Espai de Dissidència

Joan-Lluís Lluís, Junil a les terres dels bàrbars, Club Editor, Barcelona, 2021, 285 pp.

A aquestes alçades de la seva dilatada carrera, es pot dir de Joan-Lluís Lluís que és un dels autors més inclassificables de la literatura contemporània dels Països Catalans. Els autors nord-catalans, de fet, han de lluir de sèrie aquesta mena d’enganxina que els col·locaria com a perifèrics (respecte a un establishment cultural barceloní a qui costa acceptar que la literatura actual més interessant se sol fer a desenes de quilòmetres de l’Upper Diagonal) i que tanmateix, representen una tramuntana de frescor en aquesta mena de guardians noucentistes de l’ortodòxia literària.

Cada llibre de l’autor perpinyanenc és molt diferent dels altres. Després d’intentar resseguir un aspirant a assassinar Franco (jo en conec algun, de resident de la capital del Rosselló, que també ho va intentar), avui ens mostra una mena de conte, a la manera entre l’estructura de la rondalla tradicional, i les arrels de les narracions clàssiques, una mena d’Odissea o Eneida centrada a l’època de l’Imperi Romà, que narra com uns fugitius tracten d’encalçar el país dels alans, una d’aquelles tribus bàrbares caracteritzades per no tenir esclaus. En aquest grup creixent de fugitius, i a la manera d’una Atenea-Minerva, hi trobem una noia jove, Junil, que pretén conèixer un Ovidi exiliat als confins de l’Imperi. Amb aquesta simple trama, pròpia dels contes populars europeus, amb els seus recursos literaris, l’autor nord-català ens col·loca una mena de novel·la d’aventures, amb elements de narració històrica linial, en què els protagonistes han d’anar superant proves (algunes de molt dures) i coneixent personatges individuals i col·lectius singulars, sobre una època més fonamentada en l’especulació que en un coneixement històric insatisfactori sobre una època amb més boira que sol.

Ara bé, el llibre no és ni pretén ser una novel·la històrica (malgrat que es pugui entreveure la lectura de la romanista Mary Beard o el molt aclamat llibre de l’Univers en un Jonc (un dels temes transversals és la història de l’escriptura en el món clàssic). També desfilen temes col·laterals ben interessants, com ara les reflexions sobre la (presumpta) barbàrie i la (bàrbara) civilització, la multiculturalitat, el llenguatge o la brutalitat i la violència que, en el món antic, es presentava nua sense embolcalls civilitzatoris.

El resultat és satisfactori. Una novel·la ben escrita, redactada per un escriptor solvent i amb un caràcter propi, amb prou elements d’heterodòxia per ésser reivindicat com a narrador d’interès públic. Potser les formes no permetrien parlar d’una novel·la, sinó d’una rondalla en prosa, o una història a la vora del foc, amb els seus elements que l’acostarien a la reflexió transcendent. O, simplement, la indicació de com estem lligats tel·lúricament a un món antic que no ho és tant.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!