Amics i enemics. Tots amics de Guardamar a Maó, haha i els “espanyols” tots casposos. Seran els teus enemics. Les elits molt contentes. http://www.youtube.com/watch?v=UjIq600OBhA
Espai de Dissidència
La Bitàcola de Xavier Diez
Nota: Article que publico aquest mes a la revista Docència en un extraordinari monogràfic sobre la situació de la llengua a l’escola.
La insuportable lleugeresa del català a l’escola
Les amenaces polítiques contra la immersió lingüística
Històricament, el català ha tingut una posició precària dins del sistema educatiu. Bandejat d’escoles i instituts públics, reclòs en iniciatives aïllades i disperses, municipals, privades i autogestionades, fins a la revolució de 1936 no pogué mantenir una presència relativament àmplia i estable al Principat, i que tanmateix, resultà efímera.
La història moderna de l’escola catalana encara està per escriure, tanmateix l’extensió de la llengua a partir dels setanta ha anat paral•lela a la construcció de l’autonomia i d’una escola pública potent –encara que migrada i subfinançada- en la qual el protagonisme del sindicalisme democràtic resultà fonamental. De fet, els grups que confluïren en el que seria USTEC•STEs van ser, ja abans de la mort del dictador, els qui proposaren un sistema d’immersió lingüística que no es va poder aplicar fins a la dècada següent.
I precisament la Llei 7/1983 de 18 d’abril de normalització lingüística, anomenada popularment Llei del català, fou la que va fer possible la immersió lingüística com a mitjà que permetia el coneixement lingüístic de la llengua pròpia del país a la totalitat dels residents. Les circumstàncies del moment, amb uns sis milions d’habitants, dels quals més de dos i mig eren nascuts fora del Principat, impel•lien la societat catalana a fer un projecte nacional integrador en el qual es prioritzava la llengua en inferioritat de condicions (com a llengua vehicular de l’ensenyament) per damunt d’un castellà hegemònic tant en l’àmbit públic com privat.
La immersió ha reeixit en bona part dels objectius que s’havia proposat, però arrossega algunes mancances. El coneixement lingüístic de la població catalana s’ha incrementat significativament, tal com es constata a les enquestes lingüístiques, però l’ús social sembla que experimenta un cert estancament. Com afirmen alguns analistes , el català ha aconseguit l’estatus d’una llengua útil i utilitària, que permet a qui la domina millorar les perspectives professionals i personals, però socialment confinada en determinats àmbits com el cultural, l’educatiu i poca cosa més. De fet, el castellà continua tenint un pes abassegador en l’àmbit públic i de la comunicació i compta amb el suport poderós d’una hiperactiva maquinària estatal.
Tanmateix, la recuperació del català i, en el cas del Principat, la immersió lingüística han permès d’incrementar entre 1986 i 2007 (amb un augment d’1,2 milions de nous residents) en 1,6 milions el nombre de parlants i lectors i en més de 2,1 milions les persones amb capacitat d’escriure’l. Percentualment, la capacitat de parlar-lo s’ha incrementat en més de trenta punts (fins prop del 85%). Des d’aquest punt de vista, més enllà dels errors per excés o per defecte, el sistema d’immersió no pot sinó obtenir una qualificació d’«excel•lent», mèrit d’un professorat compromès de manera excepcional i la seva aplicació ha estat una experiència que ha suscitat un gran interès internacional.´
L’atac a la llengua com a estratègia política
No tothom contempla amb satisfacció aquest èxit de la comunitat educativa catalana. Ja a principis dels vuitanta, diversos nuclis vinculats al franquisme o al nacionalisme espanyol més excloent van expressar la seva hostilitat a qualsevol avenç del català. La primera manifestació pública de rebuig a la presència del català dins l’àmbit públic fou el Manifiesto de los 2.300 (1981). Paral•lelament altres nuclis d’inspiració lerrouxista i la reconstituïda dreta franquista sota el paraigües d’Alianza Popular (a partir de 1989, Partido Popular) van perseverar en l’oposició a la normalització lingüística, a partir d’una estratègia de rebuig a la condició nacional catalana. A més, grups polítics lligats a una intel•lectualitat de vocació jacobina i que han vinculat el català amb el nacionalisme (Ciutadans, Unión Progreso y Democracia), han mantingut una pressió legal i jurídica (que contrasta amb la seva irrellevància social) per erosionar la presència pública del català, amb la qual cosa han fet de l’escola el camp de batalla triat per a la seva guerra particular.
Quan, a principis dels noranta, una nova generació de polítics espanyols entra als partits –entre d’altres José María Aznar–, ja no se senten vinculats als pactes de la Transició i consideren que l’autonomia catalana ha anat massa lluny. És des d’aquest moment en què de l’anticatalanisme latent es passa a la catalanofòbia militant, ja que, a més, concedeix rèdits electorals arreu de l’Estat. La qüestió lingüística, i el sistema d’immersió en particular, esdevenen dianes polítiques per tal de satisfer bona part de l’electorat espanyol. Un atac sistemàtic no hauria estat possible sense un conjunt de mitjans de comunicació –la Brunete mediàtica, segons afortunada expressió del president Pasqual Maragall– que fan terribles campanyes de tergiversació informativa i d’incitació a l’odi cultural. S’arriba a dir que es persegueix el castellà a l’aula i que l’espanyol és discriminat.
