Espai de Dissidència

La qüestió de la monstruositat no és una simple fórmula de desqualificació. És una metàfora descriptiva que ajuda a comprendre la dimensió i transcendència del conjunt de canvis proposats. I de fet, la LOMCE és un monstre que recorda a Frankenstein. Mary Shelley, una nit de l’estiu boreal de 1816, quan només comptava amb divuit anys, va concebre aquesta història considerada com a la més destacada novel·la de terror gòtic. La idea, suscitada arran dels experiments coetanis de ressuscitar morts a partir de descàrregues elèctriques, explorava sobre la possibilitat de generar vida a partir de l’addició de cadàvers. La història, amb un elevat component moral, culminava amb la creació d’un monstre incontrolat i destructor.

La lectura de l’avantprojecte de la setena llei orgànica educativa  en vint-i-vuit anys fa olor de ranci. Es flairen fragments de cadàvers barrejats. El primer de tots, clarament identificable, és el de l’ancestral desconfiança de l’administració respecte a la comunitat educativa en general, i els docents en particular. Es retorna al vell sistema, propi del XIX, del control obsessiu sobre el currículum. De cop, es munta una estructura on el Ministerio dictamina les matèries, el contingut, i l’avaluació centralitzada a fi de convertir l’escola en una eina “nacionalitzadora”, on tots els nens espanyols lloïn com a model de comportament Isabel la Catòlica. El segon, ja preexistent, manté l’estructura anglosaxona de la LOGSE, que teòricament hauria de tenir flexibilitat curricular, i a partir de l’endèmica carència de recursos ha envellit malament. S’afegeix un altre tros de cadàver, el de la selecció anticipada d’inspiració alemanya, que genera itineraris diferenciats (amb voluntat de seleccionar per classe social) amb passarel·les més teòriques que pràctiques. No hi falta la cultura franquista que ressuscita les antigues revàlides, que converteixen la trajectòria dels alumnes en una veritable cursa d’obstacles; el retorn a la figura autoritària de les direccions; el retorn a una metodologia memorística i una avaluació en funció de retenció de dades;  i un terrible tuf de darwinisme social, car es busca especialitzar els centres (per a excel·lents, és a dir els més aptes i, com a regle general de famílies selectes) i la resta, unes escoles amb creixents problemes i recursos minvants. Un altre fragment és el de la Conferència Episcopal, que aconsegueix reconquerir el control pràcticament absolut sobre el Ministerio, en assegurar finançament públic per a les seves franquícies, rebaixar el control administratiu, i fins i tot, una victòria simbòlica: la possibilitat de saltar-se la constitució a partir de separar per sexe, pràctica habitual en centres d’ordres religiosos caracteritzats per atorgar un paper subsidiari a les dones.

Ara bé, el més ranci de tot, és el model empresarial proposat en la gestió d’escoles i instituts. En un moment en què la propaganda de l’”emprenedoria”, i la pretesa “superioritat tècnica” de la gestió privada enfront la pública ha quedat en evidència, en un moment en què els defensors de la privatització són al darrere de trames corruptes, que la jerarquització i desigualtat en el sí de les organitzacions destrueix ocupació, fa recular el creixement econòmic i deteriora els serveis bàsics, Wert fa la seva gran proposta: que les escoles funcionin com una empresa. Que s’estableixin cúpules directives que expulsin del control democràtic a les famílies i el professorat. Que una minoria s’apropiï dels recursos comuns. Que segueixin el mateix model que van portar les Caixes a la fallida. Els qui ens han portat al col·lapse social, pretenen ara que perseverem en el model que ens ha dut fins aquí. I que contrasta clarament amb les úniques entitats que resisteixen la crisi: les organitzacions horitzontals, democràtiques, assembleàries, equitatives, i per tant, dinàmiques i creatives.

Com el monstre creat per Mary Shelley, la LOMCE està destinada a destruir el model educatiu d’escola pública, el que queda de cohesió social abans que els inspiradors d’aquest avantprojecte decidissin saquejar la ciutadania. De fet, i com deia l’evangeli de Sant Mateu, pels seus actes els coneixereu… i les terrorífiques retallades decretades per l’actual ministre, només han causat dolor, pèrdua, deteriorament a la pròpia societat espanyola. Wert, com el doctor Frankenstein, ha sotmès a un terrible shock la societat a la qual serveix, amb la intenció que aquest cos legal, addició de cadàvers diversos, prengui vida per a una existència de destrucció. En el cas català, amb aquesta explícita voluntat de destruir una de les poques coses que ens uneix (la immersió) aquest és un veritable casus belli, un argument que hauria d’impulsar el nostre país a accelerar el procés d’independència.