com es concilia això amb les idees anarquistes?

El catalanisme, vulguis o no, és la defensa de la nació i, la nació, se la disputen molts grups socials. Les elits catalanes han descobert, en les circumstàncies actuals, que Espanya els ve petita i tracten d’apropiar-se de la nació i, per tant, de desposseir-ne altres grups socials. Tot nacionalisme, alhora que defensa la nació, és un projecte polític i la gent no hi ha de renunciar per molt que siguin rics o pobres. Amb el meu llibre, també vull dir que el país és de tots i no és de ningú.

D’altra banda, avui, el terme federalisme està adulterat i convé rescatar la concepció que en tenia Pi i Margall, és a dir, la construcció del cos polític a través del municipi lliure. El poder es distribueix de baix a dalt, des del veïnat i les assemblees. Es va construint un teixit social i polític amb base al municipi, que és lliure de federar-se amb municipis veïns dins d’àmbits nacionals. Un primer republicanisme ja ho feia i és una cosa semblant al que fan actualment les CUP. Així doncs, no es tracta tant d’incidir per un Estat propi sinó de dotar-se d’un entramat institucional per gestionar-se públicament.

També s’ha adulterat bastant la tríada revolucionària llibertat, igualtat, fraternitat, tradicionalment reservada al republicanisme.

Anarquisme i republicanisme es van gestar alhora i, per tant, comparteixen espais i militàncies. Els primers republicans solien ser anarquistes i a l’inrevés. Ara bé, hi ha una diferència sociològica entre els diversos republicans (molts dels quals són petits empresaris) i uns treballadors més proletaritzats, que comencen a tenir conflictes per interessos divergents. Al principi, molts coincideixen, però arriba un punt en què els republicans consideren que la llibertat preval sobre la igualtat i els anarquistes creuen que no és possible la llibertat sense una igualtat econòmica. Això els acaba duent a conflictes com els dels anys 30 o, fins i tot, com en l’actualitat, entre l’esquerra institucional i l’esquerra alternativa.

Quin hauria de ser el paper de l’anarquisme implícit en l’actual procés d’independència de Catalunya?

Les elits catalanes voldrien tenir un Estat mínim. La societat catalana, en canvi, no ha de perdre la seva cultura assembleària, ha de continuar exercint el protagonisme a l’hora de construir el que sigui, el que uns en diuen Estat i uns altres en diem entramat institucional per a la nació. Jo considero que hem d’aplicar aquest corrent tel·lúric català de l’anarquisme implícit, de passió per la llibertat i tendència a la igualtat, per assegurar un país fet des de baix.