És així com el català a l’escola –més concretament l’objectiu de desmuntar el sistema d’immersió– entra en l’agenda política, especialment per part d’un Partit Popular que ja se significà per muntar una campanya contra l’Estatut de 2006 i que, des dels seus serveis jurídics, tracta de torpedinar qualsevol norma regulatòria de la immersió o de la presència de la llengua pròpia a les institucions educatives del país.
Fruit d’aquesta pressió jurídica, tant el Tribunal Suprem espanyol com el Tribunal Constitucional han dictat diverses sentències –sovint contradictòries– que si bé avalen la normativa general, alhora estableixen (TS, juny de 2009) que el castellà ha de ser considerat com a llengua vehicular. Tanmateix, la sentència que més afebleix el sistema d’immersió és la del Constitucional contra l’Estatut de Catalunya, de juny de 2010, que, amb l’objectiu d’erosionar jurídicament l’entramat legal de l’autonomia catalana, també obliga la Generalitat a incloure l’ús del castellà com a llengua vehicular a l’ensenyament públic català. Una imposició en què s’ha insistit amb la recent interlocutòria de setembre de 2011, on s’insta el Departament d’Ensenyament a aplicar aquest “decret nova planta” post-estatut.
El programa del Partit Popular i la voluntat de desmuntar el sistema d’immersió
L’evolució ideològica recent del Partit Popular l’ha portat a sofisticar la presentació dels seus missatges a l’opinió pública, però sense modificar-ne l’essència del contingut. Així, es passa de l’hostilitat oberta contra els fets nacionals no castellans a un cert esperit de «recentralització administrativa», en el context de crisi, per fer retrocedir l’estat autonòmic.
D’altra banda, ja sabent-se guanyador dels comicis del 20 de novembre de 2011, plantejà un programa electoral on materialitzava les seves intencions de desnacionalització de Catalunya, tot disfressant el procés com una qüestió de racionalització i harmonització. Tot i això, bona part dels polítics espanyols de tot l’espectre ideològic sap de l’extrema sensibilitat que suscita entre la societat catalana el qüestionament del sistema d’immersió, i hi ha la possibilitat que es produís un acte massiu de desobediència civil entre el professorat de l’ensenyament públic si s’obligués a acatar les diverses sentències contra la llengua pròpia. És per això que des de territoris com València ja s’han experimentat altres procediments que puguin introduir subtilment els canvis desitjats pels polítics nacionalistes espanyols.
I precisament és a València, on des de fa anys es practica una separació d’alumnes en funció de línies educatives en valencià o castellà, que la conselleria actual impulsa el que s’anomena pomposament «ensenyament trilingüe»; és a dir, tot l’alumnat junt reben classes equilibradament en les dues llengües oficials de la seva comunitat més l’anglès. Un sistema subtil d’acabar amb la creixent demanda de línies en valencià que s’estava produint en els darrers anys, que propicia la desvalencianització del sistema escolar i que, en canvi, negligeix la introducció, amb garanties, de la llengua pròpia, als centres on tenia una presència residual.
Coincidint amb aquesta deriva recentralitzadora, el PP de les Illes Balears ha fet un pas més per eliminar el català com a requisit per treballar a l’administració pública , la qual cosa, afegida a la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut de 2006, podria posar en qüestió el tallafocs que representa el requisit del català per exercir la docència a l’ensenyament públic.
Davant de tot aquest nou panorama, el programa electoral del PP contempla en educació un seguit de mesures que, combinades, podrien aconseguir el poc dissimulat objectiu de rebaixar la presència del català a l’escola a un estatus secundari, a l’alçada d’un patois que serveixi per a la deconstrucció de la identitat nacional del nostre país a mitjà termini.
“Garantizaremos el derecho a utilizar el español y las otras lenguas cooficiales como lenguas vehiculares.”
“Impulsaremos la opción de una educación trilingüe en las comunidades autónomas con lengua cooficial.”
“Impulsaremos la movilidad en todo el territorio nacional de todos los cuerpos docentes.”
S’hi percep clarament la voluntat d’eliminar –o limitar– el sistema d’immersió lingüística, tot fent servir l’excusa d’un ensenyament trilingüe; a més, amb la possibilitat d’eliminar el català com a requisit per tal que persones d’arreu de l’Estat, sense la capacitació del català, puguin exercir a escoles i instituts catalans. Un parell S’hi percep clarament la voluntat d’eliminar –o limitar– el sistema d’immersió lingüística, tot fent servir l’excusa d’un ensenyament trilingüe; a més, amb la possibilitat d’eliminar el català com a requisit per tal que persones d’arreu de l’Estat, sense la capacitació del català, puguin exercir a escoles i instituts catalans. Un parell d’exemples gràfics: imaginem un Departament de Matemàtiques d’un institut amb tres membres. Una plaça de matemàtiques en català, una en castellà i una en anglès (amb requisits diferents, i oberta a concurs de trasllats) o una escola amb sis places de primària (dues en català, dues en anglès, dues en castellà) i obertes a tot el cos estatal de professors i mestres mitjançant el concurs de trasllats estatal.
Es congrien, doncs, tempestes a l’horitzó, amb la dificultat afegida que, al llarg dels darrers anys, a Catalunya, ens han pres tots els paraigües legals per fer front a la incertesa de la situació. Caldrà, doncs, per compensar-ho, una voluntat molt ferma i amplis consensos amb la comunitat educativa per defensar el sistema d’immersió, un dels grans èxits de l’educació pública catalana, actualment en perill.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!