Si, posem per cas, fos un diplomàtic acreditat a Madrid, i el ministre d’Afers Exteriors em convoqués amb altres ambaixadors a la seu del ministeri, i em comencés a explicar les negatives conseqüències de la secessió d’una part d’un territori, el meu capteniment seria tan previsible com el dels meus col·legues.
Probablement escoltaria amb atenció les raons. Tractaria d’interpretar fins a quin punt l’actuació del govern espanyol podria perjudicar els interessos del meu país o dels ciutadans que represento. Si se’m demanés la meva opinió i, com és lògic, hagués d’improvisar una resposta sobre el posicionament del meu govern (car resulta difícil que el meu ministre disposés de prou informació sobre el conflicte) seria “diplomàtic”, és a dir, pronunciaria unes quantes banalitats i emetria algunes frases plenes d’ambigüitats, amb el desig de deixar el meu interlocutor mitjanament satisfet, sense que les paraules indiquessin cap opinió clara. Si cal, faria servir l’amanit “això ho consultaré amb els meus superiors”, i amb una dissimulada incomoditat, preguntaria sobre la família i lloaria l’actuació del Reial Madrid a la Copa d’Europa.
En sortir del ministeri, amb una certa alarma per la presència de periodistes, faria servir la meva principal eina de treball: la discreció. “No, de Catalunya no n’hem parlat, hem tractat de qüestions ordinàries, forma part dels contactes periòdics,…”, amb la voluntat de treure’m de sobre càmeres i micròfons. Al cap i a la fi, la llibertat per poder exercir les meves responsabilitats depenen de la capacitat de passar desapercebut, del fet que només connacionals, empleats i superiors tinguin constància del meu nom i la meva cara. Al cap i a la fi, la millor manera de romandre en un destí desitjat com Espanya, depèn de no fer relliscades innecessàries.
A continuació, més calmat a l’Ambaixada, aplegaria a un parell de becaris, dirigits per algun diplomàtic de rang inferior, i els demanaria que, amb urgència, es documentessin sobre el conflicte català. Que em fessin un dossier de premsa on es recollissin les dues versions del conflicte, els arguments favorables i contraris. També tiraria de contactes, d’alguns connacionals de confiança que em fessin arribar les seves vivències, especialment els residents a Barcelona, a la Costa Brava, o coses similars. Ben segur, no em quedaria satisfet, i demanaria a aquells connacionals amb més bons contactes entre la població catalana, alguns d’ells casats amb catalans i espanyols, compartissin les seves impressions. Ben segur, demanaria a algú que organitzés algun sopar discret a Barcelona, on hi hagués algun professor de ciència política, algun periodista, algun analista, algun professor de secundària i altres persones per l’estil, amb capacitat de copsar l’ambient. Ben segur, entre copa i copa, somriuria, escoltaria molt i parlaria poc.
En menys d’una setmana, tindria enllestit un informe, potser no massa extens, deu, quinze, vint planes, on s’exposaria, amb una redacció el màxim de descriptiva possible, sense opinions personals, el fruit de les meves indagacions. Hi hauria un apartat en què apareixeria l’especulació sobre com podrien restar afectats els interessos del meu país en cas de secessió, i un altra part on parlaria de les oportunitats i beneficis (o perjudicis) de la consulta i procés d’independència. Ho enviaria, tot seguit, en valisa diplomàtica i en algun arxiu encriptat, al meu ministre.
Com a bon diplomàtic, amb una certa experiència, i per tant, gens impressionable per la cara d’emprenyat d’en Margallo, em fumaria un havà amb traquil·litat a la terrassa del meu despatx, i pensaria que la meva feina, malgrat aquests tràngols, no deixa de ser excitant…
Afortunadament, no hem de jugar aquesta partida de pòquer. Quan la cosa sigui sèria, el meu govern, més enllà de la retòrica diplomàtica, ja decidirà què caldrà fer. I la decisió, no serà en funció dels interessos d’espanyols o de catalans, sinó dels del meu país.