Espai de Dissidència

En una conversa recent, un professor de la UdG em resumia les conseqüències de l’aplicació del Pla Bolonya a la universitat:  “els alumnes paguen més per tenir menys classes, i els professors, que cada vegada són menys, malbaraten una ingent quantitat d’energia en tasques inútils”. Malauradament, el diagnòstic, repetit arreu del territori, ja va ser avançat en aquestes mateixes planes fa pocs anys. Era de preveure. El grandiloqüent llenguatge que, pretesament  enalteix la qualitat i l’excel·lència, amaga una reconversió universitària que ofereix menys per més i que elimina l’autonomia universitària per fer que les facultats esdevinguin un apèndix del sistema productiu i un espai d’adoctrinament de la nova religió de l’emprenedoria. 

Endinsant-nos més en el terreny de les reformes universitàries, podem afirmar que hem entrat de ple en una orwelliana perversió del llenguatge. Les agències que teòricament es dediquen a vetllar per la qualitat de la docència i la recerca, esdevenen a la pràctica, una mena de comissariat polític que, a la manera d’un bolxevisme capitalista, promou una manera determinada d’ensenyar, unes temàtiques concretes d’investigació i una submissió jeràrquica a una estructura burocràtico-empresarial parasitària. Evidentment, la llibertat de càtedra, com la llibertat de pensament, com els aspectes ètics i humanístics en la relació alumne-professor esdevé una nosa prescindible, presentada com a anacronisme. Enfront d’això, la nova gestió acadèmica, que imita les estructures d’empresa privada, de multinacional de matriu anglosaxona, és enaltida com a paradigma de la modernitat.

Aquesta pretesa modernitat, i aquesta pretesa eficàcia, en realitat és una proposta de retorn al cor de les tenebres del liberalisme clàsssic. La gestió desregulada i empresarial de l’ensenyament, sigui del nivell que sigui, és propi del món anterior a l’estat del benestar, i que es pot resumir en una premissa: un ensenyament de baixa qualitat per als privilegiats, i un ensenyament de nul·la qualitat per a la majoria; un enriquiment privat connectat a l’empobriment públic; una multiplicació de xiringuitos educatius privats amb un buidatge paral·lel de recursos financers per als centres públics; un maltracte generalitzat a professorat, alumnat i famílies,  i finalment, i com ja passa en el món anglosaxó o a països on el neoliberalisme fou imposat a sang i foc com el cas xilè, una bombolla d’endeutament per estudis. Haver de demanar crèdits per accedir a una educació pitjor. Al cap i a la fi, aquesta proposta de “modernització” educativa, ja va ser experimentada en el passat, en aquest món antic en què l’estat només funcionava com a instrument repressor, tot renunciant a la seva responsabilitat pública.

Les autoritats educatives pateixen una addicció al llenguatge orwellià. Fan servir premisses que resulta difícil rebatre; retre comptes, cultura de l’avaluació, autonomia, compromís, qualitat,….Tanmateix, quan gratem la capa de correcció política que amaguen les intencions del legisladors, trobem una obsessiva dèria per trencar amb la cultura cooperativa, innovadora i democràtica de l’educació, i la intenció paral·lela per tal que la cultura de la gestió empresarial, la directament responsable del col·lapse social i econòmic que estem patint, acabi abduint el sistema educatiu, fent que escoles, instituts i facultats siguin fets a imatge i semblança d’empreses privades on pocs s’enriqueixen a partir de l’explotació de treballadors i clients. Bona mostra de tot plegat són la LOMCE com la LEC, i especialment les concrecions via decret d’aquest darrer text legislatiu. L’esborrany del decret de plantilles i provisió de llocs preveu trencar amb la transparència mèrit i capacitat per instaurar legalment el nepotisme en la selecció de professorat. Les diverses iniciatives sobre avaluació preveu fer servir aquest instrument per condicionar metodologies i currículum, instaurar una competitivitat antipedagògica entre centres i excloure qualsevol iniciativa d’educació inclusiva.

Tot plegat suggereix allò que fa molt anys es ve sospitant. En certa mesura, perquè aquesta mena de polítiques fa alguns anys que, via OCDE (el lobby privat de les multinacionals que organitza els informes PISA i condiciona a escala global les polítiques educatives) estan impulsant aquesta mena de reformes antidemocràtiques i classistes. Reformes com les d’Anglaterra de Blair, la francesa de Sarkozy o la italiana de Berlusconi s’han dedicat a fer rebentar els seus sistemes educatius públics. En un país fràgil com Catalunya, que requereix d’una cohesió social extra per poder gestionar el nostre procés de transició nacional, qualsevol reforma com les ja en marxa, no busquen altra cosa que les que desitgen els nostres enemics de classe i de nació: una demolició planificada del nostre ensenyament públic, a fi d’impedir una societat sòlida i cohesionada. Així Catalunya no pot reeixir.